dimecres, 5 de setembre del 2012

Piano, piano... per Pep Gómez


La densa i excel·lent discografia de Joan Isaac, no s’ha fet en dos dies, sinó piano piano, amb la lentitud i la mesura que requereix qualsevol obra o activitat que pretén perdurar més enllà de modes i tendències en aquesta vida personal i col·lectiva. I aquest és precisament el títol genèric del seu darrer treball discogràfic: Piano, piano. Un disc extraordinari, com solen ser els seus discos, però amb la diferència afegida d’ acompanyar la seva veu, sols i exclusivament, amb un piano, i amb uns arranjaments delicadíssims que conjuguen complicitats amb una veu que ens ofereix nous matisos d’unes cançons, algunes d’elles antigues, però entranyables i significatives del cantautor, com és el cas de Viure, Un dia partiré, Barcelona ciutat grisa, o A l’estació de França, que a mi m’han retornat als meus anys de joventut i alhora m’han fet sentir amb intensitat la seva intacta vigència en el present. Potser sí que, pel meu gust, hagués volgut que en Joan hagués inclòs altres cançons d’aquells discos que són tant i tant recuperables, com ara “El desencant”, i d’altres; l’autor, però, ha fet la seva tria, respectable i adequada. Tot i que aquest disc va sortir just abans de l’estiu, ben bé diria que és un disc de tardor i d’hivern, per la serenor que aporta i per la malenconia que se filtra en cada nota, en cada arpegi, en cada acord, en cada to de veu. No de bades comença amb una cançó que es diu Hivern i que és el preàmbul d’un girar de dos discos, el blau i el verd, on la sensibilitat es va desplegant en cada vers, en cada poema-cançó que transita pels llacs més íntims i aparentment senzills de l’ésser humà, i alhora amb totes les complexitats que ens atrapen com éssers fràgils que som. En un temps com el que vivim, on hi abunda sobretot l’estupidesa, i això engloba tot un enfilall de molts altres adjectius que m’estalvio, trobar joies com aquest doble disc, francament, és un alè de llum d’aquells que es filtren poc pel finestrons del rodar quotidià del viure. Record que l’anterior disc, Em declaro innocent, ja anunciava una maduresa creativa, no ve d’ara, sinó de molts anys enrere, i això es constata en els disc d’ara mateix: Piano, piano. Quan al disseny de la carpeta del disc, original i apropiada, amb un senzillesa aparent, que no ho és, talment com els discos que conté. Gràcies Joan per fer i oferir-nos una feina sense pensar en el guany immediat, sinó pel fet exclusiu de fer les coses ben fetes, amb la qualitat i delicadesa necessàries per a una cultura i unes formes de ser i fer que dissortadament comencen a ser tan i tan marginals. Treball excel·lent en qualitat i quantitat. A veure si en aquesta tardor que ja s’acosta vos atreviu a escoltar, sobretot els joves, sons de tendresa i malenconia, vitamines per a l’ànima, que darrerament circula bastant desprotegida.

Pep Gómez

Cantautor i poeta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada