L’ENTREVISTA
Joan Isaac: “Quants espectacles o cantants catalans s’han vist a Madrid els últims anys?”
Cantautor
MARTA COSTA-PAU
“Ahir van trucar de Girona, algú vol que torni a cantar”, diu la cançó Només han passat cinquanta anys.
Joan Isaac hi evoca records del seu mig segle de vida i hi rememora un
fet crucial en la seva trajectòria musical: la trucada del periodista
gironí Xevi Planas en què l’animava a retornar als escenaris després de
14 anys d’haver-se retirat, dolgut pel menyspreu amb què les
institucions van tractar la cançó d’autor als anys 80. Durant el període
de silenci, Joan Isaac no desa la ploma i continua escrivint cançons,
amb les quals, amb gran delicadesa poètica, despulla l’ànima o s’alça
contra les injustícies o les contradiccions de la vida moderna. La
vocació de cantautor no s’apaga i la proposta de tornar als escenaris
que li venia de Girona va acceptar-la com un regal, que va retornar a la
ciutat oferint-hi el primer concert del retorn, el 1998 a La Planeta,
on va presentar les cançons del celebrat i premiat disc Planeta Silenci. Joan Isaac tornarà a actuar a Girona el 23 d’abril, dins l’Strenes. Hi presentarà el nou disc, Joies italianes i altres meravelles, i hi estrenarà una cançó dedicada a Girona. Un nou regal de Joan Isaac a la ciutat.
Truquen de Girona i comença de nou el viatge. ¿No hauries tornat sense aquella empenta?
Durant la retirada dels escenaris no vaig deixar d’escriure cançons,
però sense quasi cap esperança de tornar perquè no veia que s’arreglés
res per a la cançó d’autor. Inesperadament vaig rebre la trucada de Xevi
Planas, a qui no coneixia però que era seguidor meu, i em va proposar
de fer un concert a Girona. La Planeta es va omplir i vaig tenir molt
bona rebuda. Em va agafar un mànager i va començar de nou el viatge, que
no ha acabat. Mai m’hauria imaginat que tot aniria tan bé, vaig actuar
dos dies al Teatre Nacional i he continuat fent concerts i nous discos.
Girona em va tornar a posar en òrbita.
És més plàcid el nou tram del viatge?
En aquests anys he notat molt de respecte dels companys músics, de la
gent i de la crítica, però el món de la cançó d’autor és complicat. No
deixa de ser una música de minories, selectes, si tu vols, però de
minories. Els cantautors ens hem de reivindicar constantment.
Es fa bona cançó d’autor a Catalunya?
Han sortit bons cantautors, com Roger Mas o Cesk Freixas. I també Adrià
Puntí, un exemple de com la cançó d’autor, amb arguments i gruix
literari, pot ser transmesa a través del pop o el rock, és a dir, amb un
llenguatge diferent de l’estètica francesa o la nova trova cubana.
Puntí fa cançó d’autor com Cohen, Lou Reed o Nick Cave.
Has confessat que tens certa enveja pel gran respecte que se li
professa a la cançó d’autor a França i Itàlia, on hi ha els teus grans
referents, com Jacques Brel, Georges Brassens, Léo Ferré....
El problema és que aquí, durant el franquisme i la Transició, els
cantautors s’associaven a un moviment políticament reivindicatiu. Els
polítics van treure molt de profit dels cantautors, però no van saber
rendibilitzar-nos artísticament, i quan vam passar de ser necessaris a
ser molestos vam ser arraconats dels mitjans de comunicació públics. A
França o Itàlia, la cançó d’autor no carrega a l’esquena la motxilla de
cançó de protesta i sempre ha sigut molt respectada. Aquí, a més, el
govern central imposa un 21% d’IVA a la cultura. Crec que es fa perquè
la gent no tingui accés a la cultura, i per tant no pensi, ni raoni, ni
tingui capacitat de decidir.
T’has significat a favor del la independència, com en el concert per la llibertat.
Mai m’he sentit espanyol. L’independentisme ha crescut perquè molta
gent ha vist que la contraprestació econòmica que rebem pels impostos
que paguem no és justa i hem patit retallades en sanitat, cultura...
Crec que tècnicament és complicat que es declari la independència, però
si s’explica bé, un referèndum es guanyaria. Jo no vull pertànyer a un
país que condecora les verges amb medalles militars. No sóc
antiespanyol, però no vull que em diguin el que he de ser.
Se’t deu el mèrit d’haver fet que cantin en català cantautors com Luis Eduardo Aute i Pedro Guerra.
A part de l’Espanya casposa i neofranquista, hi ha una Espanya molt
intel·lectual, molt d’esquerres, que entén perfectament el que està
passant aquí. Gent com Aute, Luis Pastor i Paco Ibáñez. Aute em va dir
que li sabria greu que ens independitzéssim, però que també ell volia
independitzar-se d’aquesta Espanya casposa. Que artistes com ells cantin
en català és un exercici saníssim d’intercomunicació, una manera de
donar suport a la nostra llengua. El problema és que la música, el
teatre o el cinema en català no es veu a Madrid, Valladolid o Lleó. Als
que parlen tant d’interculturalitat entre les nacionalitats espanyoles,
els pregunto quants espectacles o cantants catalans han vist a Madrid en
els últims anys.
També has
versionat cançons de grans mites de la cançó d’autor italiana i els en
fas còmplices aconseguint que cantin en català, com en el teu nou disc,
amb Giorgio Conte, Eugenio Finardi...
Dec
molt a Itàlia, i el nou disc és una declaració d’amor a aquest país, que
m’apassiona, i a una música que estimo i que és molt desconeguda aquí.
El disc conté també altres meravelles, que són cançons d’autors que per a mi són referents, com ara Silvio Rodríguez o Aute, que a mi m’hauria agradat escriure.
En la inauguració de la plaça dedicada a Puig Antich a Barcelona vas cantar A Margalida , i a l’alcaldessa, Ada Colau, li van saltar les llàgrimes. Quaranta anys després, la cançó continua colpint.
Quan tens una cançó que ha arribat tant a la gent i que s’ha convertit
en un himne, pot passar que no et coneguin per la resta de l’obra, i jo
tinc 200 cançons. Però accepto la condemna. Per a mi va ser una emoció
immensa cantar A Margalida a la plaça dedicada a
Salvador Puig Antich, perquè em sento molt lligat a la família. La seva
mort va ser una venjança del dictador perquè havien matat Carrero
Blanco. És un cas flagrant de no justícia i la ferida continua oberta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada