diumenge, 4 de març del 2018

JOAN ISAAC, CANTAUTOR

JOAN ISAAC, CANTAUTOR
Mercè Ginard i Curient
«En aquest país la memòria és molt fràgil»
Barcelona . Entrevista al cantautor JOAN ISAAC,
Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953) és un cantautor català que porta una llarga trajectòria musical sobre les seves espatlles. D’ençà del 1974, any marcat pel llançament del seu primer disc, Rèquiem, fins avui, tan sols ha estat truncada per catorze anys de silenci. Actualment, és reconegut com a una de les grans veus de la cançó catalana i el seu tema més cèlebre, A Margalida, ha esdevingut un himne contra la pena de mort. El seu projecte més recent ha estat un homenatge col·lectiu al també cantant Ramon Muntaner, celebrat el passat 10 de febrer en el Barnasants, en què han participat cantautors de diverses generacions, des de Joan Manuel Serrat fins a Gemma Humet.
El cafè Paraules, situat a l’avinguda Josep Tarradellas, és el lloc escollit pel cantant d’Esplugues per a l’entrevista. Aquest local íntim i, fins i tot, amb un cert aspecte poètic, ens dóna pistes de com és Joan Isaac. En el seu abric llueix un llaç groc, símbol de solidaritat amb els presos polítics. Tot i que ja han passat 44 anys d’ençà de A Margalida l’artista continua posant l’accent en la música com a arma de compromís polític. «Jo no tinc vocació de polític; si en tingués, no estaria cantant: però em remoc del cervell a l’estómac si ens trepitgen el dret a opinar», cantava en Tres reflexions i una súplica (1977). La política, però, no és l’únic dels temes que l’inspiren per a cantar. La seva obra està marcada per composicions en què, amb gran sensibilitat, parla de l’amor, la vida i la soledat. De l’amor precisament tracta el seu darrer àlbum, Manual d’amor, el divuitè d’aquesta llarga carrera musical, que va veure la llum el 2017.
Primer de tot li volia demanar sobre l’homenatge a Ramon Muntaner.
Ha estat una cosa molt bonica, ha tingut molt d’èxit. Li vaig proposar la idea al Pere Camps del Barnasants, perquè penso que en aquest país la memòria és molt fràgil. S’obliden a vegades coses importants i estem sempre amb aquest cercle viciós d’autodestrucció de la cultura. El Ramon fa trenta anys que va deixar de cantar. Aleshores vaig pensar que seria una bona cosa fer-li un homenatge. Senzillament perquè va deixar una obra molt sòlida. Ha representat molta de feina, però el resultat ha estat meravellós: el teatre estava ple, grans crítiques… Me’n sento molt satisfet.
Troba que s’ha anat oblidant l’esperit de la Nova Cançó?
La Nova Cançó va ser un moviment que ja no existeix; va sorgir en el franquisme com a resistència cultural per a defensar la nostra llengua i cultura. Aquesta era la seva primera missió, més enllà del fet artístic. Quan el franquisme s’acaba, el moviment deixa de tenir un valor més enllà del musical. A poc a poc, però, han sortit noves generacions de cantants joves que han seguit amb el projecte cultural de la música en català. Però els paràmetres són absolutament diferents.
Com ha dit, han sortit nous artistes que han cantat en català. En el context polític actual, hi podria haver una nova onada de cançons protesta?
Penso que sí. És un moment prou crític per al país i per a la societat en general, que està descobrint la seva realitat. Els hereus del franquisme continuen en vigència, és un país amb uns tics dictatorials molt evidents. Em preocupa molt el seu futur, el PP ha fet molt de mal; però penso que un partit com Ciudadanos pot fer-ne encara més. Són molt més perillosos, és aquesta nova dreta reaccionària moderna, maquillats tipus Macron. I, evidentment, davant de tot això, ha d’haver-hi una reacció cultural i democràtica per aturar aquesta onada de moviment feixista. Penso que, com diu el Pere Camps, sense cultura sempre guanyen ells. La cultura és una arma de destrucció massiva del feixisme. En aquest moment, és fonamental: la gent ha d’anar més al teatre que mai, ha de llegir més que mai, ha d’escoltar música més que mai. És l’única arma que tenim al nostre abast per poder canviar la societat; un país inculte és un país fàcilment modelable per la dreta. No els interessa que la gent pensi; el que volen és tenir-nos al més lligats possible.
La literatura i la cançó d’autor estan lligades: Dylan ha guanyat un premi Nobel, vostè mateix ha escrit un llibre de poesia (Intimíssimi, 2016). Com és la seva relació amb la poesia?
Sempre penso que els cantautors, la majoria, no som ni poetes ni músics: som una mena de personatges estranys que utilitzem la literatura, la poesia i la música per expressar una idea en tres minuts. És un gènere molt dur. Que a Dylan li hagin donat el premi Nobel, penso que és una mena de reconeixement a tota la gent que fem cançons i que intentem fer-les amb un llenguatge poètic. No dic que les cançons siguin poesia, però evidentment hi ha autors, com Cohen, Dylan o Lou Reed, que han vorejat molt amb la poesia i amb la literatura. El reconeixement de Dylan com a premi Nobel ha aixecat polseguera a l’establishment literari del món. És un músic, sí, i fa cançons, però els seus textos són veritables poesies, com els de Serrat o Llach.
Entre els seus temes més celebres hi ha A Margalida, dedicada a Margalida Bover Vadell, una activista mallorquina que va ser la darrera companya de Salvador Puig Antich, l’anarquista executat el març de 1974 durant el règim franquista…
Aquesta cançó m’ha marcat la vida. Per a mi no és una gran cançó, però és una cançó d’aquestes que, de cop i volta, per una màgia especial, passa a ser patrimoni de la gent. És estructuralment molt senzilla, amb un text molt senzill, però va tenir la capacitat de penetrar en la gent, i això passa molt poques vegades. M’ha donat molta satisfacció, però també, com a contrapartida, ha enfosquit moltes altres cançons meves. La gent diu: «Joan Isaac, el de la Margalida, no?» Però és que el Joan Isaac ha fet més de tres-centes cançons. Aquestes cançons que són referencials per a la gent poden arribar a tapar tota una trajectòria. Vaig conèixer la Margalida per la germana del Puig Antich en un moment molt bèstia, quan havien detingut el Salvador. Era una persona que em va impressionar moltíssim per la seva capacitat de ser positiva. Era una anarquista convençuda, ho segueix sent, el seu món es basa en l’anarquia. De cop i volta, després de l’assassinat de Puig Antich, la Margalida desapareix del mapa, ningú sap on és. Per això la cançó comença: «No sé on ets Margalida.» Tres anys després, estava gravant Viure, i una nit a casa se’m va ocórrer aquesta frase. La cançó va estar feta en una nit, diria que en tres o quatre hores, vaig ensopegar amb una melodia que ha colpit. L’endemà, quan vaig arribar a l’estudi, vaig dir a l’organitzador: «Mira, aquesta nit he fet aquesta cançó, què et sembla?» Em va contestar que estava bé; era maca, es podia incloure al disc com una cançó més. És curiós, a vegades busques l’èxit amb coses que no el troben, i, a vegades les coses més insospitades et donen l’èxit. I aquesta cançó n’és un exemple molt clar.
Com varen ser els inicis d’aquesta trajectòria musical marcada per A Margalida?
Vaig començar amb l’escoltisme. En aquells moments de la dictadura, va ser un moviment molt important per a mi. L’escoltisme donava un sentit molt democràtic a la vida dels joves. Durant els campaments, sempre hi havia una guitarra i un cançoner, que tenia els acords de temes del Dylan, de la Maria del Mar, del Serrat, del Llach, de molta gent. Ens apreníem aquestes cançons per poder-les cantar mentre viatjàvem o als focs de camp. Arriba un dia que et preguntes: «Serè capaç de fer una cançó?» I llavors, mentre vas aprenent els acords de la guitarra, fas una cançó, que acostuma a ser molt dolenta, però és la primera. Amb amics del moviment, vam muntar un grup que es deia Nosaltres. Jo escrivia les cançons i cantava. Un dia ens vàrem presentar al concurs de Noves veus que es feia a la Cova del Drac; el premi era la gravació d’un disc. La segona vegada vàrem arribar a la final; va guanyar el Ramon Muntaner, i Nosaltres com a grup vam quedar segons. El mànager del Llach es va interessar per mi com a cantant. Vaig gravar els meus primers singles, i vaig fer de teloner del Lluís Llach. Va ser una escola molt gran.
Quins artistes han influït en la seva trajectòria?
Un sempre té referents. Vaig viure una adolescència molt influïda per dos tipus de música molt concrets. Una era la música francesa i l’altra, el folk americà: Dylan, Joan Baez, tota aquesta gent. La que més em va colpir va ser la primera, i sobretot un cantautor, que per mi és el més gran. Diuen del Messi que és el jugador més gran del món i ningú serà com ell; penso que Jacques Brel és com ell, irrepetible. M’interessa la cançó com a mitjà per emocionar, no com a fet d’entreteniment. M’interessa el jazz, perquè m’emociona; m’interessa la cançó d’autor, perquè m’explica coses que voregen la poesia i la literatura.
Durant catorze anys va deixar els escenaris…
Durant els anys vuitanta, els mitjans de comunicació es van oblidar de nosaltres i les discogràfiques se’n van anar totes a Madrid. El teixit social que aguantava la cançó desaparegué. Tenia la sensació que el que feia es quedava a casa, i una feina artística no té sentit si no l’ensenyes a la gent. No vaig dir que em retirava, simplement vaig optar per deixar de cantar. Fins que al cap de catorze anys em va cridar un periodista de Girona, el Xavier Planes, a qui li agrairé tota la meva vida, per dir-me que havia de tornar a cantar. Em fa oferir fer un concert a Girona, a la sala Planeta. Va anar molt bé, a partir d’aquí va ser la segona època, que ha estat molt productiva a tots els nivells.
Quins són els seus pròxims projectes?
En aquests moments, produir un espectacle dins del Barnasants, dia 7 d’abril, sobre cançons del Maig del 68. Després d’això, al maig, ja em posaré a gravar el pròxim disc de cançons noves. I continuar fins que el cuerpo aguante, no? Però, sobretot, el projecte més important és viure cada dia al màxim, perquè les coses estan molt fotudes.
«En aquest moment, la cultura és fonamental: la gent ha d’anar més al teatre que mai, ha de llegir més que mai, ha d’escoltar música més que mai. És l’única arma que tenim al nostre abast per poder canviar la societat.»
«No m’interessa la música com a fet d’entreteniment, m’interessa com a fet emocional. M’interessa el jazz perquè m’emociona, m’interessa la cançó d’autor perquè em diu coses.»
«La gent diu: “Joan Isaac, el de la Margalida, no?” Però és que el Joan Isaac ha fet més de tres-centes cançons.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada