POEMES

MI RITORNI IN MENTE

No sé si et sabria reconèixer si em creués amb tu pel carrer,
el temps cruel desdibuixa els rostres estimats.
Et recordo jove, bonica i molt italiana !!
No tinc cap raó per enyorar-te, em vas fer mal i tu ho saps.
Però avui lluny d'aquell dolor,t'has filtrat per una escletxa de la memòria.
Quasi no he sabut res de tu. Alguns amics comuns m'havien dit que estaves bé, que tenies fills i la vida era amable amb tu.
Jo no em puc queixar tampoc...
Recordes? Teníem la vida per davant i un pom de somnis a les mans.
D'aquell temple ensorrat només queda dempeus el paisatge que encara hi és, immòbil i esplèndid, com sempre.
I aquell petit bar del cafè boníssim,
on em vas dir que m'estimaves mentre sonava Battisti a la ràdio.
"In un mondo che prigioniero è, respiriamo liberi io e te…"
Recordes..? record meu. 

Joan Isaac

SOBREVOLO EL VOLCÀ ADORMIT

Sobrevolo el volcà adormit,
emergint dels núvols rosats de la tarda.
Em llisca una llàgrima vergonyosa,
fins a la neu verge del seu cim en silenci.
Deixo enrere la bona gent
i aquesta terra fèrtil d'un verd insultant.
Torno a casa, travessant l'Atlàntic,
en direcció contrària a la bellesa.

Joan Isaac

MAI ÉS TARD

Mai és tard per un perdó,
res és imperdonable.
I no estic parlant del perdó cristià.
Entre dos que es perdonen no hi ha testimonis,
ni déus, ni diables, ni cap cel per guanyar.
Ni vencedors, ni vençuts.
Amb un somrís n'hi ha prou, res és greu, només momentani.
I ara, dóna'm la mà i anem a passejar per la vora del riu en silenci.

Joan Isaac

FER LES PAUS

Ara que davallo, pel tobogan,
cada cop a més velocitat per la pendent perillosa del temps,
voldria fer les paus amb tots els meus dimonis,
i demanar perdó a qui he fet mal.
Jo també he traït amics i gent estimada,
he mentit com tothom menteix,
i he deixat cadàvers pels vorals dels camins,
innocents i indefensos.
Sóc d'una espècie denominada humana,
en perill d'extinció, aquesta és la tragèdia.

Joan Isaac

AMB ELS ANYS

Amb els anys,
un es guanya el dret d'enamorar-se del que és prohibit,
i desitjar un cos, dir-ho, i no esperar resposta.
De no creure en res més que en els fills i els amics fidels.
De llençar a mar les culpes, les pors i els dubtes.
Cremar per Sant Joan el temps infèrtil,
a la foguera de les noses.
I dir les coses pel seu nom a qui calgui i on calgui.
Amb els anys, somniar encara és obligatori.
Amb els anys, res és pecat, només és urgència.

Joan Isaac

ET LLEGEIXO...

Et llegeixo les mans,
i veig les teves muntanyes, i els camps verds d'herba humida,
estàs en cada plec del meu cos, vagi on vagi estàs aquí,
lluny de mi, ja ho sé, però aquí...
Encenc una foguera petita per escalfar-me l'enyorança,
i dibuixo sobre els teus pits el mapa del desig,
i aboco en tu, tot el que de mi flueix,
licors i nafres antigues.
I parlo amb tu tot sol, i no tinc cap vergonya de fer-ho.
Tens l'encant de l'impossible, i assumeixo el risc d'estimar-te.

Joan Isaac
  


 

DUBTES I CERTESES

Dóna'm rius de dubtes,
i et tornaré un mar de certeses.

Joan Isaac



  

A UN AMIC

Sé que pateixes,
amic meu de l'ànima.
Què podria fer jo per tu en aquests instants obscurs..?
Maleeixo la teva sort esquiva,
i prego a un Déu que no existeix, per cada plec de la teva pell.
Ara, deixa’m pensar en tots els moments viscuts junts.
Tanco els ulls, deixeu-me tranquil !!!
Abraço el silenci i el teu patiment,
dóna'm una mica del teu dolor, estimat meu,
que encara ens queda temps per escurar la vida.
Aquesta puta vida traïdora.

Joan Isaac

CARPE DIEM


A tots ens arriben notícies inesperades.
Les bones es reconcilien amb la vida,
les dolentes ens la fan insuportable.
Tot es resumeix en un equilibri de forces contraries.
I malgrat aquesta incertesa,
seguim endavant amb l'instint dels funambulistes.
Som tan insignificants,
que mirant l'univers aquesta nit transparent,
penso que res mereix l'angoixa per l'existència.
" Carpe diem quan minimum credula postero…" deia Horaci.
Beneït tòpic !!!

Joan Isaac

CALMA

Trepitjo un llit de fulles seques,
d'un camí fresc a mitja tarda,
a prop d'un riu entre pollancres.
Res és aliè a aquesta bellesa sublim,
tot és perfecte, res sobra ni res falta.
Una mà calenta estreny la meva en silenci,
no vull tornar a casa.
Aspiro profundament,
aquesta calma amable, i em falta l'aire.
M'he assegut en una pedra antiga i despullo aquest miracle,
i bec a glops petits, aquesta quietud inacabable.

Joan Isaac





FUGIR

Intento fugir sempre
de la gent que es sent feliç, justa i equilibrada.
Viure així deu ser comodíssim, ho reconec.
Però jo prefereixo els risc del dubte.
Em conformo sabent-me feliçment infeliç,
alguna que altre estona.
En el fons només son feliços els nens i els bojos,
els altres ens passem la vida intentant-ho...

Joan Isaac





 



FA DEU ANYS QUE EM MORIA
 
Fa deu anys que em moria,
literalment em moria.
Ningú sap del dolor profund,
ni del incendi desbocat que em cremava per dins.
Por, molta por, de perdre les noves primaveres,
l' aroma del cafè fumejant del matí.
i els ulls i els cossos estimats,
al voltant d' aquell llit d'hospital.
Ningú m'esperava a l'altre banda,
a ningú l'espera ningú a l'altre banda.
M'aferro a cada moment de la vida i m'he oblidat de la mort.
No m'interessa gens parlar-ne, la mort és mentida.
Fa deu anys que em moria sí,
em moria de pena de morir-me.

Joan Isaac



ET DEIXO DAVANT DE NOTARI

Major d' edat i davant de notari,
et deixo el meu cos i les claus de casa.
Accepto la condemna de la por a la pèrdua.
Aquí em tens, nu i imprevisible,
violent i amable.
Soc la teva propietat privada.
Ven-me si vols al millor postor,
però si fos així, fes-me un favor:
Quan passis per davant del nostre paisatge
pensa'm un segon, odia'm un segon,
de genolls t'ho demano.
I ara, tanco la finestra, que m'entra fred a l'ànima.

Joan Isaac

VIRTUALITAT
 
Potser no cal,
potser no cal conèixer-te, ni olorar el teu perfum
ni tan sols saber les teves mides.
En tinc prou només imaginant
com parles, com camines, o com esgotes les hores i els dies.
Potser no cal ni el cafè ritual del desglaç.
He fet de tu un quadre, de pinzellades suaus,
i el tinc penjat en una paret de la meva ànima. 

Joan Isaac

ABANS DE TOT LA BELLESA

Abans de tot la bellesa,
única raó, únic refugi, únic somni.
Tendresa infinita la teva mirada,
encerclant l'aire.
Camines la nit inacabable,
lluny de tot, lluny de tu.
Acràcia terra promesa,
soroll de mar darrere la porta.
Segueixo en silenci cada traç a la tela,
i estimo l'incendi dels blaus i dels malves.
Callo

A Luis Eduardo Aute

Joan Isaac



ODIO ELS MIRALLS

Odio els miralls,
decididament els odio.
Quan érem joves, eren imprescindibles.
Reafirmaven la nostra plenitud, i l'ànima sense ferides.
Ara, llindant la vellesa,
són només memòria del que varem ser.
Envellir, no és el problema,
el problema és que ells, els miralls, cada matí del món,
fan balanç de les nostres vides anònimes,
i a vegades estem en números vermells.

Joan Isaac

PRIMAVERA
 
Et deixo les maletes a la porta
i un adéu sense retorn.
Recull la roba de l'armari, els llibres i les fotografies.
No deixis cap rastre, ni una traça del teu perfum.
No vull cap record teu, ni cap tendresa secreta.
Marxa d' un cop, mai ploraré la teva absència,
ni quan la soledat em rosegui les entranyes.
Res em deus, ni res et dec...
Per les qüestions legals truca al meu advocat.
Ah! i no et deixis el raspall de les dents, com l'última vegada.
Marxa tristesa, que ha arribat el temps de les flors.

Joan Isaac

PARAIGÜES

John Coltrane, talla l' aire de l' estança
amb la precisió d' un cirurgià .
Una pluja fina amara els carrers assedegats.
M' agrada veure com plou...
Un mar de paraigües tapissa la ciutat d'un gris degradat,
i sota de cada paraigua una vida anònima,
que somnia, pateix, riu, o plora enamorada.

Joan Isaac




FA UNA TARDA DE PEL·LÍCULA FRANCESA

Fa una tarda de pel·lícula francesa,
d' aquelles lentes que no acaben mai...
De rellegir Proust, i escoltar Miles Davis.
Fa una tarda de pluja obliqua.
Una tarda inacabable de diumenge,
on les absències són més absències,
i la nostàlgia escriu noms en els vidres entelats.
Miro per la finestra, i un home corre embogit, com posseït pel diable. 
Sembla que ha trobat la sortida d'emergència.

Joan Isaac

HE VIST UNS ULLS
 
He vist uns ulls immensos,
negres com el carbó.
No devia tenir més de deu anys,
la nina que tremolava de fred.
Ha trepitjat una platja de pedres a Lesbos,
i ha somrigut com si toques el paradís amb els peus petits i gelats.
Desprès ha arrencat a plorar abraçada al seu pare.
I jo, assegut còmodament a casa, encerclat de coses inútils,
de massa coses inútils, la miro i ploro amb ella.

Joan Isaac

DECONSTRUCCIÓ
 
Avui tu i jo soparem sols
i potser no sabrem què dir-nos.
Ens mirarem als ulls pensant en aquesta buidor desconeguda,
i un calfred ens travessarà el cos.
Aquesta geografia domèstica que vàrem construir
de cop està plena de cambres buides i silencis.
Ens hem d'acostumar a aquestes absències cruels,
i a aquesta desconstrucció irremeiable.
Tornem a començar si vols, que ja toca pensar en nosaltres.
Balles..?

Joan Isaac

GIRONA 

Girona té els ulls verdíssims,
com la menta salvatge,
i una melena llarguíssima que li cau per l'espatlla.
I un cert tel de nostàlgia de mirada curiosa,
que se'm clava al pit com una llança.
Dolcíssima ferida que em dona la clama.
No puc deixar de pensar-la!!
Girona té nom de dona,
preciosa i assalvatjada.

Joan Isaac



 



FÍSICA ELEMENTAL

Els records, són les pedres al fons de la llera
del riu de les nostres vides.
Immòbils, fins que arriba el desglaç de la memòria.  
Els somnis, en canvi, són estels de paper, fràgils i indefensos..  Giren, pugen, baixen...  
Només un fil prim les manté ingràvids.  
I els homes, absurds com sempre, maldestres i estúpids, tallem el fil per fer-los caure a terra.  
Tot és simplement , física elemental.

Joan Isaac




A JOAN BARRIL

Hi ha morts que moren,
i altres que sobreviuen.
La teva és d'aquestes últimes.  
Marxes tranquil Joan, discretament tranquil.  
Com així ho volies. Quan arribis a l'illa del Tresor,
no perdis el temps buscant-lo.  
Aprofita l'eternitat, pren el sol, capbussa't i pesca somnis. Aquí ens quedem en aquest fangar de la cobdícia.
Fes-me lloc a la teva illa, si pot ser a prop de la platja,
els Negronis i els havans els porto jo.

Joan Isaac





MINUT 89
 
Minut 89 del segon temps,
en una platja de Gaza es juga un partit de futbol,
l' àrbitre pita abans d'hora.
Ni pròrroga, ni penals.  
El minut que resta, aplaçat de per vida.  
Maleïts assassins, renuncio a la meva condició humana.
 Amén

Joan Isaac







NO M'AGRADA VEURE'T PLORAR

No m'agrada veure't plorar,
però si ho fas fes-ho als meus braços,
i no diguis res, que jo entenc l'abecedari del silenci.
Rega'm el pit, que els lliris tenen set
i les roses ja desfullen.
Plora, que després t'eixugaré els ulls a petons.
I lleparé aquesta pluja de sal que el teu dolor em regala. 

Joan Isaac  

TORNO AL PIREU

Torno al Pireu,
trenta anys després, torno al Pireu.
Camí de les illes blanques,  
dels carrers empedrats, i l'incendi de les flors.
Qui sap si em trobaré,  
amb aquell somniador,
que buscava la grega puresa del marbre blanc.
Viatjo al centre de la saviesa,  
i estic en pau en el trajecte.

Joan Isaac





ARTISTES

Admiro els artistes humils,
aquells que quasi s'avergonyeixen de ser-ho,
els que es declaren ignorants, i aprenents de tot.  
El gran perill de l'artista, és caure en el parany de l'auto complaença, 
de creure's únic i irrepetible.  
Viure entre miralls, és fràgil, la fragilitat mateixa.  
Cal fer-se una bona assegurança pels desperfectes.

Joan Isaac

LAMPEDUSA

Mare, desperta!!!
que ja es veuen llums a l'horitzó...
Deu ser l'illa de la que em parlaves,
on la gent és lliure, neta i rica,  
on els nens com jo, juguen feliços pels carrers i les places.  
Quan arribem, vull un got de llet calenta,
fa molt fred enmig d'aquest mar, fosc i traïdor.  
Mare, desperta!!!  
Mare, respira!!!
Mare, per Déu, respira !!!

Joan Isaac

ÈXODE

Aviat arribarà l' èxode més temut:
aquell dels fills.
Els concebem, els protegim,
i ens agrada reconèixer en ells els nostres gestos.
No hi ha manuals ni regles escrites per educar-los.
Els hi creixen ales invisibles, i un dia volen, com ho vam fer nosaltres.  
Els creiem indefensos i intentem retardar l'inevitable,  
i un dia marxen, i truquen de tant en tant, com ho van fer nosaltres.  
No són covards, els covards som nosaltres.

Joan Isaac






PARAULES

Pau, vida, mort, amor, por...
Quanta immensitat amb paraules tan curtes !!!

Joan Isaac

CINQUANTA ANYS

Cinquanta anys adorant-te,
com s'adora als déus, a la mare i al pare.
He buscat respostes, que només tu tenies.
Has desfet nusos de l'ànima quan he teixit un somni.  
M' he passat nits senceres invocant-te, per camps d'estrelles  
i no et diré mestre, això t'ho han dit massa vegades,  
et diré només germà gran.  
I ja ho veus Joan, aquí lluitant per ser com tu quan sigui gran,  
més enllà de la seixantena.  
Deixa'm provar-ho per última vegada. 

Joan Isaac




ESTIU
 
Ja és aquí el temps de les cireres vermelles,
de les magranes rosades, i de les prunes sucoses.
I del groc intens de la ginesta, que tenyeix els marges dels camins.  
I del mar dels blaus impossibles.  
Temps de pólvora i fanalets, patim, patam, patum!!!  
Temps de bicicletes i capvespres serenament ataronjats.  
Temps de faldilles blanques,  
i pits ferms de noietes adolescents de somriure maliciós.  
Res es aliè a aquesta luxúria,
que s'obre com una capsa de llapis de colors.  
Temps d' un temps que voldria etern.  
Aquest cop si, ho ha dit l' home del temps a TV3.  
Aquest any, no vindrà l' hivern.Ha demanat excedència. 

Joan Isaac

IMMORTALITAT
 
Hi ha cançons immortals,
amors immortals,
records immortals, moments immortals...
La immortalitat és un vell somni dels humans,
volem a qualsevol preu allargar el trànsit vital  
i ens oblidem de eternitzar els instants feliços.  
Avui el beneït insomni, m'ha portat a la meva platja.
He agafat un grapat de sorra amb les mans.  
Surt a escena l'alba i callo.  
Només la remor humida de l'aigua
trenca la màgia infinita del planeta.  
S' alça el teló d'un altre dia de la meva vida.  
Sóc immortal!!! He cridat com un boig en silenci.

Joan Isaac

NO PER DESCONEGUT

No per desconegut,
em deixa d'angoixar, el vertigen del full en blanc.
Intento cosir-hi paraules, i no enfilo l' agulla.  

Serà potser que no tinc res a dir,

o que aquest desert blanc ja és un poema en si mateix. Tanco la llibreta, i me'n vaig a passejar i barrejar-me amb el món.

He d'aprendre, que escapar de mi, a vegades,és imprescindible.  

Saludablement imprescindible.

Joan Isaac

RETROBAMENTS

Retrobo els sorolls estimats,
i les olors conegudes.
Les teves passes pel passadís de casa,
i l' aigua escolant-se quan et dutxes,  
escoltant una música que no suporto.
Fins i tot el desordre de la teva cambra  
em sembla bonic i necessari.  
Has tornat a casa , filla, i tot està en moviment. Després, quan marxis, tornarà l' ordre i el silenci,
i moriré d' enyorament en la immobilitat dels minuts i les hores.

Joan Isaac







M'AGRADEN ELS LLITS DESFETS

M'agraden els llits desfets després de l'amor,
i sentir l'olor àcida de la suor vessada,
en la passió dels cossos i el deliri de la pell.
Sacrifici dolç, als Déus del plaer.
Que ningú els faci, us ho demano..  
Només ells, saben de la tendresa dels petons 
i del dolor infinit, dels adéus necessaris...

Joan Isaac