Catorze anys després, Joan Isaac reprèn la seva carrera artística; encara que allunyat dels escenaris, no deixa mai de compondre i el 1998 publica Planeta Silenci, amb Stres Music, i arranjaments de Manel Camp i Joan Garrobé, disc que presenta a L´Espai de Barcelona. S´inclouen en aquest treball deu cançons inèdites i recupera vuit dels seus clàssics, com ara A Margalida. Aquest nou disc és valorat per la revista Enderrock com el millor disc de cançó en català d´aquell any.

…El 1984, pocs mesos després de publicar el seu últim disc, Joan Isaac va decidir renunciar a viure de la cançó. “Vaig desaparèixer pel teló de l'escenari. Mai no m'he retirat, perquè cantar és la vocació més gran de la meva vida, però vaig veure clar que era millor dependre econòmicament d'un altre ofici. Vaig voler desmarcar-me del món professional de la cançó, tot i que no he deixat de compondre”…

… “Amb una cançó busco tres minuts de tendresa que ens facin feliços per un moment”…

Xevi Planas. E1 retorn de Joan Isaac. Punt, El, 1998-01-19, p. 21.

En una entrevista publicada al diari de Girona el dia 21 de gener, Joan Isaac es definia d’aquesta manera:

«Mai he estat un cantant social ni polititzat. Més aviat intimista, i potser més humanista que qualsevol altra cosa».

Joan Isaac

Cantautor

• Ha estado mucho tiempo retirado de los escenarios.

—Más bien me han retirado. Cuando se puso en marcha la transición estábamos esperanzados en que era el momento para hacer un trabajo que permitiera sacar el pósito político y social de aquel momento en la canción de autor.

—Qué ocurrió?

—Los entes culturales de este país determniaron que la rentabilidad artística de la canción no se debía tener en consideración y que la única rentabilidad que ya habían conseguido era la política. Por ello, el movimiento artístico de la canción desapareció.

—¿ Les utilizaron?

—Hubo una utilización mutua. El solo hecho de cantar en catalán ya era una reivindicación política. Pero nosotros éramos músicos por encima de todo. Esto políticamente no era rentable, por una cuestión de pobreza cultural. No hay una tradición de canción de autor como en Italia, Francia o en países anglosajones, donde hay crítica especializada.

—Y en Cataluña?

—Aquí no había un crítico de canción de autor. Había muchos modernos que se cargaban todo lo que no era anglosajón. El 76 fue un año de efervescencia, se produjo un movimiento que propugnaba olvidar el pasado y comenzar de nuevo. Somos un país dado a las políticas de cabezas visibles en lo cultural. Tenemos un cantante, un actor, un arquitecto, pero detrás hay mucha gente que, de vez en cuando, emergemos como submarinos.

—Qué le ha decidido a volver?

—Complicidad de amistades y personas convencidas de que la música de autor no se puede dejar perder. Te animan y esto te lleva a aceptar propuestas. Uno no se puede olvidar del trabajo que más le gusta hacer, aunque te dediques a otra cosa para subsistir. La canción de autor no puede morir, aunque la canción de protesta ha pasado a la historia.

—¿Es más difícil ser cantautor ahora?

—La generación que nos seguía tiene 40 años y aún tiene ganas de recordar y escucharnos. Ahora, los cantautores pueden grabar discos con bajo coste. Pero ha habido sobresaturación y no selección. Escucho cantantes por televisión y me alucinan.

—¿No le gustan?

—Sí me gustan, pero hablan como profesionales. Y profesionales hay pocos. Un profesional es aquel que vive de su trabajo.

—Esta noche presenta el espectáculo“Cançons noctàmbules”.

—Es una recopilación de unas dieciocho canciones. Algunas ya se conocen, pero el 60 % del espectáculo son canciones compuestas durante este tiempo de silencio escénico y discográfico, aunque no personal.

—¿Los nuevos temas conservan su estilo?

—Un cantautor mantiene su propia personalidad. Recibes sensaciones de lo que te rodea, las filtras y sacas un producto artístico. La evolución de estas canciones es paralela a mi evolución como persona. Con los años me hevuelto más universalista y abierto.

—¿Esté espectáculo se traducirá en un nuevo trabajo discográfico?

—Existe el proyecto de editar un doble compacto. El primero, con canciones anteriores en directo, en colaboración con otros cantautores; y el segundo, de temas inéditos

La Vanguardia 1998-01-23. Pulso ciudadano por Gisela Pairó

El 24 de gener de 1998 Joan Isaac reapareix amb l’espectacle “Cançons noctàmbules” a la sala La Planeta de Girona.

Per aquesta ocasió va comptar amb la participació del guitarrista Joan Garrobé.

Va interpretar vuit cançons inèdites: Samanà, La llebre i la tortuga, I res més, Zàping, Nocturn per a dues dones, On és la gent?, Cançó per a Isabel i Els artistes. I vuit peces clàssiques del seu repertori: El desertor (adaptació d'un tema de Boris Vian ), A l'estació de França, Però prefereixo els teus ulls, Després d'aquest cafè, Amor petit, A contratemps, Ciao,come stai i A Margalida.

El concert va ser enregistrat pel Canal 33, que el va emetre dins del programa Autògrafs, i per l’emisora Onagirona.

“Sempre he intentat buscar un llenguatge poètic per reflectir el que més m'interessa: la tendresa de les relacions humanes i les contradiccions de la vida quotidiana de les persones. Procuro ser sobretot sincer amb mi mateix. Una cançó és per a mi un món d'austeritat i somni alhora, que em permet ser feliç per un moment», explica Joan Isaac, què es declara seguidor de Paolo Conte, Jacques Brel i Quico Pi de la Serra, entre altres cantautors.”

Punt, El, 1998-01-24, p. 28.

Joan Isaac, l’humanisme de les coses essencials

Músics: Joan Isaac (veu) i Joan Garrobé (guitarres).

Lloc: Sala La Planeta, de Girona.

Dia: Dissabte 24 de gener del 1998.

Joan Isaac té la rara virtut de ser alhora un gran lletrista, un gran músic i un gran intèrpret. Ha creat una obra d'una extraordinària qualitat i entén la cançó d'autor com un gènere en què no hi ha lloc per a la frivolitat.

Després de catorze anys sense trepitjar escenaris (només va oferir alguns recitals, excepcionalment, el 1991), Joan Isaac va tornar a ensenyar les seves cançons en públic abans-d'ahir a la sala La Planeta, de Girona, on es va sentir especialment agust davant un auditori que el va obligar a regalar cinc bisos, el primer dels quals va ser l'impressionant Confessió.

Pictòric de veu i sobrat d'energia, Joan Isaac va protagonitzar un recital magnífic, ple d'emotivitat. Acompanyat pel prestigiós guitarrista Joan Garrobé, que va saber trobar un embolcall musical adequat a les cançons amb pinzellades d'una sobrietat molt efectiva. Joan Isaac, en um clima d'intimitat i complicitat, va recuperar composicions antigues que figuren entre les millors que s'han escrit en català (A l'estació de França, Però prefereixo els teus ulls. Després d'aquest cafè, A contratemps, Ciao, come stai, A Margalida...)i les va combinar amb peces inèdites d'un interès evident: Nocturn pera dues dones, Els artistes, Cançó pera Isabel, On és la gent?, Samanà, La llebre i la tortuga...

El resultat va ser una vetllada especialment agradable, que segurament recordaran per sempre més els espectadors assistents a l'acte, rendits davant l'art i la sensibilitat de Joan Isaac, poeta humanista que canta amb tendresa l'essència de la vida i s'interroga sobre les contradiccions d'aquest final de segle.

En els últims 18 anys, Joan Isaac només ha publicat un disc. Inesperat, el 1984. Mentrestant, dormen en carpetes mig perdudes una trentena de peces seves que es mantenen inèdites. A més, no s'ha reeditat en compacte cap dels quatre elapés que va publicar. Aquesta tristíssima realitat provocaria indignació en una cultura de les que consideren imperdonable deixar perdre el fruit dels seus artistes. Però la cultura d'aquest país és diferent i, com s'ha dit tantes vegades, tendeix a l'oblit i/o l'autoodi.

Ovidi Montllor (a qui Joan Isaac va dedicar el seu concert) es va passar els últims quinze anys de la seva vida lluitant contra tota mena d'obstacles per poder practicar el seu ofici i gairebé tothom el va arraconar. Quan va morir, en canvi, els mateixos que l'havien condemnat al silenci van tenir el cinisme de lamentar la seva pèrdua com una desgracia nacional. El cas d'Ovidi Montllor és paradigmàtic i pot, doncs, no ser l'únic que exemplifica un seguit d'injustícies imperdonables.

Té raó Joan Isaac quan afirma que en aquest país la cançó d'autor no té un prestigi social, per falta d'una tradició sòlida. Només amb bones cançons, com les que escriu Joan Isaac, i amb bons discos, com els que podría gravar Joan Isaac, es poden anar assentant les bases per a una futura cultura més atenta a les propostes atractives que sorgeixen en l'àmbit de la cançó d'autor. Per això és tan important que Joan Isaac pugui veure materialitzat el seu projecte d'enregistrar un compacte doble: un disc en directe amb cançons velles arranjades de nou i interpretades amb la col·laboració de diferents cantants, i un altre disc en estudi amb una selección del seu material inèdit.

Deu ser difícil entendre les raons per les quals alguns cantants tenen un èxit multitudinari i alguns altres només arriben a un públic de culte. Paradoxalment, d'aquí a cent anys, quan algú analitzi amb perspectiva la cançó en català d'aquest final de segle, comprovarà que una de les obres que haurà resistit millor el pas del temps serà la d'aquest immens artista que ha renunciat a viure de la cançó.

Xevi Planas. Joan Isaac, l’humanisme de les coses essencials. Punt, El, 1998-01-26, p. 19.

El 19 de setembre participa en el X MERCAT DE MUSICA VIVA DE VIC.

Joan Isaac impacta amb les seves noves cançons al teatre Atlàntida

Les noves cançons de Joan Isaac van impactar el públic que va assistir dissabte al recital en què el cantautot va avançar el material del disc que traurà el desembre, catorze anys després de l'aparició de la seva última producció.

Acompanyat amb elegància per un quartet competent (Llorenç Ametller al baix, Joan Garrobé a la guitarra, Xavier Ibàñez als teclats i Lluís Ribalta a la bateria), Joan Isaac va obrir amb un gran recital al teatre Atlàntida les actuacions del dissabte al vespre al Mercat de Música Viva (MMW) de Vic.

Xevi Planas. X MERCAT DE MUSICA VIVA DE VIC. Punt, El, 1998-09-21, p. 20.

El 18 de novembre la companyia discográfica Stres Músic, va presentar el retorn discogràfic de Joan Isaac.

Entre els mesos d’octubre i desembre va oferir concerts dins del quart circuit Acústic ACIC (Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana) en Barcelona, Vic , Girona, Tarragona i Les Borges Blanques.

... En cuanto a las piezas nuevas, los primeros esfuerzos promocionales —materializados en forma de video clip— se centrarán en “Záping”, una tan furiosa como divertida crítica al mando a distancia televisivo.y sus consecuencias…

…Publicar “Planeta silenci”, pues, obedece a “un reto personal: no quería que me quedaran cosas en el cajón”. Joan Isaac actuó ayer en el Harlem Jazz Club de Barcelona, y volverá a hacerlo en L’Espai el 16 y el 17 de enero.

Los diez temas inéditos incluidos en el disco —prodúcido por Manel Camp y Joan Garrobé— fueron escritos entre 1988 y 1997. En la ya mencionada “Zàping”, así como en la no menos humorística “Sara”, se reconoce la influencia de Paolo Conte, el caballero italiano, que Joan Isaac no duda en señalar como su “referente musical más importante”. Y las alusiones a esta “sociedad de la información” que, según los analistas, caracteriza nuestros días no son exclusivas de “Zàping”. Están también en “On és la gent?”, que Joan Isaac considera “la canción central del disco”, en la que habla de “esa tendencia actual, no sé si impuesta, hacia el aislamiento doméstico

Donat Putx. Joan Isaac regresa catorce años después de su últimoo disco con “Planeta silenci”.

La Vanguardia. 1998-11-19

Gairebé quinze anys després de sortir del món de la cançó discretament per la porta de darrere, Joan Isaac reprèn ara la seva activitat pública com a cantautor amb un nou disc, Planeta silenci, que inclou deu cançons inèdites i vuit peces clàssiques del seu repertori enregistrades de nou.

Un dels grans cantants catalans

X.P.

Joan Isaac Vilaplana i Comín, conegut en els medis musicals amb el nom de Joan Isaac, va néixer a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat) fa 45 anys i viu a Barcelona. Va ser el cantant del grup Nosaltres del 1969 al 1972, any en què el conjunt va quedar finalista del popular concurs de Noves Veus de la Cova del Drac de Barcelona. El 1973, Joan Isaac va iniciar la seva carrera musical cantant tot sol. Després de gairebé quinze anys sense publicar, Joan Isaac acaba d'editar el compacte Planeta silenci (Stres Músic). Fins ara havia tret dos discos senzills. Rèquiem (Edigsa, 1974) i No em robareu la força (Edigsa, 1975), i quatre elapés: És tard (Edigsa, 1975), Viure (Ariola, 1977), Barceloruï, ciutat grisa (Ariola, 1980) i Inesperat (Philips, 1984). Cap d'aquestes quatre produccions no s'ha reeditat en compacte.

Poeta i músic d'una extraordinària qualitat, Joan Isaac és considerat una de les grans veus que ha donat la cançó en català. Ha actuat arreu dels Països Catalans (des del Palau de la Música Catalana de Barcelona fins a les 6 Hores de Cançó de Canet) i en ciutats de diferents estats europeus: França, Itàlia, Portugal, Alemanya...

Entre les actuacions més importants que ha protagonitzat Joan Isaac al llarg de la seva carrera de cantautor destaquen les que va oferir, amb un notable èxit, el març del 1981 al Théàtre de la Ville de París.

Dotat d'una veu molt personal i de la capacitat d'interpretar amb una especial lucidesa el món més interior de les persones, Joan Isaac és autor d'una obra bàsicament intimista i plena de tendresa. L'impacte emocional que provoquen els textos de moltes de les seves cançons i la bellesa de les seves melodies l'han convertit en un cantautor molt estimat pel públic exigent que segueix amb interès les propostes més honestes i sensibles del panorama de la cançó d'autor, independentment de si tenen èxit comercial o no.

El retorn de Joan Isaac al món de la cançó arriba amb Planeta silenci, un disc editat per Stres Músic que ofereix una imatge de maduresa del cantant. Planeta silenci recull, gravades de nou, vuit de les composicions més celebrades del repertori de Joan Isaac Però prefereixo els teus ulls, A Margalida, Ciao, come stai, A l'estacio de França, Viure a dos. Després d'aquest cafè. Va dir que es deia temps i Confessió) i deu peces inèdites que el cantant havia anat guardant al calaix durant els últims quinze anys: Cançó per a Isabel, Sara, Nocturn per a dues dones, Samanà, La lleure i la tortuga. No m'agrada, Zàping, On és la gent?, I res més i Els artistes.

Les lletres i les músiques de totes les cançons de Planeta silenci són de Joan Isaac, que ha confiat la producció musical i els arranjaments a Manel Camp i Joan Garrobé. Han intervingut en la gravació de Planeta silenci, a més de Joan Amèric (que ha posat la veu a Però prefereixo els teus ulls), Manel Camp (piano i teclats). Lluís Ribalta (bateria), Jordi Camp (baix), Joan Garrobé (guitarres), Nan Mercader (percussions) i Xavier Figuerola (saxó tenor).

L'amor, el desamor, el pas del temps, la necessitat de l'autocrítica, la solitud, el plaer del viatge, la intromissió de la televisió en la vida moderna, els artistes i la plenitud de ta vida senzilla, són alguns dels temes dels quals parlen les cançons de Planeta silenci.

Joan Isaac té previst presentar el seu nou disc en concert en diverses ciutats catalanes i a Madrid. A Barcelona, actuarà el mes de gener dos dies a L'Espai.

Dijous que ve, dins la programació del circuit Acústic ACIC 98, cantarà a La Planeta, la sala de Girona on va reaparèixer el gener passat després d'haver estat catorze anys pràcticament allunyat dels escenaris.

—La seva cançó més coneguda, A Margalida, és dedicada a Salvador Puig Antich, el militant anarquista que va morir víctima d'una de les últimes execucions del franquisme.

Vostè va tenir una relació personal amb Salvador Puig Antich?

—«No vaig arribar a parlar mai amb en Salvador Puig Antich. El contacte que hi vaig tenir es va produir a través de la seva germana Carme, amb la qual jo tenia una relació molt estreta. Quan vaig conèixer la Carme, ell ja era a la presó Model de Barcelona. No vaig tenir, doncs, la possibilitat de relacionar-m'hi. Jo acompanyava sovint la Carme fins a la presó quan ella l'anava a visitar. Vaig viure molt de prop la tragèdia de l'assassinat d'en Salvador a mans del franquisme. La vaig viure d'una manera molt íntima, perquè per a mi ell era com un familiar. Jo estava al cas del que li passava a través de les germanes, que m'ho anaven explicant. L'última vegada que la seva mare i les seves germanes van poder estar amb ell, la situació va ser fortíssima: els acompanyaven vuit policies en una cella que no devia fer gaire més de quatre metres quadrats. Va ser un cop molt dur... Una vegada, quan ell era a la presó, li vaig fer arribar unes ratlles de solidaritat en les quals li deia que si ell moria els que que érem a fora de la presó també moriríem amb ell, perquè d'alguna manera ja llavors estàvem morint amb ell, que s'estava convertint en el cap de turc d'una dictadura que ja estava a les acaballes. Aquella nota li va agradar i a través de la Carme me'n va donar les gràcies. La cançó A Margalida la vaig escriure molt temps després de la mort d'en Salvador.»

—Quins records té de Margalida, la protagonista de la cançó? L'ha tornat a veure mai més?

—«En Salvador era extraordinàriament vital i la Margalida, la seva companya, també era molt viva. Era com un volcà en erupció permanent. Tenia un punt d'innocència naïf, infantil, però alhora era una persona totalment corpresa per aquella tragèdia que li venia al damunt perquè estava a punt de perdre el seu company. No he sabut res més d'ella. Per tant, encara és cert el que diu la cançó quan parla del fet que no sé on és ella. Em sembla que la família d'en Salvador també li ha perdut la pista.»

—La primavera que ve es compliran vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Puig Antich. Creu que els ciutadans han oblidat la significació que va tenir?

—«Jo he tomat a gravar A Margalida en el meu nou disc perquè és una cançó fonamental en la meva carrera, però també perquè volia llançar un crit d'alerta. Hi ha moltes persones que van participar de manera activa en la lluita antífranquista i que ara s'han oblidat de les utopies de les esquerres, perquè només els preocupa anar-se enfilant cada vegada més en la cursa dels béns materials. Això em sembla trist. També em sembla trist que les generacions més joves no siguin conscients que aquest país va haver de viure uns temps molt foscos abans de poder arribar a la democràcia. No saben res de tot això i de cop es troben casos com el de Pinochet, que els sorprèn.»

—Salvador Puig Antich era anarquista. Vostè s'identifica amb l'ideari anarquista?

—«Molta gent es pensava que A Margalida era simplement una cançó d'amor. Cadascú pot interpretar-la com vulgui. Ara ja no és meva... Jo la vaig escriure perquè em va sortir de dintre. Tot i que no he militat mai en cap organització política, sempre m'he sentit a prop de l'anarquisme. Per a mi, no existeixen ni dogmes ni déus. De tota manera, una cosa és tenir una ideologia anarquista i l'altra és viure com un anarquista. Jo mai no he viscut com un anarquista. Vinc d'una família de classe mitjana i he estat educat en col·legis religiosos.

Em considero una persona d'esquerres que s'ha anat formant políticament ella mateixa.»

—Vostè es va donar a conèixer com a cantant a la primera meitat dels anys 70, en un moment en què la cançó en català vivia un procés d'una forta politització. Aquesta pressió va ser perjudicial per als cantants des d'un punt de vista estrictament artístic?

—«Jo em vaig sentir llavors fora de lloc en moltes ocasions. Tant jo com en Ramon Muntaner i la Marina Rossell al començament estàvem abocats a una politització extrema. Semblava que la generació de cantants que començàvem en aquell moment havíem d'explicar de la manera més directa possible a cada cançó tot el que passava al carrer. Jo veia que les meves composicions no entraven en el cistell comú de la cançó que es feia en aquell temps. Jo era un cantant intimista que vivia fora d'aquell món tan efervescent de la cançó política. Mai no he estat un cantant polititzat. El que sí he estat sempre és un cantant pendent del seu entorn més immediat. Experimento sensacions, les passo pel meu filtre i les trec destil·lades en forma de cançó. Puc expressar un malestar en la mesura que el noto prop de mi, tant si és social com si és polític o estrictament personal. En tot cas, l'expresso des de la meva visió particular de la vida. En aquell moment de repressió política i de falta de llibertat, sentia dins meu un neguit que em preocupava molt. Per això vaig escriure algunes cançons de caràcter polític. Sempre he pretès expressar en un disc i en un escenari les vivències que m'han marcat més com a persona. Ara el que m'obsessiona és l'isolament domèstic i l’higíenisme exacerbat d'aquest final de segle. És com si a nosaltres, que som mediterranis i menfotistes, ens estiguessin imposant un model de vida nòrdic. No sé si escriure cançons sobre això és fer critica social. En tot cas, aquestes són les meves idees. No sé si arribaran a un públic ampli o reduït. Escric el que em surt de dintre i no penso en el públic. La sort que té cada cançó és una incògnita.»

Vocació de cantant

—El 1984, vostè va decidir deixar de dependre econòmicament de l'ofíci de cantautor. Ara, després de gairebé quinze anys sense publicar discos ni pràcticament cantar en públic, toma a gravar i actuar, però té clar que no intentarà viure novament de la cançó...

—«La cançó en català va patir una crisi molt forta als anys 80. Cada cantant l'ha anat superant com ha pogut. N'hi ha que s'han acabat dedicant a la ràdio o a altres activitats, n'hi ha que han aguantat malvivint, n'hi ha uns pocs que han continuat vivint bé de les seves cançons...

Cada vegada era més difícil fer arribar al públic les nostres cançons. Això m'angoixava molt, fins al punt que em provocava seriosos problemes d'equilibri personal. Potser vaig reaccionar amb covardia, però el fet és que vaig decidir ser pràctic. Vaig deixar de cantar i vaig passar a dedicar-me professionalment a una altra activitat. Quan no li sortien recitals, l'Ovidi Montllor podia treballar en el cinema o en el teatre. Jo no tenia aquestes alternatives. Em vaig haver de plantejar concentrar-me en un ofici que em permetés sobreviure.

Paolo Conte és un cantant excepcional i s'ha passat molts anys treballant d'advocat. Hi ha uns quants casos de cantants interessants que s'han guanyat la vida exercint altres oficis. A mi m'hauria agradat dedicar-me de ple a la cançó, però en el nostre país és molt difícil fer bullir l'olla amb els guanys d'un cantautor. No em penedeixo d'haver-me guanyat la vida com he pogut en una activitat que és més còmoda que la de cantautor, encara que ompli molt menys. De tota manera, és indubtable que la meva vocació continua sent la de cantant.»

—Es guanya la vida treballant de farmacèutic. El contacte humà constant que li proporciona aquest ofici li ha inspirat cançons?

—«La vida d'artista és preciosa, però et submergeix en un món absolutament irreal on sembla que tot sigui de color rosa. Quan aterres i et sents com una persona normal, t'adones que la visió zenital de l'artista és ideal i no té cap fonament en el que passa cada día. El contacte amb la gent més humil m'ha permès conèixer de primera mà problemàtiques que mai no hauria imaginat que podien existir. La meva veritable font d'inspiració és ara la gent del carrer que pateix els problemes de cada dia. Si vols escriure cançons que connectin amb la realitat has de baixar de dalt de tot i has de situar-te arran de terra.»

—En una de les cançons que ha escrit fa poc es pregunta on és la Barcelona del 1976. Troba a faltar l'eufòria que es vivia llavors en aquesta ciutat?

—«Barcelona és la ciutat on visc i em continua entusiasmant. Encara la trobo meravellosa. És capdavantera en moltes iniciatives i ningú no qüestiona que és una gran ciutat. Però em preocupa que s'estigui convertint en una ciutat virtual. Corre el perill d'acabar sent una ciutat poc viva, com les del centre d'Europa. Recordo la Barcelona del 1976 en què el pintor Ocafta passejava per les Rambles vestit de sevillana i tota la ciutat era un esclat de colors. La gent sortia d'una llarga foscor i vivia abocada al carrer. La diferència entre la Barcelona de llavors i la d'ara és abismal. Els barcelonins cada vegada es relacionen menys entre ells. Cada vegada els agrada menys sortir de casa. S'està imposant el virtualisme de les relacions humanes i l'automatisme social. Abans l'estació de França era un món màgic. Jo el vaig intentar retratar en una cançó. Ara s'ha convertit en una sala d'exposicions. És un exemple de com han canviat les coses.»

L'amor i el desamor

—Moltes de les seves cançons parlen de l'amor i del desamor. Veu l'amor i el desamor ara que té quaranta-cinc anys de la mateixa manera que quan en tenia vint o vint-i-cinc?

—«Amb els anys et tornes més impermeable a les grans preocupacions. Et defenses amb una cuirassa. Quan comproves que et queda menys vida que la que has viscut, intentes esprémer al màxim els bons records. La tendència a idealitzar et baixa de to i et conformes amb les coses més senzilles, més superficials. Quan et tornes més madur, t'importen menys les coses i aprofites el temps tant com pots. Als quaranta-cinc anys, el que més m'interessa és treure el màxim suc de cada segon de la meva vida. Encara intento conservar la flama del romanticisme. La societat moderna ens empeny a anar molt de pressa, a consumir i a acaparar-ho tot. A mi això no m'agrada.»

—Sempre ha reconegut influències de cantants que s'expressen en francès i en italià. Quins són els cantants que l'atrauen més en el moment present?

—«Veig que els cantautors de l'Estat espanyol tenen dos tipus d'influències musicals molt diferents. En general, els catalans mirem molt més cap al nord i ens fixem sobretot en França i Itàlia. Els que viuen a Madrid, en canvi, estan més pendents de Silvio Rodríguez i del tipus d'estètica pròpia de la Nueva Trova Cubana. Luis Éduardo Aute potser en seria una excepció, perquè també és un bon seguidor de la cançó francòfona. A mi m'agrada escoltar Silvio Rodríguez, però la meva tradició cultural no està íntimament lligada amb la seva música. La millor cançó que s'ha escrit mai és, per a mi, Ne me quitte pas, de Jacques Brel. Té l'essència del que ha de ser una gran cançó: una interpretació, una lletra, una música i una intensitat excepcionals. Els meus quatre referents més importants continuen sent Jacques Brel, Georges Brassens, Gino Paoli i Paolo Conte. Constitueixen l'arrel d'on neix la gran cançó d'autor europea.»

Xevi Planas. JOAN ISAAC. Presencia, 1998-11-22, p. 2 I 27.

Planeta Joan Isaac

JOAN ISAAC

Músics: Joan Isaac (veu), Jordi Camp (baix elèctric), Joan Garrobé (guitarra) i Lluís Ribalta (bateria)

Lloc: Sala La Planeta. Girona.

Dia: Dijous 26 de novembre del 1998.

Dins la galàxia de la cançó en català, el planeta Joan Isaac és un dels que brilla amb més intensitat. La cançó autòctona no ha donat gaires artistes tan complets i tan comparables als grans monstres de la cançó universal com Joan Isaac, almenys com el Joan Isaac madur que es pot apreciar ara.

El seu retorn als escenaris i els estudis de gravació, després de gairebé quinze anys a l'ombra, és, doncs, una molt bona notícia.

El gener, Joan Isaac va reaparèixer pictòric a Girona en una actuació memorable a La Planeta, en la qual va demostrar que el seu llarg període d'inactivitat pública no li havia fet oblidar els fonaments de l'ofici de cantautor. Ara, deu mesos després, ha tomat a aquesta sala de Girona acompanyat d'un trio de luxe (un bravo per l'elegància i la solvència de Garrobé, Camp i Ribalta!) per presentar en concert un dels millors discos que s'han publicat mai en català, Planeta silenci, amb uns arranjaments de Joan Garrobé i Manel Camp perfectament ajustats a les necessitats de les cançons.

Afortunadament, la reincorporació de Joan Isaac al panorama de la cançó en català sembla ja imparable.

Veu captivadora

La veu de Joan Isaac continua, sent tan captivadora com ho ha estat sempre. La seva interpretació vocal és ara més amesurada que mai, resulta especialmente creïble i evita una certa propensió impulsiva a l'exageració que fa molts anys es manifestava amb vehemència en algunes de les seves composicions, especialmente les de caràcter més marcadament polític, que no han resistit gaire bé el pas del temps.

La seves músiques estan molt ben construïdes i arriben a l'auditori amb una netedat i una força de. comunicació impactants. Beuen de la tradició de la cançó d'expressió francòfona, però deixen que l'horitzó s'eixampli tant com cromática és la paleta de pintures del mestre Paolo Conte. Els seus textos, en general, fugen del tòpic, tendeixen a emocionar el públic per la càrrega de tendresa que acostumen a transmetre i inciten a là reflexió sobre cap on va la societat actual. Joan Isaac viu, en definitiva, un moment de plenitud artística difícil d'imaginar en un cantant que s'ha passat els últims quinze anys fora de joc.

Els cantants joves haurien de prendre bona nota de l'actuació de Joan Isaac d'abans-d'ahir a La Planeta. Una actuació de les que els seguidors atents de la cançó d'autor associen als recitals i els discos de referencia que els van fer agafar afició a aquest gènere artístic.

Xevi Planas. Planeta Joan Isaac. Punt, El, 1998-11-26, p. 33.

Planeta Silenci (Stres Music, 1998)

1. Cançó per a Isabel 2. Sara 3. Però prefereixo els teus ulls... 4. A Margalida 5. Nocturn per a dues dones 6. Ciao, come stai 7. Samanà 8. A l’Estació de França 9. Viure a dos 10. La llebre i la tortuga 11. No m’agrada 12. Zàping 13. Després d’aquest cafè 14. On és la gent? 15. I res més 16. Va dir que es deia temps 17. Els artistes 18. Confessió

Hoy, al sumergirme en el “Planeta silenci” de Joan Isaac, he vuelto a sentir la misma “revolución de soles en el alma” que me despertó, en aquella madrugada del 76, al eco de su voz y de su grito:….cada plor que vas sembrant és la llavor d´un arbre nou que està creixent malgrat el fred i el glaç”. (Aquel año Joan, “bajo la luz de un cielo puro y colérico” a la vez, acababa de regalarnos sus primeras canciones.) Hoy he vuelto a sentir aquel mismo “rumor de pasos y batir de alas”; la misma esperanza persistente e inquebrantable; “el mismo latido inmenso de un ensordecedor corazón a voz en cuello”. Hoy Joan Isaac vuelve a romper sus silencios, y con su voz y su sensibilidad –tan persistentes e inquebrantables como nuestra esperanza- vuelve a invitarnos a creer y a confiar, apasionadamente y con serenidad, en la gente, en el amor y en la vida; una invitación que, para algunos de nosotros, tiene el valor y el vértigo de la memoria en libertad coherentemente rescatada y recreada; y que para otros –los hijos y las hijas de aquella memoria limpia y desnuda- podrá tener la magia y el encantamiento que supone, en un primer encuentro, el hallazgo de la belleza nítidamente transpirada en una nueva palabra-voz, música-latido. Hoy, en la madurez y en la rotundidad de sus sentimientos, -y sin que nada ni nadie haya podido impedírselo- Joan vuelve a confesarnos su derecho –transformado cada vez más en salvaje necesidad- a “soñarlo todo sintiéndose despierto”.

Hoy se sigue alzando entre nosotros su voz como aquel renaciente y apasionado grito de Margalida –“cuyo cuerpo menudo nos sigue creciendo entre las venas”-; hoy su canto nos llega, como a ella: “como un beso solidario”.Hoy, amigo Joan, me dispongo a retomar tus palabras, una vez más, para seguir construyendo con ellas aquella nave, tan deseada, -razón utópica que compartimos- y que sabemos nos conducirá a un puerto en el que poder anclar profunda y serenamente. Por todo esto hoy, Joan, quiero darte las gracias; gracias por dejarnos entrar, tan generosamente, en tu “Planeta silenci”: y gracias, sobre todo, porque, escuchándote, puedo volver a sentir –evocando al poeta Celaya- que mi secreto sigue siendo: “todavía”…Tus canciones, tu desbordante sensibilidad, y tu madurez poética y musical nos lo confirman: “Hoy es siempre todavía”.

Fernando González Lucini

Joan Isaac llena un vacío discográfico de 14 años con "Planeta silenci"

El cantautor mezcla temas clásicos con nuevas composiciones

GERARD BAGUÉ - Girona - 04/01/1999

El cantautor Joan Isaac ha pasado los últimos 14 años atrincherado tras el mostrador de su farmacia del casco antiguo de Barcelona, esperando mejores vientos para los intérpretes de la canción en catalán. A pesar de esta radical y prolongada retirada de los escenarios, su creatividad ha dado frutos en la rebotica, donde, siguiendo la fórmula magistral de mezclar sencillez y sensibilidad, ha ido llenando el cajón con un puñado de excelentes canciones. El disco Planeta silenci (Stres, 1998), que a mediados de enero presenta en Barcelona, reúne estas nuevas composiciones con versiones de sus viejos temas.

Joan Isaac, a sus 45 años, pertenece a una generación de artistas que, a causa de la crisis que en los ochenta sacudió la canción de autor en catalán, fueron barridos de los escenarios cuando intentaban consolidar sus carreras. De pronto se desvanecieron los circuitos de conciertos, los promotores y los recitales en las fiestas mayores de los pueblos. "En los setenta se equiparó la canción en catalán con la canción protesta", lamenta Isaac, "y los cantantes canalizamos las inquietudes políticas. El fenómeno se nos escapó de las manos y en el posfranquismo pagamos las consecuencias: no existía un tradición de autor, como en la canción francesa, y sólo las grandes figuras aguantaron el tipo". Isaac explica que su postura ante esta crisis no pasó por la resistencia ni por la rendición, sino por la espera. Aunque entonces poco podía imaginar que ésta sería tan larga. El cantante confía ahora en que su regreso al panorama musical le permita seguir actuando y publicando sus canciones con cierta regularidad. Mundo de ruidos Joan Isaac explica que su flamante disco ha sido bautizado Planeta silenci como metáfora de un mundo en el que las conversaciones están desapareciendo en beneficio del ruido. En la poesía cotidiana de Isaac abundan las reflexiones sobre el malestar de la vida urbana en el fin de milenio. Las preocupaciones que el cantautor expresa en su disco se refieren al aislamiento doméstico, el higienismo exacerbado que invade todos los órdenes de la vida y el exceso informativo y comunicativo. La llebre i la tortuga reivindica la adopción de los ciclos de la naturaleza en las personas, Zàping ironiza sobre la creciente dependencia televisiva y On és la gent? alerta sobre la generalización de estereotipos culturales nórdicos, que minan el ardiente carácter mediterráneo. En esta última canción, el cantante rememora también con nostalgia los colores y la efervescencia de la Barcelona del año 1976. Isaac encuentra en las culturas caribeñas la única válvula de escape al callejón sin salida al que conducen determinadas concepciones del progreso. Sara, donde resuenan los ecos de su admirado Paolo Conte, cuenta en tono jocoso la sarcástica aventura amorosa de un catalán en Brasil, y Samaná es un viaje melancólico a un paraíso del trópico, en las antípodas de la ajetreada vida urbana. En Planeta silenci no se especifica cuáles de los 18 temas que componen el disco son de nueva creación y cuáles han sido rescatados de los cuatro discos anteriores del autor. Entre estos últimos temas destaca A Margalida, su canción bandera -negra, por más señas-, dedicada a la compañera del anarquista Salvador Puig Antic, ejecutado en los últimos estertores del franquismo, y Però prefereixo els teus ulls, interpretada ahora junto con el cantante valenciano Joan Amèric. A l"estació de França retrata la variopinta geografía humana que frecuentaba la estación barcelonesa hace unos veinte años. Confessió, la pieza con la que Isaac cierra Planeta silenci, pretende ser una radiografía ideológica y temperamental del autor. Directo en L"Espai Los arreglos y la producción de Manel Camp, al piano, y Joan Garrobé, en las guitarras, dotan a Planeta silenci de un cuidado envoltorio musical que, en función de cada pieza, toma su inspiración del jazz, la salsa o el bolero. La producción discográfica de Joan Isaac, centrada principalmente entre los años 1975 y 1984, está compuesta por És tard, Viure, Barcelona ciutat grisa e Inesperat, aunque ninguno de estos álbumes ha sido reeditado todavía en disco compacto.Joan Isaac presentará en directo su nuevo trabajo los próximos días 16 y 17 de enero en la sala L"Espai de Barcelona.

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Joan/Isaac/llena/vacio/discografico/anos/Planeta/silenci/elpepiautcat/19990104elpcat_17/Tes

Joan Isaac amb "Planeta silenci" va guanyar el Premi al Millor Disc Català de Cançó d’autor del 1998, concedit per la revista "Enderrock", i el Premi al Disc en Català amb les Millors Lletres del 1998, atorgat per Ràdio Nacional d'Espanya a Catalunya-Ràdio

Els premis Enderrock es van entregar el 9 de març a la sala Bikini, de Barcelona.

Cantants i poetes. Actuación de Jaume Subirana, Célia Sánchez Mústich, Joan Améric, Joan Margarit, Quico Pi de la Serra, Enric Cassassas, Joan Isaac, Adriá Punti, Marta Pessarrodona, Miquel Desclot, Gerard Quintana y Jordi Batiste, entre otros. Entrada, 1.800 pesetas. Sala polivalente de LAuditori. Lepant, 150 (18.30 horas).

La Vanguardia.1999-03-28

El 18 de juny va presentar els temes del seu Planeta Silenci a La Sala de Torroella.

Joan Isaac porta «Planeta Silenci» a La Sala de Torroella

I Torroella de Montgrí.— El cantautor Joan Isaac ofereix a dos quarts d'onze d'aquesta nit a La Sala, de Torroella de Montgrí, un concert que serveix d'introducció als temes del seu últim CD, que porta per títol Planeta Silenci. Acompanyat per Jordi Camp (baix elèctric), Joan Garrobé (guitarres) i Lluís Ribalta (bateria i percussions), Joan Isaac interpretarà aquesta nit les divuit cançons (deu de les quals són inèdites i vuit són vell temes replantejats) que surten al disc, que va comptar amb arranjaments de Joan Garrobé i Manel Camp. L'autor de la popular A Margalida probablement cantarà també avui una adaptació al català d'una composició del seu amic Luis Eduardo Aute. Planeta Silenci, que va sortir al mercat l'any passat, va suposar la fi d'un llarg parèntesi en què el poeta i compositor Joan Isaac havia restat allunyat dels estudis de gravació. / EL PUNT

Punt, El, 1999-06-18, p. 39.

Els assistents al Acústic d’aquest any van rebre un cedé —Acústic ACIC— que inclou gravacions en directe realitzades les últimes dues edicions del circuit, moltes d'elles a La Planeta, per Gerard Quintana & Jordi Batiste, Tralla, Eduard Canimas, Roger Mas, Enric Hernàez, Joan Amèric, Joan Isaac, Quico Pi de la Serra i Adrià Puntí.

Aquest disc també es va regalar amb l'edició d'octubre d'Enderrock.

Punt, El, 1999-09-30, p. 45.

4.Sara (Joan Isaac)

Aquest mateix any la cançó I res més, de Joan Isaac va ser nominada a la millor lletra en els premis literaris de Girona.

Al mes de novembre va participar en unes jornades on es posava a debat la salut de la cançó d’autor a Europa.

Punt, El, 1999-11-28, p. 62.

El col·loqui tancava les jornades sobre cantautors de la Casa de Cultura de Girona.

La carrera de Joan Isaac continua amb la publicació l´any 2000 del CD De Vacances, amb tots els temes amb lletra i música de l´autor, i producció musical de Manel Camp, disc on enregistra una de les seves millors cançons Gràcies vida, gràcies. Aquell mateix any participa com a artista convidat, per primer cop, al festival Tenco de San Remo, fundat el 1972 en homenatge al cantautor italià Luigi Tenco, un dels festivals de més renom de la cançó d´autor d´Itàlia i d´Europa.

El 10 de febrer del 2000 Joan Isaac participa per primera vegada dins del cicle Barnasants.

El crític del diari El País, Miquel Jurado, va escriure a rel de la seva presentació al Barnasants on va estrenar algunes de les cançons del que seria el seu disc "De vacances":

"En cualquier país mínimamente normalizado culturalmente, a un artista como Joan Isaac se lo disputarían las instituciones para subvencionarle su próximo trabajo. Aquí, donde la palabra normalización es una de las más pronunciadas, Joan Isaac se gana la vida ejerciendo otra profesión tan digna como la de cantautor pero bastante alejada estéticamente, actúa de uvas a peras sin ningún reconocimiento y edita sus discos en una pequeña discográfica independiente. Si alguien lo entiende, que tire la primera piedra" (Miguel Jurado. El País, Barcelona, 10-2-2000)

El 18 de febrer es va produir un retrobament amb l’escenari que feia dos anys el va rellançar al públic, La Planeta on va presentar les cançons del seu nou treball discogràfic en el que estava treballant.

Joan Isaac avança a Girona les cançons del disc que enregistrarà a la primavera

XEVl PLANAS / Girona

• Joan Isaac avançarà en concert avui a Girona les cançons del disc que enregistrarà laprimavera entrant. El recital tindrà lloc a la sala La Planeta i començarà a 2/4 d'11 de la nit. L'actuació d'avui a La Planeta té una significació especial per a Joan Isaac, ja que el 24 de gener del 1998 va protagonitzar en aquesta sala el concert que va comportar el seu retorn als escenaris, després de gairebé quinze anys sense cantar en públic amb una certa continuïtat, i el 26 de novembre del mateix any hi va presentar el seu últim disc.

Acompanyat de Joan Garrobé a la guitarra, Joan Isaac interpretarà en la primera part del recital d'aquesta nit una selección de les composicions del seu últim disc. Planeta silenci, que va ser guardonat per la revista Enderrock amb el premi al millor disc de cançó d'autor en català del 1998. Després d'un interludi amb tres adaptacions al català de peces de cantants en llengua castellana {La bellesa, de Luis Eduardo Aute; Gent sola. de Pedró Guerra, i Sense la lluna, d'Alejandro Filio), Joan Isaac cantarà en la segona part la majoria dels temes que formaran part del seu nou disc.

El públic i la crítica van rebre amb entusiasme les noves cançons de Joan Isaac en el recital que el cantant va oferir la semana passada a Barcelona dins el cicle Bamasants.

Xevi Planas. Joan Isaac avança a Girona les cançons del disc que enregistrarà a la primavera. Punt, El, 2000-02-18, p. 43.

Punt, El, 2000-02-21, p. 35.

CANÇÓ Joan Isaac I XEVI PLANAS

lntèrprets: Joan Isaac (veu) i Joan Garrobé (guitarra).

Lloc: Sala La Planeta. Girona.

Dia: Divendres 18 de febrer del 2000.

Joan Isaac, la cançó en majúscules

• Com hi ha pel·lícules que fan estimar el cinema, hi ha recitals que fan estimar la cançó d'autor. Els concerts de Joan Isaac confirmen la capacitat d'emocionar i instruir (es pot demanar alguna cosa més a l'art?) que té aquest gènere, sovint servint-se de ben pocs recursos.

En el cas de Joan Isaac, l'avituallament és tan frugal com eficaç: uns textos interpel·lants, unes músiques penetrants, una veu emocionada i l'acompanyament magistral de Joan Garrobé a la guitarra. No li calen, a Joan Isaac, més trumfos per guanyar la partida. És un poeta amb àngel i amb les seves composicions aconsegueix que la cançó esdevingui un gènere en majúscules.

Catorze mesos després de la seva última actuació a Girona, Joan Isaac va tomar divendres a La Planeta per avançar-hi De vacances, el disc que enregistrarà la primavera entrant. L'amistat, el tedi, la bellesa, la política, l'amor, l'eutanàsia i l'anorèxia són alguns dels temes que Joan Isaac aborda amb intel·ligència i personalitat en el seu nou material, en què

destaca l'orfebreria de Joan Garrobé, que embolcalla les peces amb una música frondosa. Gràcies, vida, gràcies. Aniversari, Alícia i el mirall i Nits figuren ja des d'ara entre la llista

de cançons més impressionants que s'han escrit mai en català.

Xevi Planas. Joan Isaac, la cançó en majúscules.Punt, El, 2000-02-21, p. 35.

Tras haber escogido, hace dos años, la sala La Planeta de Girona para reaparecer musicalmente, volvió a este escenario la semana pasada para presentar su nuevo disco. El Isaac de siempre reflexiona sobre los nuevos tiempos.

Mònica Fernández. La Vanguardia, 2000-02-27

Joan Isaac

Cantautor

-Llega con nuevas canciones. ¿Este es su retorno definitivo?

–Sí, mi disco de 1998, el primero después de mi silencio, fue muy bien y recibió muy buenas críticas. Era un puente entre lo que había hecho anteriormente y lo que había escrito

de nuevo durante estos años. Fue muy importante para mí porque volvió a darme un lugar en la canción de autor de este país. Mi proyecto más inmediato es el nuevo disco, que dará continuidad a ese retorno.

–¿Cómo será este nuevo disco?

–Todas son canciones nuevas. Ha habido una especie de catarsis creativa. Después de tantos años sin escribir parece que se ha despertado todo lo que llevo dentro de golpe. De todo ello han salido doce canciones que grabaremos en marzo y se publicarán seguramente por Sant Jordi.

–¿Los temas que trata son los que su público ya conoce?

–Hay un poco de todo, yo no sé escribir sobre cosas que no veo, que no me suceden. Mi manera de hacer canciones siempre ha sido la misma. Los temas nacen de la observación, luego los trato de una manera lo más literaria posible, para que el texto tenga una profundidad importante. Creo que eso es lo que diferencia un cantautor de alguien que hace canciones. Volviendo a los temas...

–Diga, diga.

–Son íntimos. Yo no vendo canciones, sino sensibilidad, intento transmitir emociones. Son temas que nacen de la vida misma, de cómo veo las cosas a mi edad, de la observación continua del mundo que me rodea.

–¿Para qué ha servido su largo silencio?

–Para hacer cosas que no había hecho nunca, reciclar mi vida, crear una familia, ver cómo cambia la perspectiva del mundo al tener dos hijas... También me ha sido muy útil para conocer otra vertiente de mí mismo y de la vida en general.

–¿Cuál?

–Cuando uno centra su vida en una actividad artística tiene la tendencia de observar la vida de una manera muy cenital. Hay pocos artistas que vean la vida desde el nivel de la gente de la calle. Estos 14 años sin grabar me han servido para conocer la vida de otra manera, los problemas de la gente de a pie, con la que, por mi oficio, tengo un contacto directo. Esto me ha servido para empezar a escribir canciones, pero teniendo más los pies en el suelo.

–Usted es farmacéutico.

–Sí, tengo una farmacia en un barrio humilde de Barcelona, en el Casc Antic. Allí todo lo que me rodea es más humano, más cercano, más trágico. Constantemente estoy tocando la vida real.

–¿Esta experiencia ha hecho cambiar su manera de ver el arte, la canción?

–Sí, ahora no doy tanta importancia al hecho de ser músico o cantante. Veo gente que son unos artistas bestiales en unos oficios absolutamente normales. Esto ha cambiado mi concepto del arte. Me ha colocado en mi sitio, y ha sido muy positivo, porque a nivel creativo ha significado un descubrimiento de muchos matices de la vida que antes no había conocido.

Mònica Fernández. La Vanguardia, 2000-02-27

De Vacances (Stres Music, 2000)
1. Gràcies, vida, gràcies 2. Aniversari 3. Bones vacances 4. He canviat 5. Fer cançons 6. De vegades, només de vegades 7. Alicia i el mirall 8. Paradís 9. Plaça de la Mercè 10. No necessàriament 11. Un dia partiré 12. Nits

A De vacances hi mostra composicions recents d’una gran bellesa (“Gràcies, vida, gràcies”, “Fer cançons”, “Alícia i el mirall”, “Nits”…) i recupera, replantejats, temes vells: “He canviat”, una memorable versió d’”Un dia partiré” i “Plaça de la Mercè”, en què col·laboren Lluís Gavaldà i Joan Reig, d’Els Pets.

Hi parla de l'amor ("Aniversari"), el desamor ("He canviat"), l'anorèxia ("Alícia i el mirall"), l'eutanàsia ("No necessariament"), la mort ("Un dia partiré"), l'amistat ("Paradís"), la cançó ("Fer cançons"), la vida ("Gràcies, vida, gràcies"), Catalunya ("Bones vacances"), la rutina ("De vegades, només de vegades"), el pas del temps ("Nits")...

El 2 març del 2000 va participar en un homenatge a Salvador Puig Antich al cementiri de Montjuïc de Barcelona, amb motiu del 26è aniversari del seu assassinat.

MARGALIDA. Del grupo de amigos que rodeaban al poeta se adelantó el cantautor JoanIsaac, y, guitarra en bandolera, cantó la canción que sin él proponérselo será la más significativa de su carrera musical, porque con ella le ha ocurrido lo que quisieran todos los artistas con sus obras, que ha dejado de pertenecerle para ser de todos.

“Vas marxar no sé on. / Ni els cims ni les aus / no et saben les passes. / Vas volar sens dir res / deixant-nos només / el cant del teu riure. /No sé on ets, Margalida, / però el cant, si t'arriba, / pren-lo com un bes. / Crida el nom del teu amant,/ bandera negra al cor.”

La Vanguardia, 2000-03-03

•L'ARTISTA EXPRESSA AL DISC LA SEVA FILOSOFIA ,

EI cantant Joan Isaac publica «De vacances», el seu disc més personal

-DdeG

BARCELONA

El cantautor català Joan Isaac va presentar ahir el seu nou disc. De vacances-, que ha definit com una obra «molt personal i vitalista» que busca comunicar «la màxima emoció possible».

Integrat per 12 cançons, en què Isaac demostra la seva habilitat per crear melodies i explicar històries. De vacances apareix dos anys després que Isaac tragués a la llum Planeta Silenci, el seu primer treball després de 14 anys allunyat de la música. Editat per la seva pròpia discogràfica, Stress Músic, l'autor d'Esplugues de Llobregat ha explicat què el bon funcionament de Planeta Silenci, que va rebre el premi de la revista Enderrock com a Millor disc d'autor i el guardó al Disc Català de l'any que atorga Ràdio 4, el va animar a escriure les seves noves cançons de forma «més relaxada» i sense la pressió del «què passarà».

Joan Isaac ha comentat que el títol del seu nou treball respon a la filosofia vitalista de pensar «que la vida són unes vacances» i que per això «hem de gaudir-ne, patint el menys possible», i ha afegit que aquesta frase la va sentir dir a dos amics seus, Ovidi Montllor i Francesc Burrull.

En les 12 cançons que integren De vacances, Isaac ha intentat ser «honest» i escriure «el que penso sobre tots els temes possibles», i n'ha destacat especialment tres temes.

Una filosofia personal

Es tracta de Gràcies, vida, gràcies, que obre el disc i a més a més, segons el seu autor, «marca la seva filosofia».

Altres de les cançons remarcades per Joan Isaac són Bones vacances, que tracta de les contradiccions presents en la societat catalana, i Alícia i el mirall, on parteix de l'anorèxia per versar sobre la «globalització estètica; política i econòmica» dels nostres dies.

Diari de Girona, 2000-06-30, p. 44.

Joan Isaac tracta de l'anorèxia i l'eutanàsia en dues de les cançons del seu nou disc

«De vacances» combina composicions de caràcter intimista amb peces de denúncia sobre la realitat social

XEVI PLANAS / Barcelona

• Joan Isaac tracta de l'anorèxia i l'eutanàsia a Alícia i el mirall i No necessàriament, dues de les cançons del seu nou compacte, De vacances. El cantant combina composicions de caràcter intimista amb peces de denuncia de la realitat social en aquesta producció editada per Stress Músic, la primera que publica Joan Isaac des de l'edició de Planeta silenci, amb el qual va guanyar el premi Enderrock al millor disc de cançó d'autor en català del 1998. Lluís Gavaldà i Joan Reig, members del grup Els Pets, col·laboren a Plaça de la Mercè, un dels tres temes antics de Joan Isaac que el cantant recupera a De vacances.

«Catalunya és un país magnífic. S'hi viu molt bé. Els qui hem tingut la sort de néixer-hi som uns privilegiats. Però\no podem enganyar-nos ni podem enganyar les persones que vénen de fora: a Catalunya també hi ha moltes desgràcies que no s'ensenyen mai als turistes que hi arriben. Al costat d'algun dels atractius del país, he volgut reflectir en una cançó algunes d'aquestes realitats desagradables que les institucions polítiques tenen tant d'interès a amagar. Com tots els països del món, Catalunya és un país de contrastos», explica Joan Isaac en referir-se a Bones vacances, una de les composicions més critiques del seu nou disc.

Joan Isaac considera que la seva nova producción és la més personal de les que ha publicat fins ara: «M'ha sortit un disc en què mostro amb més llibertat que mai la meva visió de les coses que més em preocupen. Hi plantejo realitats molt dures, com l'anorèxia, a Alícia i el mirall, o l'eutanàsia, a No necessàriament. També hi parlo de la rutina del dia a dia, a De vegades, només de vegades, o la màgia de les hores nocturnes, a Nits. L'amor continua sent un dels meus temes preferits i el tracto a Aniversari amb un sentiment semblant al que experimento a Paradís en tractar de l'amistat. La reflexió sobre l'ofici de cantautor m'ha inspirat Fer cançons, on apareix algún dels mites que sempre m'han acompanyat.»

Una cançó del disc. Gràcies, vida, gràcies, contribueix a reforçar la impressió que De vacances és la producció més optimista de Joan Isaac: «Hi ha amics que em diuen que aquest és el disc més positiu que he fet. Em sembla que els dóna la raó la cançó de més plenitud que he escrit: Gràcies, vida, gràcies. És un repàs del que més m'estimo d'aquesta vida.»

Punt, El, 2000-07-08, p. 49

Els Pets i el somni de ser futbolista

X.P. / Barcelona

• Cap dels quatre elapés que Joan Isaac va publicar entre la meitat dels anys 70 i la meitat dels anys 80 no s'ha reeditat en compacte. Quan va reaparèixer en el panorama discogràfic, ara fa dos anys, Joan Isaac va comprobar fins a quin punt el públic i la indústria musical tenen la percepció que un artista no existeix si les seves cançons no es poden trobar en compacte. Aprofitant aquesta circumstància, Joan Isaac va enregistrar de nou algunes de les seves composicions antigues per incloure-les a Planeta silenci. Ara Joan Isaac ha tomat a gravar tres peces clàssiques del seu repertori per a De vacances, el disc amb arranjaments de Joan Garrobé i producción musical de Manel Camp que acaba de publicar. «Tenia ganes de repescar algunes peces velles i ara les persones que han seguit la meva trajectòria podrán escoltar Un dia partiré. He canviat i Plaça de la Mercè interpretades d'una manera diferent de com les vaig gravar per primer cop. He tingut la sort que en Lluís Gavaldà i en Joan Reig, d'Els Pets, han volgut col·laborar a Plaça de la Mercè, que parla del somni dels infants de ser futbolistes el dia de demà», comenta Joan Isaac.

Punt, El, 2000-07-08, p. 49

XEVI PLANAS

• Hi ha qui diu que les seves cançons acostumen a ser pessimistes i que, en canvi, les del seu nou disc, De vacances, són més aviat optimistes. Hi està d'acord?

—«És veritat que les cançons d'aquest disc respiren l'aire de tranquil·litat en què les he enregistrat. El meu compacte anterior, Planeta silenci, publicat ara fa dos anys, va sortir al mercat després de catorze anys de silenci discogràfic. Em feia molta por, perquè mai no saps com t'anirà la tornada. De seguida vaig veure que el públic i la crítica l'acollien amb afecte, fins al punt que va ser guardonat amb el premi al millor disc de cançó d'autor en català de l'any. Un cop superada la prova de foc del retorn, em vaig poder posar a escriure d'una manera més relaxada i vaig anar deixant sedimentat les idees de cançons que ja tenia des del mateix momento en què vaig acabar de gravar Planeta silenci. Es va produir dintre meu una mena de catarsi creativa. De vacances és un disc d'esperança. No deixo de ser-hi transcendent, perquè no puc evitar que aflori aquesta tendència del meu caràcter, però en aquest disc canalitzo el meu sentit deia transcendencia d'una manera diferent de com l'havia canalitzat fins ara.»

—¿Ara és més escèptic que abans?

—«Als quaranta-sis anys, les coses no es veuen de la mateixa manera que als vint o als trenta. Ja no es mira la vida amb la grandiloqüència de la primera joventut. Ara sóc alhora més escèptic i més optimista. Marco una distancia en relació amb les grans preguntes de la vida. Però visc amb molta plenitud. A la cançó que potser m'agrada més del disc. Gràcies, vida, gràcies, dono gràcies a la vida no pel fet de viure, que té coses bones i en té de dolentes, sinó per les coses positives que m'han passat, per tot el que m'ha fet trempar. A Alícia i el mirall, una altra de les meves cançons preferides del disc, parlo de l'anorèxia des d'una visió molt tendra, amb un llenguatge poètic. La prova que De vacances segurament és el disc més optimista que he publicat és que hi recuperat una cançó que parla de la mort d'una manera que a mi em sembla molt positiva. Un dia partiré. És una cançó que fa referència a la mort com a comiat sensual entre colors i olors.»

—En una de les cançons del disc anterior afirmava que cal agafar-se la vida com si fos un período de vacances. Ara ha triat el títol De vacances per al nou disc. És una aclucada d'ull al sentit lúdic de l'existència?

—«Una vegada em vaig trovar en Francesc Burruli, que és un gran músic i una excel·lent persona, i li vaig preguntar com estava. Ell em va respondre dient que a la vida ell hi estava de vacances. La seva resposta em va impressionar. Jo llavors era jovenet i ell ja era una persona madura. Ara m'he fet gran i veig que té tota la raó. Per això he posat al disc ei títol De vacances... Primer, durant la infantesa, vius una fase d'inconsciència davant la vida. Quan ets adolescent, et vols menjar el món i experimentes amb una vitalitat fortíssima la descoberta dels conflictes humans més durs, com la solitud i l'amor. És, potser, el període més crític i fosc de la vida. Entre els trenta anys i els cinquanta, et mires les coses amb més perspectiva i prens consciencia que de manera íntima estàs molt sol, que tu ets tu mateix i prou, encara que l'atzar et porti a sentir-te acompanyat pels pares, els germans, la dona, els fills, els amics i els companys de feina. Tu ets només tu. La resta compleix un cicle vital: va apareixent i desapareixent en funció de les circumstàncies. Entre els cinquanta anys i els vuitanta, deus viure una etapa de maduresa absoluta. Ara, en aquest moment de la meva existència, sento que cal agafar-se la vida com una experiencia aprofitant el que tenim, que cal viure-la com unes vacances amb data de caducitat.»

Joan Isaac ha implicat diversos còmplices en el seu nou disc. Joan Garrobé firma els arranjaments, Manel Camp és el responsable de la producció musical, Lluís Gavaldà i Joan Reig, d'Els Pets, participen a la Plaça de la Mercé. JUAN MIGUEL MORALES.

—Sempre ha confessat una passió especial pels grans cantautors en llengua francesa d'aquest segle. Els continua escoltant?

«Escolto música molt diversa d'arreu del món, però els meus principals referents encara són els grans cantants francòfons. És una llàstima que la major part dels cantautors d'ara no tractin en les seves composicions els temes realment importants de la vida. Hi ha molt pocs artistes que tinguin prou gust per escriure cançons magistrals com Avec le temps que ímpacta per la seva capacitat per suggerir com amb el temps tot se'n va, o Ne me quitte pas, que ofereix una visió de l'amor i de la solitud que fa posar la pell de gallina. Léo Ferré i Jacques Brel sabien escriure cançons amb una potència terrible i una qualitat impressionant. Les seves cançons no han perdut ni un bri de força, quaranta anys després d'haver estat escrites. Em sap greu, però, que els cantautors d'ara no segueixin el seu camí, que es perdi aquesta tradició d'escriure cançons sobre els grans temes de l'existència... Vaig estar fa poc a Egipte i em va commoure veure com tot una civilització viu obsessionada per un sol tema: els egipcis treballen, mengen i ho fan tot pensant només en el més enllà. Aquesta reflexió que van elaborant constantment sobre el gran misteri de la mort impregna totes les manifestacions artístiques d'Egipte. Malauradament, les cançons d'avui dia no tracten aquesta mena de temes. Es tendeix a crear cançons descriptives o anecdòtiques, sobretot en l'àmbit del rock. Poques vegades els artistes o els grups de rock parlen dels grans temes de la vida. Les seves cançons, que poden ser molt bones, més aviat acostumen a abordar temes trivials. Només hi ha un Bob Dylan. Per això sempre tornem als mateixos referents. A mi, per exemple, em fascina Luis Eduardo Aute. Moltes de les seves cançons, com La belleza i El universo, et donen una clau per interpretar les coses que preocupen a tothom. D'altra banda, encarar-nos als grans misteris de la vida, per exemple amb una cançó, és l'única manera que tenim de perdre'ls la por. Per aquesta raó és una pena que no i hagi gaires cantants que vehiculin a través de la cançó els seus dubtes humans de manera que el públic els pugui pair. La cançó és una cosa que es llança a l'aire. La persona que l'escolta se l'empassa, l'olora i inicia un procés personal per digerir-la. Passa amb les cançons un fenomen semblant al que passa amb els quadres. La primera impressió d'un quadre la produeixen els colors. Posteriorment, la persona que la contemplava debiant destil·lar un procés interior mentre se'l va mirant. Encara crec que la cançó no ha de ser un mitjà per intel·lectualitzar la música, sinó un gènere que pot servir per tractar els grans temes d'una manera poètica i digerible.»

—En el seu nou disc, també parla de temes menys transcendents, com el futbol. Per cert, vostè és un seguidor del Barça, però va arribar a jugar amb l'equip juvenil de l'Espanyol...

—«He estat tota la vida un seguidor del Barca i només vaig ser un temps periquito per accident. El meu oncle era un periquito acèrrim i em va dur a fer unes proves per jugar amb el juvenil de l'Espanyol. Érem mil o dos mil nanos fent les proves. Em van agafar i vaig jugar una temporada de migcampista amb el juvenil de l'Espanyol. Però sempre he estat del Barca, a part d'aquest parèntesi. Per això a la cançó Gràcies,vida, gràcies dono gràcies a la vida pel dream team i pel 0-5 al Bernabeu, perquè han estat molt importants en la meva vida. També dono les gràcies pels diumenges de gol nord en què em vaig abraçar tant al pare. Recordo que cada vegada que el Barça marcava un gol ens abraçàvem amb el meu pare. En la vida normal no em feia mai cap abraçada amb el pare. Només ens abraçàvem quan anàvem al camp del Barca, que és un lloc on el sents molt unit a les persones amb les quals hi vas i a les que t'hi trobes... Al disc hi ha diverses referències al futbol. La meva infantesa és plena de records relacionats amb el futbol. És una infantesa de futbol, de canviar cromos amb l'avi el diumenge al mercat de Sant Antoni, de tardes jugant amb els amics a casa i, sobretot, al carrer. Jo he estat sempre una persona molí de carrer. Tinc un record esplèndid de com la gent sopava al carrer, a Esplugues de Llobregat. La gent es debíava les coses i compartia el menjar. Ara això ja no existeix... La meva infantesa i la meva adolescència també són fetes de converses amb els amics, de jocs als campaments, de trobades als agrupaments d'escoltes, etc. A través de l'escoltisme vaig conèixer els cançoners on hi havia lletres de Bob Dylan, Joan Baez, Donovan... En aquest ambient vaig escriure les primeres cançons. Sóc d'una generació per a la qual el fonamental no eren les discoteques, sinó el contacte amb la gent i la natura. Jo mai no acabava d'entendre per què hi havia gent que es tancava en un local a beure i a ballar. Ara tot ha canviat molt. La cançó, per exemple, compleix una funció social diferent de la que complia fa vint-i-cinc anys. L'altre dia una persona que no coneixia personalment em va dir que em recordava molt de l'època en què ella militava a Bandera Roja i s'organitzaven recitals cada setmana. Llavors els cantants érem una vàlvula d'escapament per a la gent que volia reivindicar els seus drets. Jo vaig començar com a cantant a les darreries del franquisme i tenia unes quantes cançons políticament molt radicals, potser perquè inconscientment escrivia pensant que el públic esperaba cançons d'aquesta mena. Vaig tenir problemes amb la censura, encara que no tants com en Lluís Llach o en Raimon.»

—Ara també escriu cançons molt crítiques contra el poder. Bones vacances, una de les peces del seu nou disc, denuncia que les institucions públiques vulguin vendre una imatge irreal de Catalunya...

—«Bones vacances és una cançó profundament respectuosa amb el país, pensada per explicar a la gent que ve de fora que aquest és un país bonic, però que no és l'edèn. Som un país de contrastos, ple de grans atractius i de grans misèries. Passem en un no res del Raval al Teatre Nacional. La idea d'escriure la cançó em va venir un dia que estava veient un reportatge televisiu sobre l'ocupació turística del país. Només parlava de les meravelles: platges fantàstiques, la Sagrada Família... Em va semblar que la gent que arribava de fora, tant si era per establir-se al país com si era per venir-hi de turista, tenia dret a conèbrer totes unes altres realitats de Catalunya. Em sembla que als països d'on ve la gent que arriba a Catalunya es viu d'una manera més neta i humana, sense tanta ambició ni tant afany de possessió.»

—Les raons que ara el motiven a cantar són les mateixes que el motivaven quan va començar la seva carrera?

—«Quan començava a cantar volia fer-me un nom, m'agradava que m'entrevistessin, em feia il·lusió publicar discos... La mateixa dinàmica del món de la cançó et portava a alimentar aquests anhels. Ara faig cançons per ensenyar-les als meus amics, a la meva dona i a les meves filles. Sóc capaç de telefonar a un amic a les tres de la matinada per llegir-li l'última lletra que he escrit. Escric cançons perquè necessito fer-ho, des de la modèstia més absoluta. Ho faig per mi mateix i per regalar-les a les persones que m'estimo i les que m'estimen, que són els meus amics i tota la gent que em segueix i jo no conec. La seva opinió és la més important per a mi. La dels professionals de la crítica té un valor més relatiu per a mi. No penso en el que s'escriurà sobre les meves cançons, sinó en les mil, dues mil o cinc mil persones que puguin està esperant que tregui el meu disc. Aquests són els meus amics desconeguts.»

—Ha canviat la seva vivencia de l'activitat de cantautor, però potser encara ha canviat més la percepció que té la societat del cantautor...

—«Jo vaig tornar a gravar discos i a cantar ara fa dos anys. M'havia passat gairebé catorze anys allunyat dels escenaris i dels estudis de gravació. He trobat un immens buit davant els qui volen ensenyar les seves cançons en públic. Als anys setanta, el panorama de la cançó estava molt polititzat i a la gent li agradava el ritu d'anar a escoltar cançons a un recital. Era una emoció que podies percebre quan cantaves en públic. Ara tot és diferent, potser perquè els cantants tenim una audiencia molt més minoritària. S'ha destruït el teixit social que ens permetia anar ensenyant les nostres cançons pels pobles del país. Ara hi ha programacions institucionals o bé de professionals amb molts mitjans, però s'ha perdut aquella dinàmica de recitals organitzats per ciutadans actius que penjaven ells mateixos els cartells que anunciaven el recital. Lluitar amb la teva feblesa contra l'hegemonia dels productes de les grans multinacionals et fa sentir petit. Però hem de continuar escrivint cançons i hem deretrobar el plaer d'escoltar-ne. Només així emergiran els nous cantautors que hi deu haver, que no acaben de sortir a la palestra, entre altres raons, perquè els mitjans de comunicació amb més poder imposen una estètica musical que no té res a veure amb el gènere de la cançó d'autor, que hi té una presencia marginal>>

Xevi Planas. ENTREVISTA/JOAN ISAAC. Presència, 2000-07-09, p. 15-16-17

JOAN ISAAC VA SER UN NOM PROPI DE LA NOVA CANÇÓ però un dia va decidir callar. El silenci ha durat dotze anys. Pensa que va ser una decisió «intel·ligent» en un moment en què un cantautor era sinònim de lluita antifranquista i s'oblidava que al darrere hi havia artistes plens de sensibilitat creativa.

« El rock no té la visió crítica de la cançó»

Ara retorna lamentant que els polítics s'hagin apuntat al rock català per tal de treure's de sobre cantants «molestos» com ell. Fa vint anys va deixar a la història dos discos inqüestionables, Viure i Barcelona ciutat gris. Catorze anys després de retirar-se de l'escena musical Joan Isaac torna a estar actiu. Dos discos nous demostren que el seu talent es manté intacte i reafirmen la seva condició de ser el més afrancesat dels artistes de la cançó d'autor en català. Primer va ser Planeta Silenci (1998) i més recentment De vacances, disc que ara mateix Isaac presenta als escenaris catalans.

Quines són les raons per tornar a cantar després de catorze anys de silenci?

L'aventura comença quan el periodista Xevi Planas em va trucar ,un dia per proposar-me fer un recital a Girona. Li vaig dir que no sabia si seria capaç de fer-ho ja que feia molt de temps que no cantava, però ell em va convèncer que era important perquè hi havia molta gent que em recordava. Finalment vaig acceptar i l'èxit que vam obtenir en aquell recital ens va fer plantejar un disc que seria el de la meva tornada. Era un repte important i em va costar molt donar el pas. D'una banda, em sentía desconnectat del món de la música i, de l'altra, en aquells moments la meva visió de la cançó era molt negativa, ja que no hi havia una dinàmica de treball ni de presència als mitjans com cal. Però també era conscient que durant els meus anys d'inactivitat musical no havia deixat de fer cançons, i que les cançons que guardava al calaix mereixien ser editades. Ens vam posar en contacte amb Manel Camp i es va il·lusionar pel tema fent-se càrrec de la producció i els arranjaments del primer disc. M'he tret un pes de sobre molt important, no hem d'oblidar que un té una vocació, alguna cosa que li crema per dins, estímuls personals i intel·lectuals. En aquest sentit tornar a la cançó ha sigut molt positiu.

Com ha sigut el procés de composició de les cançons presents en aquests dos discos? Com l'ha afectat el moment de crisi que ara mateix viu la cançó?

Algunes van ser compostes durant els anys de silenci, altres són noves versions de temes inclosos en la discografia de la meva primera etapa. La meva perspectiva artística quan no exercia estava afectada per l'immens isolament dels artistes que volien fer aquest tipus de cançons. Hi ha una crisi que afecta la producció de cançons, però aquesta crisi no està en els autors, que continuen fent bones cançons, sinó en el públic. Això fa que et plantegis que el fet que no passi gairebé res en el món de la cançó pot ser producte d'una circumstància general, d'un isolament domèstic que consisteix a crear-te un món particular dins de casa. Curiosament el món mediterrani també ha caigut en aquesta trampa. Vaig escriure una cançó que s'anomena On és la gent? i parla d'aquest tema i Planeta Silenci, com a títol del disc, parla de tot això, de com se'ns crea un paradís domèstic perquè ens quedem a casa i no sortim al carrer. Sortir al carrer és l'única forma de tenir un contacte real amb la cultura veritable, no la cultura mediatitzada que et serveixen si et quedes tancat

a casa.

Els dos discos nous es basen en la forma de fer del Joan Isaac de la primera etapa?

Sembla que ara tothom està entusiasmat amb el mestissatge musical i jo en sóc bastant contrari. Penso que cada cultura té el seu so i la seva identificació. Tots bevem d'unes arrels que ja estan inventades que són els nostres referents. El meu és França perquè penso que és el bressol de la cançó d'autor contemporània. Quan vaig començar a cantar volia ser Jacques Brel. Em va impressionar i amb això vull dir que aviat vaig saber quina era l'estètica i la forma de fer que m'emociona. Els terrenys s'han de delimitar molt bé, no s'ha

de confondre un cantautor amb un senyor que fa cançó d'autor. Julio Iglesias pot ser un cantautor perquè ha escrit cançons de les quals també és intèrpret, algú que fa cançó d'autor és una altra cosa. M'interessa saber què és el fonamental de la meva obra i aprofundir cada cop més en això. Crec que una cançó ha d'emocionar, allò que no emociona és música ambiental. Brel em continua emocionant, quan escolto: Ne me quitte pas i diu deixa'm ser l'ombra del teu gos, aquesta frase em continua semblaint emocionant, pura, una gran frase.

Molta gent relaciona la Nova Cançó àmb la política, potser ara no s'entén que feu cançons sols per emocionar.

La culpa que els cantautors catalans visquem un moment delicat és de la ruptura d'un teixit social que impulsava aquest moviment. Molta gent que formava part d'aquest sentit ara s'ha institucionalitzat i es creuen el missatge dels polítics quan diuen que nosaltres vam tenir sentit en un moment determinat per reivindicar la nostra cultura però que ara ja no fem falta per a res. La mesquinesa de l'esquerra d'aquest país és que no van entendre que en els dies de la Nova Cançó a més de cançons polititzades es feien grans cançons. Ovidi Montllor cantava La fera ferotge però també cantava Homenatge a Teresa, Lluís Llach feia L'estaca però tarnbé cançons tan precioses com / si canto trist... El nostre és un país al qual li agraden les grans obres, per això s'inventen el rock català, però abans de tot això també n'hi havia, de rock català, i possiblement de més qualitat. És un fenomen que políticament no molesta, no té la visió crítica dé la vida que proposa el cantautor, perillós perquè pot arribar a fer pensar la gent. Per això ens treuen dels mitjans de comunicació, ens discriminen i al mateix temps provoquen que les grans multinacionals del disc emigrin a Madrid i aquí ens quedem en inferioritat de condicions. Ara pot ser un moment més propici ja que hi ha una gran pluja de cantautors que em sorprèn. De tota manera, crec que gran part de la cançó d'autor que es fa a l'Estat espanyol es bastant light, li falta recuperar la tradició literària. Els francesos sempre han musicat grans poetes. Aquí ho va fer gent com Ramon Muntaner, que,va posar música a Miquel Martí i Pol. Crec que existeix un públic disposat a escoltar aquest tipus de propostes musicals.

Quins poetes han influitt en les lletres de Joan Isaac?

M'agraden els clàssics: Josep Carner, Miquel Martí i Pol, Salvat-Papasseit... Llegeixo molta prosa, la narrativa m'explica històries. Llegeixo Barril, Sergi Pàmies, Quim Monzó. Tota aquesta gent expliquen històries que tenen a veure amb la vida i això ho puc aplicar a les cançons," que és el que m'interessa.

Durant els anys de la Nova Cançó hi havia qui no veia amb bons ulls «enfants terribles» com Jaume Sisa o Pau Riba...

Són dos grans artistes amb estètiques diferents a les nostres. Nosaltres érem els seriosos i ells eren els hippies, encara que aquesta no sigui potser l'expressió més adient. , Si escoltem un disc com Diòptria de Pau Riba descobrirem una obra mestra de la cançó d'autor, el mateix passa amb el Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume, és un disc excepcional. En la seva línia ningú els ha superat. Pau Riba sempre és com a mínim sorprenent, Sisa és un autor de cançons meravellós. Sempre m'han agradat molt.

Diari de Girona, 2000-07-28, p. 70.

XII edició de Mercat de la Música Viva de Vic

Billy Bragg i Joan Isaac mostren a Vic dues cares diferents de la cançó d'autor

…Els recitals de l'anglès Billy Bragg i el català Joan Isaac, que van mostrar dues cares ben diferents de la cançó d'autor, van destacar en la programació de divendres del certamen, …

…Èxit de Joan Isaac

Un altre dels triomfadors de la nit va ser Joan Isaac, que va oferir a l'Orfeó Viguetà una preciosa col·lecció de cançons pertanyents al seu últim disc De vacances. Acompanyat d'un quintet esplèndid sota l'eficaç direcció musical de Joan Garrobé, Joan Isaac va deixar clar que la seva proposta intimista recull la influencia dels grans clàssics de la cançó d'autor en francés i en italià. A més d'impactar amb alguns temes nous, com Gràcies, vida, gràcies i Nits, va emocionar l'audiència amb la represa de composicions emblemàtiques del seu repertori, com A Margalida, Ciao, come stai i Però prefereixo els teus ulls…

Xevi Planas.Vic.Billy Bragg i Joan Isaac mostren a Vic dues cares diferents de la cançó d'autor.Punt, El, 2000-09-17, p. 66.

La memòria de Puig Antich, a «Temps era temps»

.TV3/21.20

• Temps era temps, el programa d'Àngel Casas, reviurà un dels episodis més negres de les darreries del franquisme: l'execució de Salvador Puig Antich, el 1974. La seva germana Carme i el seu company al MIL Jordi Solé Sugranes parlaran del tràgic succés i Joan Isaac cantarà una cançó dedicada a la nòvia de l'anarquista.

Punt, El, 2000-09-20, p. 71.

Joan Isaac presenta disc a Barcelona i actuarà al festival de cançó d'autor més important del món

XEVLPLANAS / Barcelona

• Joan Isaac, que avui i demà presenta en concert el seu nou disc a Barcelona, actuarà el divendres que ve, 27 d'octubre, a Sanremo al festival Tenco, considerat el més prestigiós del món en el gènere de la cançó d'autor.

Els recitals que protagonitzarà Joan Isaac avui (22.00) i demà (19.00) a la sala L'Espai, de Barcelona, serviran al cantant per oferir en viu les cançons del seu nou compacte. De vacances, i per preparar la seva participació en la 25a Rassegna delia Canzone d'Autore del festival Tenco 2000, on divendres compartirà escenari al teatre Ariston amb Nick Cave, Idir i Libaue, entre altres cantautors de renom. El programa del Tenco 2000 inclou també les actuacions de Rickie Lee Jones, Silvio Rodríguez, Ornella Vanoni i Franco Battiato, entre altres artistes.

A més d'interpretar la composició més coneguda del seu repertori, A Margalida (dedicada a la companya de Salvador Puig Antich), Joan Isaac estrenarà a Sanremo una adaptació al català d'una cançó de Roberto Vecchioni, coincidint amb un homenatge a aquest cantautor

en llengua italiana.

La intervenció de Joan Isaac en el Tenco 2000 serà la primera d'un cantant català en aquest festival des del 1989, any en què hi va participar Lluís Llach. El festival Tenco va néixer a la Ligúria amb l'objectiu de convertir-se en un punt de trobada entre els seguidors de la cançó d'autor d'arreu del món. Fundat pel Club Tenco, reuneix cada últim cap de setmana d'octubre alguns dels principals exponents de la cançó d'autorn en italià i una representació de destacats cantautors d'altres cultures.

Punt, El, 2000-10-21, p. 54.

CRÍTICA DE CANCIÓN

Por buen camino

JOAN ISAAC

Lugar y fecha: L'Espai

(22/X/2000)

DONAT PUTX

... “Planeta silenci”, el disco que acompañó su reaparición, confirmó que nuestro hombre tenía aún cosas que decir. El pasado fin de semana, Joan Isaac actuó dos noches consecutivas en L'Espai para defender su nuevo disco, “De vacances”,...

... Joan Isaac empezó su concierto con “Fer cançons”, su particular reflexión sobre los miedos, soledades y abismos que a menudo se asocian al proceso creativo. Mostró su faz más sarcástica/amarga interpretando “De vegades, només de vegades” y “Bones vacances”. En la primera, habla de sus ganas de huir, reflejando asimismo que le resulta imposible desvincularse de nuestro tecnificado, contaminado y consumista mundo. “Bones vacances”

–en mi humilde opinión, el mejor tema del nuevo disco– es una ácida, casi cínica crítica a esta Barcelona convertida en paraíso turístico y sus contradicciones, léase desigualdades e injusticias. Hubo también lugar para canciones más optimistas, como “Gràcies, vida, gràcies”, y piezas de logrado lirismo (“Cançó per Isabel”). Recordó al malogrado Puig Antich con la veterana “A Margalida” y, en los bises, recuperaría la magnífica “Ciao, come stai”. Incomprensiblemente, se olvidó de “Sara”, una humorística toma de su anterior disco.

Isaac es un cantautor que se mueve en coordenadas clásicas (canción francesa e italiana), y que no anda sobrado de ventas discográficas. Va a contracorriente, lo que suele ser signo de ir por el buen camino. Bendita sea su tozudez. Y que tenga buen viaje a San Remo, donde participará en elTenco 2000 compartiendo cartel con figuras del calibre de Nick Cave, Rickie Lee Jones, Franco Battiato o Silvio Rodríguez.

Donat Putx. Por buen camino. La Vanguardia.2000-10-24

la crònica I XEVI PLANAS

Premi Tenco, el Nobel de la Cançó d'Autor

• Guanyar el premi Tenco és alguna cosa així com guanyar el premi Nobel de la cançó d'autor. Una colla d'apassionats pel gènere atorga aquest guardó a Sanremo en el context del festival del mateix nom, el més important del món en el seu àmbit. El fotògraf Roberto Coggiola, els periodistes Enrico De Angelis i Mario De Luigi, l'arquitecte Sergio Sacchi i el director d'institut d'ensenyament Antonio Silva són l'ànima del Club Tenco, el col·lectiu que promou el festival i el premi. Constituïts en una mena d'acadèmia sueca d'esperit assembleari, cada any distingeixen amb el premi Tenco la trajectòria d'un mestre en l'ofici de cantautor i programen tres dies plens de recitals d'un nivell de qualitat altíssim. Des de Sanremo, una ciutat de la Ligúria que exporta flors arreu del planeta, aquests devots de la cançó d'autor cultiven l'amistat amb un extraordinari afecte, sota l'advocació d'una frase de Vinicius de Moraes que citava sempre l'entranyable Amilcare Rambaldi, el desaparegut fundador del Club Tenco: «La vida, amic, és l'art de la trobada.»

El Tenco 2000 va reunir el cap de setmana passat al teatre Ariston una vintena llarga de cantants i grups, en la 25a Rassegna delia Canzone d'Autore, retransmesa en directe per la RAI. Entre els cantants en llengua italiana, van connectar especialment amb el públic Franco Battiato (va posar la pell de gallina amb una versió d'una peça de Jacques Brel), Omella Vanoni (a la setantena continua sent una intèrpret tan elegant com sempre), Roberto Vecchioni (se'l valora amb justícia com un dels grans referents de la generació de cantants en italià que va debutar als anys 70), Banda Osiris (una mena de Les Luthiers amb un sentit de l'humor molt encomanadís), Giorgio Conte (va estrenar un tema divertidíssim en què evoca els promotors del Club Tenco), Luciano Ligabue (protagonista d'un fenomen de fans) i Samuele Bersani (la seva proposta a estones recorda la de Lluís Llach).

Nick Cave, Silvio Rodriguez i Joan Isaac figuren entre els artistes estrangers que van triomfar aquest cap de setmana a Sanremo. Guanyador del premi Tenco 2000, Nick Cave, sol al piano, va impactar amb la seva faceta més intimista. Silvio Rodríguez ha decidit estar-se un parell d'anys sense oferir recitals, però ha volgut fer una excepció per retrobar-se amb els seus amics del Club Tenco i, sol a la guitarra, va revisar a l'Ariston alguns dels temes més apreciats del seu repertori.

Acompanyat amb gust per Joan Garrobé a la guitarra, Joan Isaac, l'únic representant de la cançó en català al Tenco en els últims onze anys, va arrencar forts aplaudiments del públic tant amb Les cartes d'amor, adaptació al català d'una cançó de Roberto Vecchioni, com amb A Margalida. A Sanremo se l'ha batejat com un dels grans de la cançó d'autor mundial. Se n'ha assabentat algú aquí?

Punt, El, 2000-11-02, p. 36.

Le prime vere e proprie emozioni sono arrivate con il cantautore catalano Joan Isaac: una sua versione de 'Lettere d'amore' di Roberto Vecchioni ha stregato la platea, molto bella anche il secondo pezzo, tutto suo stavolta, 'A Margalida', dedicata alla moglie di un leader ucciso dalla dittatura di Franco in Spagna.

El 21 de febrer de 2001, Joan Isaac va inaugurar els concerts de El Club de la Cançó i engrescat pel projecte va passar a ser un més de la colla que el tiraven endavant.

JOAN ISAAC - L'inici de El Club de la Cançó

Fotografies: Rossy López

http://www.clubcantautor.com/artistes/isaac/index.htm

Joan Isaac va participar en el cicle de música catalana i llatina organitzat per la Casa de Cultura de Girona, sota el lema “Cançó 2001”. Acompanyat del guitarrista Joan Garrobé va oferir un repertori d’adaptacions al català de temes de Luis Eduardo Aute, Pablo Milanès,…

Després d'haver rebut l'elogi de la crítica amb els seus dos últims discos. Planeta silenci i De vacances, Joan Isaac proposa ara un concert basat en adaptacions al català de peces de Luis Eduardo Aute, Jacques Brel, Paolo Conte, Pablo Milanès i altres figures de la cançó d'autor.

Punt, El, 2001-02-26, p. 27.

Joan Isaac versiona avui a Girona peces de cantautors d'arreu del món

XEVI PLANAS / Girona

• Joan Isaac presenta en concert avui a Girona un repertori basat en composicions de grans referents de la cançó d'autor d'arreu del món. El recital, que tindrà lloc a la Casa de Cultura i començarà a les 6 de la tarda, és d'entrada gratuïta i forma part del cicle Cançó 2001.

«Em ve de gust retre un homenatge a la cançó d'autor amb una selección de peces que he adaptat al català d'alguns dels meus principals referents en aquest gènere. He titulat el repertori que he triat amb el nom de Joies robades. El recital es completa amb alguns temes dels meus dos últims discos. Planeta silenci i De vacances, i amb tres cançons noves: L'home modem, Música i Tot era hivern», explica Joan Isaac.

Acompanyat de Joan Garrobé a la guitarra, Joan Isaac interpretarà adaptacions al català de peces de Silvio Rodríguez (L'unicorn), Pablo Milanès(Per no morir), Paolo Conte (Gènova per a nosaltres), Lucio Battisti (Penso en tu), Alejandro Filio (Sense la lluna), Pedro Guerra (Gent sola), Luis Eduardo Aute (La bellesa) i Joaquín Sabina (Jugar per jugar i Una cançó per a Magdalena).

Joan Isaac estudia la possibilitat d'incorporar a Joies robades temes de Jean Ferrat, Boris Vian, Fabrizio De André, Gilíes Vigneault, Chico Enarque, Jacques Brel, Roberto Vecchioni i Leo Ferré.

Punt, El, 2001-03-25, p. 61.

cançó Joan Isaac I XEVI PLANAS

Joies robades de la gran cançó d'autor

• Hi ha artistes que se submergeixen en la seva obra sense considerar la història del gènere al qual es dediquen i n'hi ha que creen la seva obra justament amb la voluntat d'entroncar-la amb la tradició de la qual se senten continuadors. Joan Isaac és d'aquesta segona mena d'artistes. Aprofita qualsevol entrevista o intervenció pública per reivindicar la cançó d'autor i per deixar clara la seva adscripció a aquest gènere artístic independent, perdurable més enllà de les modes i altres contingències. Admira molts col·legues que donen prestigi al gènere i li agrada confessar-ho obertament. El seu desig d'agrair els bons moments que li han fet passar algunes cançons especialment estimades l'han dut a preparar un seguit d'adaptacions al català de composicions referencials per a ell, de cantautors ben diversos i d'indrets molt diferents: Paolo Conte, Silvio Rodríguez, Joaquín Sabina, etc.

A l'auditori Josep Viader de la Casa de Cultura de Girona, en el marc del cicle de recitals Cançó 2001, Joan Isaac va avançar diumenge una mostra de Joies robades, el muntatge que prepara per homenatjar la cançó d'autor amb una selecció de grans temes del gènere. Amb l'esplèndid acompanyament de Joan Garrobé a la guitarra, Joan Isaac va fer-se seves peces memorables i fins i tot en alguns casos va interpretar-les amb una capacitat de suggestió més potent que la de les versions originals. Penso en tu, de Lucio Battisti, Per no morir, de Pablo Milanès, Gènova per a nosaltres, de Paolo Conte, Jugar per jugar, de Joaquín Sabina, La bellesa, de Luis Eduardo Aute, o Gent sola, de Pedro Guerra, són algunes de les joies robades que diumenge Joan Isaac va voler compartir, amb humilitat i respecte, amb emoció i convicció, amb el públic que omplia la sala.

El repertori del recital es va completar amb algunes cançons escrites per Joan Isaac, algunes de les quals (com Gràcies, vida, gràcies o Nits) d'una qualitat equiparable a la de les que el cantant va versionar. Ja en l'apartat de bisos, Joan Isaac va obsequiar l'audiència amb dues excel·lents cançons noves: L'home modern, aguda crítica d'alguns hàbits de la societat contemporània, i Música, cant d'amor a l'art com a fidel acompanyant de la persona en el periple vital.

Els dos últims discos de Joan Isaac han entusiasmat els seguidors de la cançó en català. Escoltant el grapat de bones cançons que no ha enregistrat mai i que diumenge va oferir a Girona, tot sembla indicar que el pròxim compacte de Joan Isaac també serà una altra obra indispensable per als aficionats al gènere.

•Músics: Joan Garrobé (guitarra) i Joan Isaac (veu).

Lloc: Auditori Josep Viader de la Casa de Cultura. Girona.

Dia: Diumenge 25 de març del 2001.

Punt, El, 2001-03-28, p. 39.

CALDES DE MALAVELLA

•A les 10 del vespre, a la plaça

de l'Ajuntament, recital de cançó

catalana a càrrec de Joan Isaac.

Punt, El, 2001-07-13, p. 49.

El 16 d’agost va fer un concert a Prada de Conflet dins de la XXXIII Universitat Catalana d’ Estiu.

Joan Isaac farà una gira per l'Amèrica del Sud, amb Toni Xuclà

• Barcelona. El cantautor català Joan Isaac realitzarà per primer cop una gira per l'Amèrica del Sud, des del 21 de setembre fins al 7 d'octubre. Isaac actuarà a l'Argentina; el Perú, Bolívia i Xile i presentarà els dos discos que actualment té en el .mercat. Planeta Silenci i De vacances. En les seves actuacions sud-americanes, el cantautor català estarà acompanyat pel músic Toni Xuclà, que també presentarà el seus darrers treballs. Isaac està "preparant actualment un nou disc, en què versionarà artistes com Aute, Sabina i Milanès, entre d'altres. / EFE

Punt, El, 2001-09-06, p. 43.

El 19 d’octubre va presentar el seu darrer disc i peces de nova creació a l’Auditori Barradas de l’Hospitalet.

Joan Isaac presenta cançons del seu darrer disc

En els darrers mesos ha viatjat a Sudamèrica per presentar aquest treball. Ha tornat amb les piles carregades per la positiva experiència que ha tingut a l'altra banda de l'Atlàntic. Ara, al Barradas, presentarà obres d'aquest darrer disc i també peces de nova creació.

Joan Isaac es troba en aquests moment, treballant en un nou disc que sota el títol Joies robades vol recopilar poemes que ells mateix ha musicat i versions de cançons de grans autors com Aute, Sabina, Pablo Milanés o Paolo Conte.

El festival Tenco 2001 tindrà lloc del dijous al dissabte de la setmana entrant a la ciutat lígur de Sanremo. Entre els actes programats en el marc del festival destaquen un homenatge al cantautor Sergio Endrigo i la presentación de Lettere celesti, un disc col·lectiu amb cançons sobre pregàries laiques. El català Joan Isaac, que interpretarà una composició de Sergio Endrigo al Tenco 2001, és l'únic cantant no italià inclòs a Lettere celesti, en el qual també han pres part Franco Battiato, Angelo Branduardi, Francesco Guccini i Vasco Rossi, entre altres artistes.

Punt, El, 2001-10-21, p. 68.

8)Una supplica marina (Joan Isaac)

Joan Isaac enregistrarà en concert un disc amb adaptacions al català de temes de cantants estrangers

XEVI PLANAS / Barcelona

• Joies robades serà el títol del nou compacte de Joan Isaac, que el cantant enregistrarà en viu en dos recitals a la sala L'Espai de Barcelona els dies 1 i 2 de febrer. El disc inclourà adaptacions al català de composicions de diversos cantautors estrangers. La bellesa, de Luis Eduardo Aute, Per no morir, de Pablo Milanès, i Mar i lluna, de Chico Buarque, són algunes de les cançons que formaran part d'aquest disc: Joan Garrobé s'encarregarà dels arranjaments de les versions i dirigirà el grup que acompanyarà Joan Isaac en les actuacions a L'Espai.

Joan Isaac ha protagonitzat amb èxit aquest mes una gira per l'Amèrica Llatina que l'ha dut a cantar a Lima i Buenos Aires, entre altres ciutats. La bona acollida que ha rebut Joan Isaac en aquesta seva primera tanda de concerts al continent americà ha despertat la curiositat de programadors de Lima interessats a organitzar més actuacions de l'artista català al Perú.

El festival Tenco, considerat el més important del món en l'àmbit de la cançó d'autor, ha convidat Joan Isaac a participar, al costat de Luis Eduardo Aute, en l'homenatge a Sergio Endrigo que tindrà lloc dissabte a Sanremo en la nova edició del certamen. Joan Isaac ja va

triomfar l'any passat al Tenco. Entre els actes programats en l'edició d'aquest any hi ha la presentación de Lettere celesti, disc col·lectiu amb composicions sobre pregàries laiques, en el qual han pres part Joan Isaac, Franco Battiato, Angelo Branduardi i Giorgio Gaber, entre altres cantautors.

Luis Eduardo Aute i Joan Isaac cantaran junts al programa televisiu Ágora el 29 d'octubre.

Punt, El, 2001-10-22, p. 41.

La crònica XEVI PLANAS

La justa recuperació de Sergio Endrigo al Tenco

• No deu ser casual que el terme cantautor l'inventés la indústria musical italiana. Probablement no hi ha cap cultura que pugui presentar tants cantautors de qualitat per metre quadrat com la italiana. El festival Tenco, considerat el més important del món en l'àmbit de la cançó d'autor, va oferir en la seva vint-i-sisena edició, del dijous al dissabte passats, una mostra esplèndida de tres interessants generacions de cantautors en italià, reforçada amb algunes impactants actuacions d'artistes que s'expressen en altres llengües.

...

La nit de dissabte va ser potser la més emotiva del Tenco 2001. Centrada especialment en l'homenatge a Sergio Endrigo, va reunir, entre altres, Luis Eduardo Aute, Gino Paoli i el català Joan Isaac. Aute, que tancava la triada de guardonats amb el Tenco 2001, va convèncer el públic establint-hi una bona connexió. Va cloure la seva intervenció cantant a mitges una peça de Sergio Endrigo amb Joan Isaac, que amb la personalitat de la seva veu va captivar de nou els fidels del Tenco.. La traca final va arribar amb el lúcid monòleg políticament incorrecte de l'actor Beppe Grillo, les brillants evocacions de l'univers de Sergio Endrigo a càrrec de la jove Tosca i el veterà Gino Paoli, i l'actuació de l'homenatjat, autor de cançons memorables que la indústria musical ha arraconat a la pena de l'oblit no reeditarit-li els discos. Reçuperar-lo al Tenco ha estat fer un acte de justicia

Punt, El, 2001-10-31, p. 52.

El hijo del Che Guevara, Camilo Guevara, asistirá al segundo festival Solidaridad con Cuba, que tiene lugar hoy en el Pabellón Olímpico de Badalona y cuyos beneficios se destinarán a la compra de materias primas para la elaboración de medicamentos en Cuba. El festival está organizado por las 76 entidades y organizaciones que forman la plataforma Defensa de Cuba, creada para combatir la ley Helms-Burton, en la que se basa el bloqueo económico de EE UU contra ese país. Guevara agradeció ayer la solidaridad catalana y señaló: 'Cualquier acto de solidaridad hacia nuestro país será muy agradecido, ya que Cuba está sola'. El festival contará con las actuaciones de Quintín Cabrera, Camàlics, Gerard Quintana, Pere Tàpias, José Meneses, Brazuca Matraca, Rita la Caimana y Joan Isaac.- EFE 2001-11-24

A punt de complir cinquanta anys, Joan Isaac es va obrir el 2002 a nous públics gravant algunes cançons en italià per a discos col·lectius (en els quals apareix al costat de grans figures de la cançó d’autor universal) i va publicar el compacte Joies robades, avalat per un text de presentació de Sergio Secondiano Sacchi, membre de l’equip directiu del Club Tenco. Hi homenatja la cançó d’autor amb una col·lecció de versions en català de composicions d’artistes que admira, entre els quals hi ha el cubà Silvio Rodríguez, l’italià Roberto Vecchioni i el mexicà Alejandro Filio, que canten en català en el disc en la primera ocasió en què graven en una llengua que no és la seva.

El 2 i 3 de febrer va enregistrar en directe a l’Espai el seu nou disc “Joies robades”.

Cada uno tiene sus mitos particulares, a menudo mitos sentimentales que han hecho camino en la crónica de la vida acompañando nuestros miedos, nuestros anhelos, nuestras emociones. Mitos individuales y a la vez colectivos, extrañamente rescatados del olvido gracias a la persistencia de la emoción que nos generaron. De todos los cantantes de nuestra crónica sentimental colectiva, y exceptuando al gran Raimon, maestro de emociones como nadie, mi personal veneración mitológica se llama Joan Isaac, cantante de silencios y humildades, sensibilidad pura que me eriza la piel desde aquella Margalida que puso canción a la pena profunda e indignada que la muerte de Puig Antich nos causó. Después vinieron más canciones -aunque no muchas, que lo suyo no es prodigarse en exceso-, y con ellas llegaron más emociones compartidas, más densidad sentimental, más complicidad. Voy a estar en la primera fila del Espai esta noche no sólo para testimoniar el aprecio por esa delicada magia cantada que emana de Joan Isaac, sino quizá, también, para rendir homenaje a las emociones que me hizo y me hace sentir. Amores y penas y esperanzas, belleza en forma de canción.

...

“La canción siempre ha sido crítica, y ello incomodaba al poder', 'éramos una conciencia no controlada, no asimilada, y por ello era mejor que desapareciéramos”.

...

Esta noche en el Espai cantará Isaac. Lo hará porque le da la gana, porque no vive de ello, porque a pesar de todo es un cantante. Habrá emoción y sentimiento. Pero será la emoción de lo íntimo, alejado el país de sí mismo, extraño a sí mismo. 'La cançó? Som els darrers cantants. No ho dubtis'. Saturno, cuando devora, lleva barretina.

Pilar Rahola. El País. 2 de febrero de 2002

CRÍTICA DE CANCIÓN

La sana envidia de Joan Isaac

JOAN ISAAC

Intérpretes: Joan Isaac (voz); Joan Garrobé (guitarras); Jordi Camp (bajo); David Simó (batería); Xavier Ibáñez (piano y teclados); Quartet de Cordes Invisibles

Lugar y fecha: L'Espai (2/II/2002)

Joan Isaac ha protagonizado este fin de semana dos conciertos en L'Espai, grabando en tan institucional escenario el que será su próximo disco, “Joies robades”, que estará en la calle en marzo o abril. Aunque nuestro protagonista empezó a dar guerra en los años setenta, “Joies robades” será la tercera placa digital en su currículo. En 1998, y tras catorce largos años de mutismo fonográfico, “resucitó” con el disco “Planeta silenci”, al que siguió “De vacances” (2000).

En las últimas dos temporadas el de Esplugues ha desplegado una intensa actividad fuera del ámbito lingüístico catalán. Ha actuado en el Club Tenco de San Remo y el Folk Club de Turín, amén de realizar una gira sudamericana con parada y fonda en Argentina, Bolivia y Perú.

El título del próximo álbum de Joan Isaac alude a la configuración del repertorio, construido a base de canciones ajenas que el músico ha “robado” y ha traducido al catalán. Números todos ellos que el propio artista hubiese querido escribir y que –según reconoció en la gala del sábado– le hacen sentir sana envidia de sus respectivos autores.

Joan Isaac interpretó un total de trece adaptaciones, empezando por la impecable “La cançó dels vells amants”, de Jacques Brel. El posterior viaje recaló en Madrid yMéxico, Brasil y las islas Canarias, el Caribe e Italia. En el plano estrictamente musical, el invento adquirió un plus de calidad gracias a los buenos oficios del Quartet de Cordes Invisibles de Pere Bardagí.

Entre lo mejor resuelto de la noche figuran “La bellesa” (Luis Eduardo Aute), “Per no morir” (Pablo Milanés), “Gènova per nosaltres” (Paolo Conte) y la abolerada “Sense la lluna”, de don Alejandro Filio. En la tanda de bises, el artista incluyó dos canciones de su autoría todavía inéditas: “Només han passat cinquanta anys” y la notable “L'home modern”, un mordaz retrato de cierto sujeto que “no fuma ni beu / per ell tot té un preu”. El dicho que equipara traductor y traidor está –al menos esta vez– totalmente fuera de lugar. Las versiones propuestas por Joan Isaac no sonaron forzadas en ningún momento, y demostraron a menudo gran ingenio por parte del adaptador. Ahí estaba “Una cançó per Magdalena”, de Pablo Milanés y Joaquín Sabina: una composición robada que Joan Isaac ha convertido en legítimamente propia.

Donat Putx. La sana envidia de Joan Isaac. La Vanguardia p.43,2002-02-05

CANÇÓ
Joan Isaac

De guant blanc
J.M. Hernández Ripoll

Joan Isaac (veu), Joan Garrobé (guitarra), Jordi Camp (baix), David Simó (bateria), Xavier Ibáñez (teclats) i el Quartet de Cordes Invisibles. L'Espai, 2 de febrer.

Joan Isaac ha gravat en dos concerts a L'Espai el que serà el seu tercer disc des de la seva reaparició el 1998. El títol, Joies robades, defineix el concepte d'aquest treball que s'espera per la primavera: el robatori de 13 cançons de cantautors de diverses procedències per adaptar-les al català (excepte La cançó dels vells amants, de Brel, que és de Josep Maria Espinàs) i donar-los una musicalitat d'accentuat caràcter simfònic. Amb la revisió d'aquests temes, el cantautor es converteix en un lladre de guant blanc, un pispa que no només demostra tenir un gran respecte per la personalitat de cada peça sinó que, a més, les mima i les protegeix de qualsevol macadura. Vist i sentit el resultat, podríem dir que Isaac estima igual o més aquestes cançons que els seus autors. Possiblement perquè des de sempre les ha considerat seves.

El concert de L'Espai va començar amb una curta revisió de temes anteriors, entre els quals Alícia i el mirall i Gràcies, vida, gràcies, totes dues integrades al seu anterior treball De vacances. Utilitzant el recurs d'anar afegint instruments a mesura que avança el concert, Joan Isaac va començar de seguida a oferir aquestes "joies" que "ha robat" per "enveja sana", com ell mateix va dir dissabte des de l'escenari. Per interpretar les 13 cançons (prova que no és supersticiós), Joan Isaac guia l'espectador per un viatge a través de dos continents que comença a França amb La cançó dels vells amants, de Brel, i acaba a Itàlia amb E penso a tè, de Lucio Battisti. El resultat final és que Isaac ha realitzat un projecte meticulós i molt treballat que li ha permès sortir-se prou bé de feines tan complicades com interpretar els dobles sentits que Aute va escriure a Una de dos, o les de traduir la indomable verbositat de Joaquín Sabina present a un Jugar por jugar a ritme de valset. Interpreta totes aquestes versions amb una veu convincent que creix al costat del lirisme d'un quartet de corda que infla la partitura. Amb aquest treball, Joan Isaac es reafirma com un dels grans referents de l'actual cançó catalana, malgrat que encara li falta una presència escènica més elaborada.

Si per una banda Joan Isaac s'ha complicat la vida amb l'elecció de cançons com les esmentades, per una altra ha preferit nodrir-se de les grans personalitats de la cançó internacional. Entre les tretze versions, només descobrim un nom: el de Roberto Vecchioni i la seva La lettere d'amore. Pedro Guerra, Chico Buarque, Alejandro Filio, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez i Paolo Conte són la resta dels autors versionats. Noms que ens donen una pista definitiva sobre la postura d'Isaac respecte a la cançó anglosaxona.

AVUI 2002-02-06

Cicle ACIC

Divendres 15 Febrer

JOAN ISAAC

presenta " Joies robades"

Després de tornar d'Itàlia - on ha participat per segon any consecutiu al prestigiós festival Tenco - Joan Isaac prepara el seu disc en directe. Es dirà Joies robades i contindrà la versió personal del cantautor sobre temes que han composat altres col·leges de profesió. L'oportunitat de sentir en català les cançons de gent com Luis Eduardo Aute, Paolo Conte, Pedro Guerra o Silvio Rodriguez.

L’1 de març participa en la 7a edició del cicle de cançó d’autor Barnasants.

Atles musical, una llengua de convit

La Direcció General de Política Lingüística, en el marc de l'Any mossèn Alcover, ha programat la producció i edició d'un CD titulat "Atles musical. Una llengua de convit". La iniciativa pretén commemorar de manera moderna el que va representar la Lletra de Convit que l'any 1901 Alcover va fer pública, no només una iniciativa lingüística, sinó també de dinamització social.

«Atles musical» recull cançons de 35 artistes en les diferents variants dialectals del català

…Aquest disc doble,' que aplega cançons de trenta-cinc artistes, amb l'objectiu de difondre a través de la cançó les característiques de les diverses variants dialectals del català…

…Entre els trenta-cinc participants que intervenen en el disc hi ha cantants, i grups de diversos gèneres i diferents generacions: Ja T'Ho Diré, Uc, Aires Formenterencs, Gerard Jacquet, Sopa de Cabra, Josep Tero, Joan Isaac, Els Pets, Càlic, El Pont d'Arcalís, Anton Abad,-Al Tall, etc.

Punt, El, 2002-03-18, p. 36.

El 13 de juny va participar a l’homenatge al periodista Salvador Escamilla amb motiu dels seus 40 anys d’activitat profesional.

El 12 de juliol va fer un concert a Mollet dins de l’11é Festival de Trobadors i Joglars.

Un cicle de concerts fa reviure a Canet de Mar l’esperit de les 6 hores de cançó

L' 11 d'octubre tindrà lloc la taula rodona Cançó: i a partir d'ara, què?, complementat amb la projecció de la pel·lícula, amb la participación de Francesc Bellmimt, Àngel Casas, Ramon Muntaner, Joan Isaac i Lluís Gendrau.

Diari de Girona 2002-09-07

Silvio Rodríguez i Luis Eduardo Aute canten en català en el nou disc de Joan Isaac, «Joies robades»

XEVI PLANAS / Barcelona

• El cubà Silvio Rodríguez, l'italià Roberto Vecchioni i el mexicà Alejandro Filio canten en català a Joies robades, el nou disc" de Joan Isaac. Fins ara aquests tres cantautors no havien gravat mai en una llengua que no fos la seva.

Joies robades, que Discmedi

treu al mercat aquest mes, inclou també la col·laboració de Luis Eduardo Aute, que canta a La bellesa (versió catalana de La belleza), i Joan Manuel Serrat, que ha posat la veu a Aquelles petites coses, adaptació al català de Aquellas pequeñas cosas.

En paraules de Joan Isaac, Joies robades és un homenatge a la cançó d'autor. L'artista barceloní hi interpreta en català adaptacions de cançons dels repertoris de Pablo Milanès (Per no morir), Roberto Vecchioni (Les cartes d'amor), Jacques Brel (La cançó dels vells amants), Luis Eduardo Aute (La bellesa i Una de dues). Chico Buarque (Mar i lluna), Alejandro Filio (Sense la lluna), Pedro Guerra (Gent sola), Joaquín Sabina (Jugar per jugar i La Magdalena), Silvio Rodríguez (L'unicorn), Paolo Conte (Gènova per a nosaltres) i Joan Manuel Serrat (Aquelles, petites coses). Joan Isaac també interpreta en la cloenda del disc una cançó en italià amb text de Sergio Secondiano Sacchi, Il momento per lei, en la qual col·labora Mauro Pagani, que va ser el líder del conjunt italià Premiata Forneria Marconi. Xavier Ibáñez i Joan Garrobé són els autors dels arranjaments de la major part de les cançons de Joies robades.

L'origen d'aquest disc es troba en el repertori dels recitals que Joan Isaac va oferir el 2 i el 3 de febrero d'aquest any a la sala L'Espai de Barcelona.

Punt, El, 2002-10-27, p. 77.

El 31 d'octubre de 2002 va estrenar el disc Joies robades a El Sielu de Manresa.

JOAN ISAAC - Joies robades

Avui vol que sigui aquí on s'estreni el seu disc "Joies robades", un recull d'autèntiques joies de la cançó d'autor, totes versionades per ell en català. El disc, a més, compta amb el valor afegit de sentir-hi cantar -en la nostra llengua- a alguns dels propis autors: Roberto Vecchioni, Luís Eduardo Aute, Alejandro Filio, Silvio Rodríguez, Joan Manuel Serrat. Que aquest "Joies robades" s'estreni a El Sielu, a El Club de la Cançó, ens omple d'orgull a la vegada que celebrem que un treball d'aquesta categoria sigui l'obra d'algú que és de casa.

Vaig conèixer les cançons d'en Joan Isaac fa molts anys. En tenia quinze quan vaig adquirir el disc "Viure" i va ser en aquella època quan vaig prendre el gust per la cançó d'autor. Es podria dir que la cançó es fonamenta en tres eixos bàsics: l'equilibri entre la melodia, el text i la justa interpretació del vers i la paraula. Llavors ja vaig entendre la gran distància que separa aquest univers més intimista de les estructures lineals del pop i la música lleugera.

"Viure" em provocà un devessall de sensacions, de la mateixa manera que altres obres que arribaren a les meves mans: "Liebeslied" d'en Toti Soler, "Veus de lluna i celobert" d'en Ramon Muntaner, "La Catedral" d'en Sisa, "Res no és mesquí" d'en Serrat... Les cançons de "Viure" m'han acompanyat a mi i a molts altres amics tots aquests anys: "Un dia partiré" (posteriorment recuperada en el disc "De vacances", obra essencial del retorn d'en Joan), "Els poetes", adaptació de Josep Mª Espinàs d'un tema de Louis Aragon i Jean Ferrat on se'm van revelar noms de grans creadors que a partir de llavors han format part de la meva quotidianitat: Salvat, Carner, Machado...Em vénen a la memòria: aquells silencis llargs dins les cançons; en Rimbaud, Chopin, Bach, en Mozart o en Ravel; els records d'un vençut; un canotier palla beige; massa ràpid cremem el temps que ens han donat; els til·lers de les comes; la bandera negra al cor o bé la cinta negra dels nostres ulls. Després vingué "Barcelona ciutat gris", disc que recordo amb una gran melanconia i us asseguro que produïa els seus efectes en els hiverns boirosos a la ciutat de Lleida.

Tot aquest bagatge: Brel, Brassens, Conte, Ovidi, Al Tall, ... ha propiciat, al cap dels anys, que també hagi gosat dir quelcom en això de la cançó amb el meu grup Túrnez & Sesé.
En Joan Isaac, avui, ens porta "Joies robades" -(dret legítim de l'home que sempre intenta posseir allò que més estima)-. Penso que amb el temps esdevindrà una obra imprescindible per a tots els qui estimem l'art de la música i el vers. En Joan ha adaptat l'obra de grans artistes d'inconfusible personalitat i ha evidenciat que ell també posseeix aquell estil que fa únics i amb veu pròpia uns pocs escollits. S'ha apropiat d'aquestes cançons des de l'arrel més profunda i les ha fet seves. Nosaltres, avui, homes i dones de fortuna, li demanarem que reparteixi aquest botí equitativament entre tots els presents al Club de la Cançó. Cadascú de vosaltres s'endurà cap a casa una petita part d'aquest preuat tresor per sempre més.

Daniel Sesé
Músic. Del grup Túrnez & Sesé

Fotografies: Josep Rojas

http://www.clubcantautor.com/artistes/isaac/index2.htm

Un homenatge a la cançó d'autor d'arreu del món

Joan Isaac publica «Joies robades», en què Silvio Rodríguez, Roberto Vecchioni i Luis Eduardo Aute, entre altres artistes de projecció internacional, canten en català.

XEVI PLANAS

• Joan Isaac homenatja la cançó d'autor d'arreu del món en el seu nou disc, Joies robades, que acaba de publicar a Discmedi. L'artista barceloní hi interpreta adaptacions al català de composicions dels repertoris de Pablo Milanès, Roberto Vecchioni, Jacques Brel, Luis Eduardo Aute, Chico Buarque, Alejandro Filio, Pedro Guerra, Joaquin Sabina, Silvio Rodríguez, Paolo Conte i Joan Manuel Serrat. A més, s'hi estrena com a cantant en llengua italiana amb la composició Il momento per lei, en què també canta Mauro Pagani, que va ser el líder de la Premiata Forneria Marconi.

Enregistrat a Barcelona, l'Havana, Milà i Madrid, Joies robades inclou la col·laboració de diversos artistes de projecció internacional cantant en català: Roberto Vecchioni (Les cartes d'amor), Luis Eduardo Aute (La bellesa), Alejandro Filio (Sense la lluna), Silvio Rodríguez (L'unicorn) i Joan Manuel Serrat (Aquelles petites coses).

«Aquest és un disc dedicat als qui estimen la cançó d'autor, com els impulsors del Club Tenco», comenta Joan Isaac.

Presència, 2002-11-22, p. 30.

Tretze joies robades i una de compartida

X.P.

• Joies robades conté tretze joies robades i una en què Joan Isaac firma la música del tema. Aquestes són les opinions del cantant barceloní sobre les peces.

Per no morir. «Una cançó de desamor de Pablo Milanès nascuda d'un amor intensíssim.»

Les cartes d'amor. «Un brillant exercici d'estil de Roberto Vecchioni d'explorar amb una cançó l'univers de Fernando Pessoa.»

La cançó dels vells amants. «Una obra mestra de Jacques Brel.»

La bellesa. «Una peça de Luis Eduardo Aute que em va canviar la manera d'entendre la vida.»

Mar i lluna. «Una troballa d'harmonia musical extraordinària firmada per Chico Buarque.»

Sense la lluna. «Un cant d'amor ple de subtilitat d'Alejandro Filio, un cantautor mexicà encara poc conegut.»

Una de dues. «Un tema en què Luis Eduardo Aute planteja un triangle amorós amb molt de sentit de l'humor.»

Gent sola. «Una preciosa composició de Pedro Guerra que m'hauria agradat escriure.»

Jugar per jugar. «Un desig d'utopia de Joaquin Sabina.»

L'unicorn. «Una sensible evocació de Silvio Rodríguez de les coses perdudes que enyorem i dels somnis impagables.»

Gènova per a nosaltres. «Una pintura magnífica de Paolo Conte del bigarrat paisatge humà i físic de Gènova.»

La Magdalena. «Una peça en què Joaquin Sabina es mostra alhora canalla i tendre.»

Aquelles petites coses. «Una cançó de Joan Manuel Serrat breu en extensió i profundíssima en intenció.»

Ll momento per lei.«El resultat del primer repte que em plantejo de posar música a un text en llengua italiana, escrit per un autor de lletres de cançons d'una gran qualitat, Sergio Secondiano Sacchi.»

Presència, 2002-11-22, p. 30.

Joies Robades (Discmedi, 2002)

1. Per no morir 2. Les cartes d’amor 3. La cançó dels vells amants 4. La bellesa 5. Mar i lluna 6. Sense la lluna 7. Una de dues 8. Gent sola 9. Jugar per jugar 10. L’unicorn 11. Gènova per a nosaltres 12. La Magdalena 13. Presentació 14. Aquelles petites coses 15. Il momento per lei

El 15 de desembre participa en la XI Marató de TV3.

"La 'cançó' todavía arrastra la mochila de la reivindicación"

Mientras en muchos círculos todavía se sigue cuestionando la validez actual de la canción de autor, los estantes de las tiendas especializadas han acogido en estas fiestas navideñas unas pequeña perla de la especialidad: Joies robades, suficiente por sí sola para desmantelar cualquier teoría contraria. El responsable es uno de los cantautores más veteranos del panorama catalán: Joan Isaac, que desde su regreso a los escenarios, en 1998, no ha dejado de sorprender mostrando una vitalidad creativa en constante ascensión.

Joies robades (Discmedi) es un trabajo distinto no sólo en la trayectoria de Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953), sino en toda la discografía catalana reciente. Isaac ha querido rendir un homenaje a otros cantautores traduciendo al catalán algunos de sus temas más emblemáticos y contando, en algunos casos, con sus propias voces para cantar sus textos en catalán. Así, Silvio Rodríguez, Alejandro Filio, Joan Manuel Serrat, Aute y Roberto Vecchioni han unido su voz a la del barcelonés para consolidar un obra descaradamente diferente. "Son joyas porque son grandes canciones que todo el mundo conoce y que, con toda seguridad, han sido importantes en algún momento de su vida; más de una generación crecimos con estas canciones", explica Joan Isaac irradiando una satisfacción poco usual en un artista tan poco dado a la autocomplacencia como él. "Son robadas, pero se trata de un robo elegante ya que siempre he contado con el beneplácito de sus autores. El placer de cantar estas canciones a nivel particular, simplemente porque me emocionaban, acabó convirtiéndose en un proyecto en el que he invertido varios años. No se trata de un disco de versiones, es un homenaje a una gente que cree todavía en la emoción y en la sensibilidad ante la mediocridad reinante".

Isaac considera importante no sólo que estas canciones puedan cantarse en catalán, sino que sus propios autores se hayan implicado en el resultado. "Que Silvio Rodríguez, por ejemplo, cante en catalán demuestra una complicidad muy importante con nuestra lengua", prosigue Joan Isaac. Entre todos los temas adaptados por Isaac destaca una versión catalana de Aquellas pequeñas cosas, de Serrat, autor que nunca ha querido traducir sus canciones escritas en castellano al catalán ni a la inversa. "Cuando se lo pregunté pensé que me diría que no, pero, al contrario, le gustó la idea y ha acabado cantando conmigo la canción en el disco". La polémica sobre la necesidad de traducir textos castellanos al catalán prácticamente no había llegado al mundo de la canción. Isaac tampoco desea entrar en ella. "Traducir por traducir me parece absurdo", afirma contundente, "pero traducir cada una de estas canciones es como crear una canción nueva ya que surgen matices que estaban ocultos en la versión original".

Joan Isaac apareció en los escenarios catalanes en 1969 como cantante del grupo Nosaltres. En 1973 inició su carrera en solitario y un año después grababa su primer disco. Tras algo más de diez años de intensa carrera, Isaac se tomó 15 años sabáticos, para regresar en 1998 cargado de energía positiva. "En cuatro años he recuperado el tiempo perdido. En realidad no fue perdido, fue un tiempo de reflexión y desencanto al ver que en los años ochenta todos los esfuerzos se traducían en nada". Isaac no habla con la amargura de muchos sobre la caída de la cançó, al contrario. "A diferencia de otras, como la italiana o la francesa, la canción de autor en catalán arrastra la mochila de la reivindicación, se sigue pensando en ella como canción protesta. Sacarse ese peso de la espalda es difícil pero la gente ha de entender que simplemente hacemos canciones de forma diferente, trabajando la parcela literaria y buscando que la interpretación esté centrada en la emoción. Aquí todavía es dificilísimo vivir de este trabajo. Profesionales de la cançó sólo hay tres o cuatro, los demás tenemos que hacer otros trabajos para poder pagar la hipoteca y llevar a las hijas al colegio. Otro problema es que últimamente la gente está excesivamente mediatizada por la canción banal, pero poco a poco se van dando cuenta de que hay otras cosas y de que, además, pueden estar cantadas en catalán".

Miquel Jurado. El País. 8 de enero de 2003

Las joyas traducidas de Joan Isaac

Joan Isaac, el cantautor nacido en el Baix Llobregat, es un artista inquieto y viajero, que ha forjado gran amistad con numerosos colegas de Europa y América. De esas experiencias deriva su nuevo proyecto, Joies robades, que hoy presenta en la sede madrileña de la SGAE. El disco, elegantemente presentado, contiene abundantes sorpresas: las "joyas robadas" son trece canciones de seis países diferentes que han sido traducidas al catalán por Isaac, Xevi Planas y Josep Maria Espinàs. Lo extraordinario es que un buen número de los autores se han prestado a grabarlas con Isaac en catalán: allí se puede escuchar a Luis Eduardo Aute, Silvio Rodríguez, Roberto Vechioni, Alejandro Filio y -el único habituado a cantar en catalán- Joan Manuel Serrat. Al final, Joan Isaac riza el rizo y canta una composición propia en italiano, en compañía del ilustre Mauro Pagani, el que fuera fundador del grupo Premiata Forneria Marconi.

Diego A. Manrique. El País. Madrid, 30 de enero de 2003

Joan Isaac presenta el seu nou disc a Girona després de rebre l'elogi unànime de la crítica espanyola. Cantarà les composicions de «Joies robades» aquesta nit a la sala La Planeta.
Després de 14 anys de silenci artístic, Joan Isaac va tornar als escenaris amb un recital a la sala La Planeta de Girona el 24 de gener del 1998. Aquesta nit (22.30), al cap de cinc anys, hi oferirà un altre concert amb les cançons de Joies robades , el compacte que va rebre l'elogi unànime de la crítica musical espanyola en la presentació que va tenir lloc la setmana passada a Madrid. Joies robades , amb més de 7.000 còpies, és un dels discos en català més venuts d'aquesta temporada. Xevi Planas. Girona. El Punt 08/02/2003

Jordi Camp (baix), Joan Garrobé (guitarra), Xavi Ibáñez (teclats) i Lluís Ribalta (bateria) acompanyaran Joan Isaac en el recital d'aquesta nit a Girona. El retorn de Joan Isaac a La Planeta té un significat especial, segons comenta l'artista: «Estic molt agraït a La Planeta, perquè és la sala on vaig començar a cantar una altra vegada i és un espai sensible a la cançó d'autor, el gènere al qual dedico un homenatge en el meu nou disc. A Joies robades interpreto en català composicions d'alguns dels meus mestres en aquest ofici: Jacques Brel, Silvio Rodríguez, Luis Eduardo Aute, Paolo Conte...» Silvio Rodríguez és un dels cantautors de prestigi internacional que han volgut participar a Joies robades cantant en català. L'artista cubà, que fins ara mai no havia cantat en una llengua que no fos la seva, hi interpreta fragments de L'unicorn, una adaptació del seu tema El unicornio. També canta en català en el disc Luis Eduardo Aute, segons el qual La bellesa, versió de la seva peça La belleza, millora l'original. Un altre dels companys d'ofici que sent admiració per Joan Isaac és Paolo Conte, que, com recorda Sergio Secondiano Sacchi en la introducció del llibret de Joies robades, el va descobrir als anys vuitanta en una estada a Barcelona.
Joan Isaac se sent il·lusionat davant la resposta que ha rebut Joies robades: «Estic content perquè tant el públic com la crítica han valorat molt el disc. Moncho Alpuente, Carlos Tena, Diego Manrique, Jesús Ordovás, José Miguez López, Fernando González Lucini i alguns dels altres comentaristes musicals espanyols de més prestigi n'han parlat de manera elogiosa. També els crítics de cançó italians hi tenen molt d'interès.» La presentació de Joies robades a Barcelona es farà en un espai important amb la presència de diversos cantants convidats.

El 14 de febrero va fer un concert a Platja d’Aro.

El 30 de març va participar juntament amb una trentena d’artistes al concert que es va fer a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona contra la guerra d’Iraq i sota el lema Donem una oportunitat a la pau.

Joan Isaac és l’autor de la peça que dóna nom al disc i que l’obre.

Al mes d’agost va fer un concert a la Universitat Catalana d’Estiu, el 14 de setembre va participar en la Fiesta del PCE al recinte de la Casa de Campo a Madrid i al setembre va participar en el Mercat de Música viva de Vic.

25 de octubre de 2003 - Teatre lliure - Barcelona

Homenaje: 12 canta a Brel

El 25° aniversario de la muerte de Jacques Brel, el pasado 9 de octubre, ha inspirado una iniciativa singular y difícilmente repetible: un doble recital a cargo de una docena de intérpretes amparado por el Teatre Lliure que tendrá lugar el viernes y sábado en el Espai Lliure de Montjuïc. Joan Manuel Serrat, Loquillo, Paco Ibáñez, Joan Isaac (éstos dos últimos, sólo el sábado), Quico Pi de la Serra y Sílvia Comes (ésta, sólo el viernes) son algunas de las voces que intervendrán en "12 canten Brel", idea de Joan Ollé. La elección del repertorio ha sido libre, y cada intérprete actuará o bien solo o acompañado de un músico. "El espacio no permite espectacularidades", precisó Ollé. Serrat atacará, con el apoyo del piano de Ricard Miralles, "Les vieux", y Paco Ibáñez se atreverá con el célebre "Ne me quitte pas". Loquillo abordará "Con elegancia", una pieza que grabó en el disco del mismo título, y Pi de la Serra hará suya "Les paumés du petit matin". Joan Isaac, que vendrá del festival Tenco, en San Remo, para actuar en el pase del sábado, adaptará, en catalán, "Amic Jacques". "Cantar como Brel es imposible, así que trato de pasar sus canciones por mi metabolismo interno, con toda la humildad del mundo", señaló ayer Joan Isaac. El recital, que se desarrollará por orden alfabético, concluirá con una grabación en vídeo del propio Brel. www.teatrelliure.com

Canet Cançó +d6

Segona edició del Canet Cançó +d6

• Joan Isaac: 1 de noviembre

La segona part del cicle Canet Cançó +d6 se centrarà en la cançó d’autor i es farà a l’envelat de Vil·la Flora. El preu de les entrades és el mateix per a cadascun dels quatre concerts, els que tenen com a protagonistes als cantautors Adrià Puntí, Lluís Llach, Pascal Comelade i Joan Isaac.

Es preveu que els diferents artistes que actuïn al Canet Cançó +d6 facin referència al passat cultural de Canet o que homenatgin d’alguna manera el que va ser el poble acollidor del moviment de la Nova Cançó.

Joan Isaac va cloura el 27 de novembre a la sala La Planeta el cicle ACIC 2003.

Joies restituïdes

JOSEP PUJOL

Per si no ho sabessin, fa cinc anys que Joan Isaac ha tornat a cantar. El 1998, a Girona, de nou va tornar a trobar-li el gust a trepitjar un escenari, i així va decidir-se per reprendre un camí ple d'inseguretats i trontolls. Ho explicava dijous passat, poetitzant-ho en una de les seves cançons autobiogràfiques, justament a la mateixa sala on va recomençar, La Planeta. Com tants altres cantautors, va ser engolit per la balena de Jonàs durant una temporada massa llarga, fins que ha retornat, en uns temps una mica més propicis per a la cançó catalana, una mena de cactus del desert que floreix com més advers i extrem sigui el clima. Des del compacte “Planeta silenci” (1998), poc a poc Joan Isaac ha anat reconquerint el territori que li és propi, i amb el “Joies robades” s'ha confirmat com un vell nou valor segur.

El plat del dijous no podia fallar, ja que era conformat per bones matèries primeres i millors cuiners. Infal·lible, en principi, perquè la idea de “Joies robades” assumeix el repte arriscat de versionar, entre d'altres, “Para vivir” de Pablo Milanés, “La belleza” de Luis Eduardo Aute o la “Chanson des vieux amants” de Brel, amb comparacions tan odioses com inevitables. Entre d'altres intel·ligències, tanmateix, Joan Isaac sempre ha tingut la virtut d'embolcallar-se de bons músics, tals com els del quartet de la vetllada. Si a casa, ja el seu vinil “Viure” (1977) ens va quedar inservible de tan fregit, Isaac ha de compartir-ne el mèrit amb Manel Camp, responsable d'uns arranjaments amb corda que subjugaven. Voldria no vessar-la atribuint-los a Manel Camp, ja que ara per ara aquell vinil a més d'inservible és introbable, però em sembla que no vaig pas errat perquè l'instint musical de Camp va estar a la base de moltes produccions dels cantautors catalans d'aquells anys.

Part de la sala l'omplíem els que havíem fregit els discos grans, fràgils I negres de Joan Isaac, però hi havia un cert recanvi generacional, tot sigui dit. Només en alguns moments, pocs, el concert es va convertir en una celebració de la nostàlgia, com quan, ja cap al final,

ens va retornar la cançó “A Margalida”, dedicada a la companya de Puig Antich. En aquells minuts ell ja no va tenir cinquanta anys ni calvície ni panxeta: amb aquella veu incòlume, va ser una altra vegada un jove de vint anys indignat davant del crim, i nosaltres un adolescents que començàvem a aprendre, amb aquests germans grans, a parlar.

JOSEP PUJOL I COLL, escriptor

La Vanguardia 2 de diciembre de 2003

Joan Isaac. Perquè serà?

El 2004 és un any crucial en la trajectòria de Joan Isaac. Al febrer actua al Camp Nou abans del partit Barça-Albacete i al març presenta i enregistra en directe al Teatre Nacional de Catalunya l’espectacle Només han passat cinquanta anys, un concert antològic en què repassa algunes de les cançons més populars de la seva carrera amb convidats com Maria del Mar Bonet, Manel Camp, Jordi Vilaprinyó, Moncho, Roberto Vecchioni i Mauro Pagani, entre d’altres artistes.

D'aquesta actuació en sortirà el CD Només han passat cinquanta anys (DiscMedi). En aquest disc s’hi inclou un homenatge a la cançó italiana i a un dels seus més grans representants, Paolo Conte, amb una versió d’Azzurro.

El cantautor Joan Isaac serà el protagonista en l’apartat musical del partit Barça-Albacete.

9 Esportiu, El, 2004-02-01, p. 6.

Joan Isaac va interpretar quatre cançons pròpies vint minuts abans de començar el partit Barça-Albacete al Camp Nou i l’himne del Barça, que més tard gravaria en el CD

http://open.spotify.com/track/5aBQOESXwAmJCtsUm30hTX

La sobreprotecció dels animals, avui a «Coses que passen» TV3 / 22.45

El programa de Josep Cuní Coses que passen es pregunta avui: sobreprotegim massa els animals? Partidaris i detractors parlaran del proteccionisme als animals, que els converteix en joguines i no en éssers vius. Intervindran l’advocada Magda Oranich, el cantant Joan Isaac i la locutora radiofònica Odette Pinto.

Punt, El, 2004-02-27, p. 71.

 AVUI Diputació de Barcelona. Institut del Teatre. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques

Àmbit geogràfic: Catalunya Periodicitat: Diari 01/03/2004 Secció: Espectacles Pàg: 38

"Vivim un moment en què el seny català ja no ens serveix"

Joan Isaac fa dos recitals al TNC acompanyat d'Aute, Manel Camp, Bonet, Moncho, Pagani i Vecchioni, entre d'altres

Marta Porter

BARCELONA

La sinceritat poètica de Joan Isaac arriba al Teatre Nacional de Catalunya agombolada per les veus de Luis Eduardo Aute, Maria del Mar Bonet, Moncho, Mone, Mauro Pagani, Roberto Vecchioni i els pianos de Manel Camp i Jordi Vilaprinyó. Dues nits de reivindicació de la bellesa, la sensibilitat, la memoria nacional i de sacsejar consciències. El títol, 'Només han passat cinquanta anys', és tot un indici.

J.I. Actuar al TNC és un somni, em permet fer uns concerts amb uns mitjans gens habituals en el món de la cançó. També és la culminació d'un cicle que vaig iniciar el 1998 quan vaig tornar a cantar. En 4 anys he recuperat els 14 que vaig deixar d'actuar gràcies al gran recolzament que he rebut.

M.P. Per què va deixar de cantar?

J.I. Als 80 la situació de la Cançó era crítica. Les discogràfiques havien marxat a Madrid, l'interès de la societat civil va desaparèixer, el circuit de Cançó als pobles es va desfer i va néixer el rock en català, que es va considerar l'estètica única. Encara em pregunto si acabar amb la Cançó va ser una decisió política deliberada. Els partits anomenats progressistes no hi van fer res. Només van quedar els tres grans, Llach, Bonet i Raimon, perquè tenien una trajectòria molt sòlida. La resta va deixar d'interessar.

M.P. Doncs la situació actual no és gaire millor...

J.I. Jo vaig deixar de cantar en públic, però mai no vaig deixar d'escriure cançons. És una passió que porto dins i el que m'agrada més fer. No sé cap altra manera d'expressar-me.

M.P. ¿Es fan cançons per necessitat personal o per expressar alguna cosa als altres?

J.I. La creació és el fet més egoista, egocèntric i d'autoveneració que conec. Els creadors intentem

reflectir com veiem el món en què vivim, i quan et ve algú a dir que pensa el mateix que tu et sents molt bé, hi ha interacció i t'adones que des de la introspecció pots fer arribar a la gent el que penses. Però com tot acte creatiu, és també destructiu. No dormo, fumo massa, estic obsessionat.

M.P. Hi ha cançons com 'Margalida', escrita en un moment històric concret, que segueix cantant...

J.I. Hi ha cançons que passen a ser patrimoni de la gent perquè projecten una història personal a la

societat. Margalida la vaig escriure arran de l'assassinat de Salvador Puig Antich i la segueixo cantant perquè penso que cal sacsejar la memòria col·lectiva. Ara vivim un moment polític en què em sento assetjat com a català, persona i demòcrata. Que s'atreveixin a dir que els votants d'ERC són uns assassins és fastigós. Vivim un moment en què el seny català ja no ens serveix. Més enllà de partidismes, hem de cridar, exigir i sacsejar la gent, tant artísticament com políticament i socialment, per defensar el país de l'agressió. Curiosament aquests recitals coincideixen amb els 30 anys de la mort de Puig Antich un 2 de març del 1974.

M.P. Però vostè no fa cançó protesta.

J.I. L'objectiu final és emocionar. En aquests moments de banalitat i superficialitat, de culte a les coses lletges, reivindico la bellesa, la sensibilitat. Ens bombardegen amb cançons banals, per això canto cançons d'altres que em són properes i vindran a cantar amb mi cantautors a qui respecto molt i que són bons amics. Amb Luis Eduardo Aute farem La belleza a duo, i em fa especial il·lusió presentar els italians Mauro Pagani i Roberto Vecchioni, boníssims i absolutament desconeguts aquí.

M.P. Què és un cantautor?

J.I. Brel, Serrat, Milanés, Dylan... El que sap explicar amb paraules simples els grans interrogants de la vida, que en definitiva són l'amor, la mort, la solitud i el pas del temps.

Foto: Jordi Garcia

Joan Isaac, un lladre amb molts amics

Presenta Joies robades al TNC

Marçal Lladó

Luis Eduardo Aute, Maria del Mar Bonet, Manel Camp, Moncho... Són alguns dels cantants que acompanyaran Joan Isaac en els dos concerts que ofereix aquest cap de setmana al Teatre Nacional (TNC). El cantautor barceloní vol celebrar el seu 50è aniversari cantant les cançons alienes que més han influït la seva vida musical. És un nou episodi del cicle La cançó a escena, per on ja han desfilat Llach, Raimon, Pi de la Serra o la mateixa Bonet.

El repertori d’aquests concerts estarà basat, principalment, en les cançons que Isaac recupera al seu últim disc, que porta el simptomàtic títol Joies robades. Tradueix cançons dels artistes que més l’han inspirat, des de Silvio Rodríguez fins a Aute o els italians Paolo Conte o Roberto Vecchioni. “M’estimo aquest ofici per sobre de tot i estimo tots aquells companys que intenten transmetre sensibilitat i bellesa a través de les paraules i la música”, explica Isaac en el programa.

Per celebrar el seu 50è aniversari (Només han passat 50 anys és el títol de l’espectacle) i els 30 anys que porta dedicat a la cançó, Joan Isaac ha convidat a escena alguns amics. Entre ells hi figuren alguns dels versionats, com Aute o Vecchioni, però també altres que han volgut fer costat al cantautor en aquesta ocasió especial. Completen la llista de col·laboracions Mone, Mauro Pagani i Jordi Vilaprinyó.

L’espectacle es repetirà dos dies, divendres i dissabte, a la sala gran del TNC. Serà la consagració d’un Joan Isaac que havia passat molts anys lluny dels escenaris i que a finals dels 90 va tornar a aparèixer amb el disc Planeta silenci. La bona acollida del públic ha estat essencial perquè l’autor de Records d’un vençut i A Margalida torni a estar a la primera fila de la cançó catalana. A Margalida, precisament, té molts números per sonar al concert perquè recorda l’assassinat de Salvador Puig Antich, que va tenir lloc ara fa just 30 anys.

Publicat 04/03/2004 11:08h La malla.cat

TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Sala Gran

5 i 6 de març de 2004

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

Diputació de Barcelona. Institut del Teatre. Centre de Documentació i
Museu de les Arts Escèniques Àmbit geogràfic: Catalunya Periodicitat: Diari 05/03/2004

Secció: Exit / Espectacles Pàg: 83

MÚSICA // RECITALS

Joan Isaac: "La cançó s'ha de reintegrar a la xarxa cultural"

El cantautor ofereix avui la primera de les seves dues actuacions al TNC

JORDI BIANCIOTTO / BARCELONA

Joan Isaac fa balanç al Teatre Nacional de Catalunya. Avui i demà oferirà (nou del vespre) dos recitals titulats Només han passat 50 anys, en què celebrarà les seves cinc dècades de vida acompanyat dels seus músics i d'un nodrit grup de convidats: Luis Eduardo Aute, Maria del Mar Bonet, Moncho, Mone, Mauro Pagani, Roberto Vecchioni i els pianistes Manel Camp i Jordi Vilaprinyó.

Artistes dels quals se sent "estèticament a prop", i amb els quals interpretarà diverses cançons a duo, entre elles algunes de les que va gravar al seu últim disc, Joies robades. Aquest treball va consolidar el retorn escènic que va fer el 1998, després de gairebé 15 anys de retir. "Estic sorprès per la meva evolució en aquests sis anys --assenyala--. He picat molta pedra i aquesta és la recompensa. Perquè jo vaig tornar una mica per provar, per veure què passava. Joies robades era un disc en què només hi creia jo, i és el que ha arribat a més públic".

Joan Isaac ha volgut aprofitar aquests concerts per donar a conèixer dos artistes italians que admira: Mauro Pagani (exmembre de Premiata Forneria Marconi i col.laborador estret del desaparegut Fabrizio de André) i el cantautor Roberto Vecchioni. Itàlia, igual que França, estan al seu punt de mira. "Són països que han sabut tractar la cançó d'autor com un element de la seva cultura --opina--. Aquí, molta gent encara la vincula a la lluita antifranquista. S'ha de reintegrar a la xarxa cultural del país".

Considera que falta "autoestima" per valorar la "gent extraordinària" que es mou en la cançó d'autor del nostre país. "El missatge d'aquests concerts al TNC és que aquí hi ha una gent que fa cançó d'autor. Que estem vius i seguim funcionant tot i les dificultats que hi ha amb certes estètiques", subratlla. I denuncia l'actual primacia "dels productes més mediàtics que artístics".

La música, considera, "segueix sent la Ventafocs" de la política cultural, tot i que encara hi ha esperança. "M'anima el fet que, com va dir Pi de la Serra, a Pasqual Maragall li agrada la música. Jo li demanaria que s'equiparés la cançó d'autor amb, per exemple, la música clàssica". Encara que, posats a normalitzar coses, potser hi ha prioritats. "A Catalunya vivim temps d'una agressió contínua --lamenta--. Ha arribat el moment de respondre de forma contundent i no violenta; de fer un pas més enllà per defensar-nos com a país".

NOVA GRAVACIÓ

Joan Isaac vol sortir de gira amb el repertori de Només han passat 50 anys, que inclou cançons de totes les seves èpoques i tres peces noves, una d'elles la que dóna títol a l'espectacle. Els recitals del TNC es gravaran, però per ara no hi ha intenció d'editar-los en compacte o DVD.

El seu pròxim projecte és gravar al juny un nou disc en estudi, amb material nou, que sortirà a la venda a finals d'any. I a mitjà termini planeja una segona part de Joies robades amb nous convidats.

"M'agradaria molt comptar amb Caetano Veloso i Chico Buarque, i que cantessin en català", anuncia.

Joan Isaac presenta al Teatre Nacional un repàs a la seva vida musical

Quan el 1998 Joan Isaac consolidava el seu retorn als escenaris després de 15 anys de silenci, no podía pensar que les coses li anessin tan bé. En aquest temps, el cantant ha consolidat un repertori de qualitat a partir decançons pròpies i d’adaptacions de cantants en altres llengües.

Aquesta nit i demà, al Teatre Nacional de Catalunya, fa una aturada en el camí per mirar enrere i endavant. Recuperarà alguna vella cançó que fa temps que no canta i n’estrenarà de noves.

Sota el títol de Només han passat cinquanta anys, Isaac fa un repàs a la seva història artística. Hi podrem sentir cançons de pràcticament tots els set discos que ha editat fins ara i fins i tot cançons encara inèdites discogràficament com la que dóna títol a l’espectacle. Una part important del concert serà per al seu darrer treball publicat, Joies robades, en què el cantant interpreta en català cançons d’artistes com Silvio Rodríguez, Roberto Vecchioni, Joaquín Sabina i Luis Eduardo Aute.

Un dia abans del concert, Joan Isaac tenia un doble sentiment davant la imminència d’aquest concert tan especial: «Per una banda tinc una sensació d’estrès i de cansament per tota la feina que hem fet aquestes últimes setmanes i, per l’altra, molta il·lusió per pujar a l’escenari i començar a cantar. Tinc la tensió del cansament i el relax de saber que tot funcionarà.»

Els concerts comptaran amb la participació de reputats músics com Manel Camp, Roberto Vecchioni i Luis Eduardo Aute. L’espectacle, que ha estat dissenyat sota la direcció artística de Ramon Simó, també inclou diferents projeccions a tres pantalles que serviran d’imatge de fons de la música.

Quim Vilarnau. Enderrock. Barcelona. Punt, El, 2004-03-05, p. 5

Joan Isaac

Només han passat cinquanta anys

El proppassat disset de setembre (2002) vaig fer cinquanta anys. De tots aquests anys viscuts, podria dir que n’he consagrat trenta a la cançó i a la música d’una manera apassionada.

M’estimo aquest ofici per sobre de tot i estimo tots aquells companys que intenten transmetre sensibilitat i bellesa a través de les paraules i la música.

La meva obra ha estat definida moltes vegades com una obra fonamentalment intimista, però jo la definiria com una obra profundament autobiogràfica. Autobiogràfica vol dir que mai no he defugit escriure sobre els meus paisatges interiors com tampoc sobre la realitat que m’envolta.

Escriure sobre un mateix a vegades pot ser perillós, perquè el mirall on et reflecteixes pot mostrar-te com un ésser contradictori, dubtós..., però al mateix temps és un exercici extraordinari per conèixer-te cada dia més i sobretot ajuda a entendre la gent i la vida.

Joan Isaac

Quan som joves i coneixem algú, una de les primeres coses que fem és explicar-nos mútuament la vida. Quan ja som grans i tornem a conèixer algú, potser l’única cosa que ja no fem és precisament explicar-nos mútuament la vida, si més no amb les paraules. La vida, després de moltes vides, no es pot explicar. La trobem a les carícies i a la pell, la trobem quan recitem els mateixos poemes o quan recordem aquell mateix carrer d’una ciutat estrangera. A partir d’una certa edat la vida ja no es llegeix als diaris íntims sinó en el gest de plegar el tovalló a la taula o en la manera de fer-nos un petó quan marxem de casa o quan ens n’anem.

Joan Isaac ha fet en una cançó lírica la petita epopeia d’una generació. L’ha signat i l’ha cantat ell i ens la regala perquè la cantem també als altres si escau. Podria semblar que és una evocació melangiosa del passat. Però, contràriament a allò que se sol dir, la melangia no és la més fèrtil de les sensacions. Allò que ha fet Joan Isaac és una crònica. Però en comptes de fer servir el telescopi Hubble, ha agafat una petita lupa i l’ha acostat, com un detectiu, al rastre que el segle ha deixat en tanta gent. El moment de la mare planxant la bata, els mitjonets i les trenes, els cinemes amb diligències i els tigres d’un circ que canviava de nom però que sempre era el mateix, són coses que ja mai més no tornarem a veure però que configuren una mateixa arqueologia. Només fa cinquanta anys, diu Joan Isaac.

Però fa cinquanta anys tant el segar com el batre del blat es feia de la mateixa manera que havien inventat els grecs i els romans. Només fa cinquanta anys, però aleshores per parlar a distància no teníem Internet ni telèfon mòbil i s’havia de demanar «conferència». Només fa cinquanta anys que els diners no sortien d’un caixer automàtic sinó d’una guardiola de fang. Només fa cinquanta anys que la gent, per cantar en català, havia d’anar a una clariana de la muntanya. Només fa cinquanta anys que la mare d’en Joan li deia que s’abrigués i, pocs anys després, potser li va dir que, sobretot, no s’emboliqués en política.

La crònica de Joan Isaac és la d’una generació que va tenir el privilegi de veure néixer els Beatles i d’assistir a l’ensorrament d’una dictadura, una generació que va tastar en el mateix moment la porra i el porro i que va saber que la llibertat no la donava ningú sinó que s’havia de guanyar dia a dia. És un bon moment per demanar perdó a aquells que hem fet patir, però també és un magnífic moment per donar gràcies a la vida.

Algú ha trucat al poeta per demanar-li que torni a cantar i ell considera aquesta trucada com una segona oportunitat. Si mirem enrere i recordem moments fonamentals de la nostra biografia, comprovarem que sempre han estat el resultat de l’atzar. Un minut més tard potser no hauríem agafat el tren on vam conèixer aquell amic que, uns dies més tard, ens va presentar la seva germana, que va acabar regalant-nos una guitarra «e cosí via...». Les oportunitats de canviar el destí surten a cada moment. Quan som joves ens creiem que la vida va en un motor fora borda i que arribarem al port en un temps exacte. A mesura que anem perdent la pressa hem decidit navegar a vela. Ignorem cada vegada més on anirem a parar. Però sabem cada cop amb més encert allà on mai no haurem d’anar a parar.

Només fa cinquanta anys, diu Joan Isaac. Però res del passat val tant la pena com el dia de demà. Ni al davant ni al darrere. Simplement estem marxant amb el temps.

Joan Barril

No tots els artistes que es dediquen a crear cançons tenen la capacitat i la fortuna d’escriure «la Cançó»; és a dir, la peça que acaba convertint-se en aquella entitat que a la moda lingüística li agrada definir, una mica a la lleugera, com a cant de la «memòria col·lectiva». Joan Isaac és segurament un d’aquests escollits amb A Margalida, una cançó que s’ha transmès en un aprenentatge col·lectiu no a través dels canals tecnològics de la difusió de massa, sinó per mitjà del tam-tam de la transmissió oral. Ha aconseguit així un resultat paradoxal: transformar una cançó profundament intimista en una cançó «de plaça» en què aquell adolorit vers final «bandera negra al cor» arriba a convertir-se en un eslògan colpidor.

Joan Isaac pertany a aquella generació musical sorgida durant l’agonia de Franco. En aquells anys, Joan Isaac escrivia cançons que parlaven amb eficàcia narrativa de microcosmos afectius, de sensacions subtils, d’adéus breus en el temps de prendre un cafè, de partences solitàries al capvespre o públiques en estacions de tren; parlava de dones, d’aquelles dones que trobem quotidianament a la nostra vida, de noms com ara Maria o Elena. Hi ha artistes que només saben parlar d’ells mateixos i això no és necessàriament dolent. Escriuen sobre el que coneixen millor. El drama arriba quan un artista no sap escoltar altra cosa que el seu jo i acaba per refer contínuament el seu vers. Curiós i culte, Joan Isaac escoltava i descobria contínuament artistes estrangers; no sols els francesos o llatinoamericans fàcils de trobar a Barcelona, sinó sobretot els que trobava a Itàlia, país del qual coneix molt bé l’idioma i amb el qual va establir una fecunda relació de descoberta en els gustos musicals. Després Joan Isaac va desaparèixer de l’escena durant un llarg període en què no es va oblidar de la cançó.

Ja fa uns quants anys que Joan Isaac ha tornat al primer pla de la cançó d’autor, com ho demostra el seu últim disc, Joies robades, en què col·laboren cantautors destacats de l’escena internacional. I aquest espectacle al Teatre Nacional de Catalunya, amb els convidats que l’envolten, és la consolidació definitiva d’aquest retorn.

Oferir les cançons de Joan Isaac en un teatre projectat per Ricard Bofill és una més de les maneres que té Catalunya d’ensenyar la seva refinada cultura. Un viatge des de Milà expressament per assistir a aquest concert, val la pena fer-lo. I sé que no seré l’únic que el farà.

Sergio Secondiano Sacchi

Joan Isaac

Només han passat cinquanta anys

Repertori

Primera part:

1. Gràcies, vida, gràcies

2. Fer cançons

3. Nocturn per a dues dones

4. Després d’aquest cafè amb Manel Camp

5. Sara amb Manel Camp

6. Per no morir

7. Il momento per lei amb Mauro Pagani

8. Domani amb Mauro Pagani

9. Alícia i el mirall

10. Nits

11. On és la gent? amb Moncho

Segona part

1. Ciao, come stai? amb Mone

2. L’unicorn

3. Aniversari

4. Però prefereixo els teus ulls amb Maria del Mar Bonet

5. Les cartes d’amor amb Roberto Vecchioni

6. Viola d’inverno amb Roberto Vecchioni

7. Bones vacances

8. La bellesa amb Luis Eduardo Aute

9. A Margalida amb Jordi Vilaprinyó

10. Només han passat cinquanta anys

Direcció escènica: Ramon Simó

Disseny de llums: Toni Rueda

Dissany de so: Toni Puig, David Casamitjana, Juan Casanova

Audiovisuals: Ramon Simó, Toni Rueda, Joan Isaac, Juan Miguel Morales

Realitzador clip “Només han passat cinquanta anys” :Martin Sappia (estudis SGAE)

Músics:

Xavier Ibánez:Piano, arranjaments i producció musical

Joan Garrobé: Guitarra, arranjaments i producció musical

Jordi Camp : Baix elèctric i contrabaix

Lluís Ribalta : Bateria i percussions

Enric Colomer: Teclats

Jordi Armengol: Guitarra acústica i elèctrica

Xavier Figuerola: Saxos i clarinet

Pere Bardagí: Violí primer

J. Enrique Tarrassó: Violí segon

Xavier Blanch: Viola

Joaquim Alabau: Violoncel

Toni Olaf Sabaté: Piano

Ballarins: Marta López i Arnau Pujol

Joan Isaac

Cançons contra la solitud no desitjada

Joan Isaac és un dels principals exponents de la fèrtil cançó d’autor en català, juntament amb Raimon, Quico Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Pau Riba, el desaparegut Ovidi Montllor, Jaume Sisa i Ramon Muntaner. La personalitat de la seva veu, la profunditat dels seus textos i la sensibilitat de la seva música han convertit Joan Isaac en el membre més interessant de la generació de cantautors sorgida a Catalunya després de la dels pioners de l’anomenada Nova Cançó.

Nascut el 1953 a Esplugues de Llobregat, va començar a actuar en públic el 1969 com a cantant del conjunt Nosaltres, amb el qual va quedar finalista del concurs de noves veus en català més prestigiós del moment. Ja al marge d’aquest grup, va iniciar tot sol una carrera musical el 1973. Va entrar en el món discogràfic amb dos discos senzills, Rèquiem (Edigsa, 1974) i No em robareu la força (Edigsa, 1975), i amb l’elapé És tard (Edigsa, 1975).

El primer èxit important de Joan Isaac va arribar amb la cançó «A Margalida», inclosa en el seu segon àlbum Viure (Ariola, 1977), que ha esdevingut una de les peces més estimades pel públic seguidor de la cançó en català. Aquesta cançó evoca un dels crims d’estat més dramàtics de la història recent d’Europa: l’execució al garrot vil del jove militant anarquista Salvador Puig Antich. «A Margalida» està dedicada a la companya d’aquest membre del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) que va morir, als 25 anys, el 2 de març de 1974 a la presó Model de Barcelona, assassinat pel franquisme després d’un consell de guerra ple d’irregularitats jurídiques. Les múltiples peticions per aturar l’execució de Salvador Puig Antich que van arribar d’arreu del món al règim de Francisco Franco, entre els quals hi havia la del papa Pau VI, van ser inútils. Res no va poder frenar un dels últims actes esgarrifosos perpetrats pel règim dictatorial de l’Estat espanyol. Ara, un quart de segle després, els catalans demanen la revisió del procés a Salvador Puig Antich i la cançó de Joan Isaac, amb una força extraordinària, continua homenatjant la figura d’aquesta víctima innocent, símbol de la lluita contra l’opressió dels règims totalitaris d’arreu del món.

Després de l’aparició del disc que contenia «A Margalida», Joan Isaac va publicar dues produccions on s’apleguen algunes de les creacions més destacables de la primera etapa de la seva trajectòria artística, Barcelona, ciutat grisa (Ariola, 1980) i Inesperat (Philips, 1984), en el qual col·labora Luis Eduardo Aute. Després d’haver cantat amb èxit en ciutats de diferents estats (Franca, Itàlia, Portugal, Alemanya, etc.) i d’haver triomfat en escenaris de referència de la cançó d’autor europea (com ara el Théatre de la Ville de París, on va actuar el març de 1981), Joan Isaac va decidir abandonar la dimensió pública del seu treball de cantautor. Alguns dels artistes més representatius de la cançó en català s’han deixat vèncer per la rutina de publicar gairebé un disc cada any, tot i no poder mostrar al públic una col·lecció de cançons de qualitat cada temporada. Aliè a les servituds de la indústria musical, Joan Isaac, en canvi, va agafar-se un període de reflexió al final de la primera meitat dels anys vuitanta i, tot i que va continuar escrivint cançons, va preferir esperar un temps per ensenyar-les en concert i en disc.

Després de gairebé catorze anys de silenci, Joan Isaac va tornar el 1998 al panorama de la cançó amb el compacte Planeta Silenci (Strees Music, 1998), amb el qual oferia al públic deu temes inèdits i recuperava vuit composicions clàssiques del seu repertori, arranjades i enregistrades de nou. El públic i la crítica van saludar amb entusiasme el retorn de Joan Isaac i Planeta Silenci va guanyar el Premi al Millor Disc en Català de cançó d’autor del 1998, concedit per la revista Enderrock, i el premi al Disc en Català amb les Millors Lletres del 1998, atorgat per Ràdio Nacional d’Espanya a Catalunya-Ràdio 4.

L’últim disc de Joan Isaac és De vacances (Stres Music, 2000), una obra esplèndida, amb arranjaments de Joan Garrobé i producció musical de Manel Camp. Amb una saviesa pròpia de l’artista que ha arribat a la maduresa, Joan Isaac hi parla de l’amor («Aniversari»), el desamor («He canviat»), l’anorèxia («Alícia i el mirall»), l’eutanàsia («No necessàriament»), la mort («Un dia partiré»), l’amistat («Paradís»), la cançó («Fer cançons»), la vida («Gràcies, vida, gràcies»), Catalunya («Bones vacances»), la rutina («De vegades, només de vegades»), el pas del temps («Nits»), etc.

Apassionat seguidor de la cançó d’autor d’arreu del món, Joan Isaac exerceix l’ofici de cantautor amb la convicció que el gènere al qual es dedica reclama un equilibri total entre l’originalitat del text, la capacitat de suggestió de la música i l’impacte emocional de la interpretació. A més de cantar peces pròpies, Joan Isaac ha incorporat al seu repertori adaptacions al català de composicions d’alguns dels seus cantants preferits, entre els quals figuren: Jacques Brel, Paolo Conte, Roberto Vecchioni, Francesco de Gregori, Silvio Rodríguez, Chico Buarque, Boris Vian i Jean Ferat.

El darrer treball de Joan Isaac Joies robades, gran èxit de vendes en català en més de set mil còpies venudes, és un gran homenatge a la cançó d’autor com a gènere i manera d’entendre la música i la poesia. En aquest disc Joan Isaac compta amb les col·laboracions d’Aute (on canta en català la versió de «La Belleza»), Silvio Rodríguez (cantant en català «L’unicorn»), Joan Manuel Serrat («Aquelles petites coses»), i artistes com ara Roberto Vecchioni o Mauro Pagani, poc coneguts al nostre país però grans referents de la música i de la cançó d’autor italiana.

Les cançons de Joan Isaac reflecteixen les situacions d’incomunicació i solitud que pateixen les persones en aquest tombant de segle. Cada vegada més preocupat per l’efecte nociu que l’evolució de la societat produeix en els éssers humans, Joan Isaac adopta una actitud de denúncia de la hipocresia dels temps moderns i vindica la bellesa de la passió com a únic refugi davant l’allau de violència de la vida quotidiana.

Poeta de registre intimista, Joan Isaac reprèn la tradició de la gran cançó d’autor que entén una cançó com un espai d’uns tres minuts i mig per interpel·lar la consciència sobre alguns dels temes clàssics que s’ha qüestionat la humanitat des de la nit dels temps. Sempre autocrític i escèptic, Joan Isaac utilitza la cançó per llançar preguntes a l’aire i per exposar dubtes en veu alta, com a «Fer cançons»: «Fer cançons / és creuar la tardor / d’un mar gris de paraigües oberts. / Fer cançons és la pluja als carrers, les preguntes d’un fill, el teu ventre pervers. / Fer cançons / és desig, és combat, / no saber què faràs l’endemà. / Fer cançons és la boira a Milà. / És Verlaine, Rimbaud, Aragon [...].»

Xevi Planas

http://www.tnc.cat/ca/nomes-han-passat-cinquanta-anys

http://www.tnc.cat/ca/nomes-han-passat-cinquanta-anys-fitxa-artistica

CRÍTICA DE CANCIÓN

El cantautor Joan Isaac ocupó durante dos noches consecutivas el escenario del Teatre Nacional de Catalunya, donde presentó el espectáculo “Només han passat cinquanta anys”.

En consonancia con la excepcionalidad de la sesión, Joan Isaac contó con la compañía de un buen elenco de artistas amigos. Lamentablemente, a última hora se cayó del cartel Luis Eduardo Aute, que no pudo participar en el concierto de Barcelona debido a un serio problema familiar.

…Joan Isaac posee un repertorio de indudable calidad y solvencia, como quedó bien claro en el concierto del Teatre Nacional…

…“On és la gent?”, una amarga reflexión a propósito de nuestros aburridos tiempos, que

desgranó junto al gran Moncho. Por otro lado, Maria del Mar Bonet le acompañó en “Però prefereixo els teus ulls”, y el pianista Jordi Vilaprinyó hizo lo propio en “AMargalida”, canción que cobra especial relevancia debido a haberse cumplido recientemente treinta años de la ejecución (léase asesinato legal) del militante anarquista Salvador Puig Antich.

…

Más allá de los temas de cosecha propia, el cantautor nos acercó sus adaptaciones de canciones ajenas, desde “Unicorni” (Silvio Rodríguez) hasta “La bellesa” (Luis Eduardo Aute). Redondeando la jugada, Joan Isaac cantó también junto a los italianos Mauro Pagani y un Roberto Vecchioni que pareció gozar de una especial simpatía por parte del público asistente. Algunos temas inéditos, y una estupenda versión del “Azzurro” de Paolo Conte, descorchando la tanda de bises, complementaban el menú de la noche. Fue una velada en suma agradable, donde el cantante recaudó unos más que merecidos aplausos…

Donat Putx. Cierta inflación. La Vanguardia, 9 de maro de 2004

JOAN ISAAC
Teatre Nacional de Catalunya
Bcn, 5 i 6 de Març de 2004

LA VEU DE LA POESIA.

Els passats 5 i 6 de març Joan Isaac va actuar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Durant 1 hora i 45 minuts amb entreacte inclòs, aquest artista de veu trista i serena va recordar-nos el millor del seu repertori en un espectacle titulat ‘Només han passat cinquanta anys’.

Acompanyat en moltes cançons pels seus amics, en Joan consolida així un retorn a l’escena pública que va iniciar-se l’any 1998 amb el treball “Planeta silenci”, el segueixen “De vacances” (2000) i “Joies robades” (2002). La dècada dels setanta va ser professionalment molt prolífica per a Joan Isaac, però la crisi de la cançó autòctona de l’inici dels vuitanta el forçà al desencís i a l’allunyament dels escenaris.

En aquestes dues sessions úniques es van poder sentir 24 temes que el públic va seguir amb devoció. Temes propis com ‘Gràcies, vida, gràcies’, ‘Alícia i el mirall’, ‘Nits’, ‘On és la gent?’, ‘Bones vacances’ i l’emotiva ‘A Margalida’ fent referència a la companya del desaparegut Salvador Puig Antich, van ser intercalats amb temes d’altres cantautors com ‘Cartes d’amor’, ‘La bellesa’ o la ja mítica ‘L’unicorn’. Per interpretar-les va comptar amb el suport d’un nombrós nombre d’amics, Manel Camp, Moncho, Mauro Pagani, Mone, Roberto Vecchioni i Jordi Vilaprinyó tot i que es van trobar a faltar Luis Eduardo Aute i Maria del Mar Bonet que estaven anunciats al programa de l’espectacle.

La solitud, la incomunicació, el pas dels temps i l’amor són els temes que principalment tracten les cançons d’aquest autor.

‘Jo definiria la meva obra com profundament autobiogràfica: mai no he defugit escriure sobre els meus paisatges interiors com tampoc sobre la realitat que m’envolta’. Així defineix el propi autor la temàtica de les seves composicions.

Una posada en escena sòbria i acompanyat per onze músics sota la direcció de Xavier Ibáñez van fer de l’espectacle un exercici d’autenticitat i delicadesa.

A. C.

El cantant Joan Isaac visita avui «La columna»

J Sant Joan Despí.

Júlia Otero entrevistarà avui a La columna Joan Isaac. El cantant parlarà del concert Només

han passat 50 anys, en el qual fa un repàs de la seva trajectòria amb la participació especial

dels artistes Luis Eduardo Aute, Maria del Mar Bonet i Moncho.

Punt, El, 2004-03-08, p. 68.

Punt, El, 2004-04-08, p. 63. TNC

Data de publicació: 05/04/2004

Concert del cantautor Joan Isaac pel 33

Divendres, a les 22.55, al 33

El 33 ofereix divendres el primer dels dos concerts que el cantautor va oferir al Teatre Nacional de Catalunya els passats 5 i 6 de març de 2004.

Aquest recital s'ha d'entendre com una antologia de l'obra del cantautor català i culmina la segona etapa de la carrera artística de Joan Isaac, que va retornar als escenaris el 1998 després d'estar 14 anys apartat de l'escena.

El concert té un caràcter extraordinari, ja que acompanyen Joan Isaac artistes de procedència tan diversa com els pianistes catalans Manel Camp i Joan Vilaprinyó, els cantautors italians Mauro Pagani i Roberto Vechioni, la cantant Mone i també Moncho, el rei del bolero, que interpreta la seva versió del tema "On és la gent?".

Al llarg del concert, Joan Isaac intercala temes tan emblemàtics com "A Margalida", dedicada a la memòria de Salvador Puig Antich o "Alícia al mirall", on parla del problema de l'anorèxia; amb algunes de les versions incloses al seu últim disc, "Joies robades", com ara "Unicorn", de Silvio Rodríguez, o "La belleza", de Luis Eduardo Aute.

Per completar el concert, el programa inclou fragments d'una entrevista amb el cantautor feta expressament amb motiu dels recitals del TNC. Joan Isaac ens parla del significat que té per a ell aquest concert; dels seus amics i convidats, de la seva decisió de tornar a cantar i de l'evolució del seu discurs artístic.

Punt, El, 2004-04-16, p. 55.

Punt, El, 2004-04-18, p. 12.

El cantautor Joan Isaac serà el protagonista del concert de divendres, 5 de novembre, al Centre Cultural Barradas. Isaac presentarà a L'Hospitalet el seu darrer disc Joies Robades, un treball que aplegua dels cantautors més coneguts i més importants del moment versionats en català. Així doncs, es podrà sentir una versió de l'Unicornio de Silvio Rodríguez; o de Para Morir, de Pablo Milanés; o de Gente sola, Pedro Guerra. Aute, Sabina, Serrat o Jaques Brel són altres dels versionats.

Només han passat cinquanta anys (Discmedi, 2004)

1. Només han passat cinquanta anys 2. Sara 3. Viola d’inverno 4. Alícia i el mirall 5. On és la gent? 6. Després d’aquest cafè 7. Domani 8. Gràcies, vida, gràcies 9. Però prefereixo els teus ulls... 10. Aniversari 11. Les cartes d’amor 12. Ciao, come stai 13. Il momento per lei 14. Carta de Salvador Puig Antich 15. A Margalida 16. Manfred 17. Azzurro

Joan Isaac edita els concerts que va oferir al març al Teatre Nacional

J Barcelona.

Ambel nom de Només han passat cinquanta anys, el cantant Joan Isaac ha tret aquesta setmana a la venda el disc que recull els concerts que, al març, va oferir al Teatre Nacional de Catalunya. «Són dues de les nits més precioses de la meva vida», va confessar Isaac dijous al TNC, on va fer un petit recital de presentación de l’àlbum, publicat per Discmedi. El músic, que el 1998 va consolidar el seu retorn als escenaris després de quinze anys de silenci, va comptar aquella nit amb col·laboradors com Moncho,Mone,el pianista Manel Camp, Maria del Mar Bonet i els italians Mauro Pagani i Roberto Veccioni.

La versió en disc d’aquells concerts, com va insistir a dir Isaac, és totalment fidel al directe, sense regravacions pel mig: «És un testimoni de veritat; volia mantener l’esperit d’aquelles nits amb intensitat», assegura el cantant. El periodista Joan Barril aporta en les notes del disc un perfil de Joan Isaac: «La crònica de Joan Isaac és la d’una generació que va tenir el privilegi de veure néixer els Beatles i d’assistir a l’ensorrament d’una dicatdura,

una generació que va tastar en el mateix momento la porra i el porro i que va saber que la llibertat no la donava ningú sinó que s’havia de guanyar dia a dia», apunta Barril. / G.V.

Punt, El, 2004-12-04, p. 57.

Dyango “El pare”

Fins que un dia penses: ‘I aquella cançó que havies d’escriure per al teu pare? Ara he aprofitat per fer-ho en aquest nou disc en català, perquè una cançó així no podia gravar-la en castellà. Aquestes coses tan sentides s’han de cantar en l’idioma propi. Jo em considero un bon músic, però no sóc un bon lletrista, i per això necessito l’ajuda dels companys que realment saben escriure bé. En el cas d’aquesta cançó, m’ha ajudat Joan Isaac, tot un fenomen de les lletres i de la poesia. Jo li vaig dir que volia fer una cançó que digués aquestes coses i ell em va captar en un moment. És un fora de sèrie.»

Xavier Castillón. Dyango.Presència, 2004-12-24, p. 18.

Un doble CD recoge las canciones más carismáticas de la 'cançó' catalana

Picap y Discmedi, las dos principales compañías discográficas en lengua catalana, han editado Aquelles cançons de la cançó, una selección de las canciones más carismáticas de la historia de la cançó catalana. Éste encierra algunas de las composiciones históricas de Llach, Serrat, Raimon, Maria del Mar Bonet, Pau Riba, Sisa y muchos otros.

En Aquelles cançons de la cançó se encuentran temas que han estado descatalogados durante mucho tiempo como Gemma, de Joan Baptista Humet; Paisatge de l'Ebre, de Teresa Rebull; Els vells, de Jacques Brel versioneada por Dolors Laffitte; Classe mitja, de Marian Albero; No fa gaires anys, de Enric Barbat y Visca l'amor, de Guillermina Motta.

Este doble CD también contiene temas de Joan Ramon Bonet, Marina Rossell, Quico Pi de la Serra, Pep Laguarda, Joan Isaac, Toti Soler, Núria Feliu, Pere Tàpies, Ia i Batiste, Esquirols, Xavier Ribalta y Ramon Muntaner, entre otros. Un disco que las discográficas califican de "histórico".

Joan Isaac va ser premiat per la Academia de las Artes y las Ciencias de la Música en la IX Edición de los Premios de la Música que va tenir lloc el 2005, per la millor cançó en català de l’any, per la cançó El Pare, que va escriure per ser cantada per Dyango. L'abril de 2005 canta a la Casa de Cultura de Girona en un homenatge a Jacques Brel en que també hi actuen Jordi Fàbregas, Núria Feliu, Maria Laffitte, Ramon Muns i Lluís Miquel. A la tardor actua novament al Club Tenco de Sanremo, ara en companyia de Lluís Llach amb qui canta "Cala la nit a San Remo".

IX Edición de los Premios de la Música

El 22 de gener actua al Folk Club de Torino (Itàlia) i el 4 de febrer en La república a l’Hospitalet del Llobregat.

El 24 de febrer presenta a El Club de la Cançó en un format íntim, amb l'acompanyament al piano de l'Enric Colomer i la col·laboració escènica de la Sònia Carmona.

El 29 d’abril sis cantants catalans van interpretar les cançons més clàssiques de Jacques Brel a l’Auditori de la Casa de Cultura de Girona.

Jordi Fàbregas, Núria Feliu, Joan Isaac, Maria Laffitte, Lluís Miquel i Ramon Muns van ser els sis escollits per cantar a Jacques Brel. Es tractava de la primera vegada que en un mateix escenari es reunien els principals cantants catalans que han interpretat Brel en la nostra llengua.

Punt, El, 2005-04-29, p. 55.

Jordi Fàbregas, Núria Feliu, Joan Isaac, Maria Laffitte, Lluís Miquel i Ramon Muns van fer-se seves les peces de Brel, en cantar-les en català. Prèviament, el periodista Xevi Planas i l’escriptor Joan Soler Amigó van tractar sobre les adaptacions de les cançons de Brel al català i van llegir un text del també escriptor Joan Argenté.

Punt, El, 2005-04-30, p. 57.

El 20 de maig, Joan Isaac va tornar a actuar a Girona. En aquesta ocasió ho va fer per presentar el seu nou treball “Només han passat 50 anys”.

Diari de Girona 21/5/2005

El 29 de maig va acompanyar a Mauro Pagani en dos temes al concert que va oferir en la sala La Planeta de Girona.

El 13 d’agost de 2005, Joan Isaac ofereix un concert al pati de l’arxiu històric de Calella acompanyat al piano per Enric Colomer i Sonia Carmona.

Fotografies: Imma Hernández (Aquest va ser el primer concert al que vaig assistir de Joan Isaac)

El 19 d’agost va oferir un concert a Barcelona, a l’Oratori Sant Felip Neri, dins de les Festes de Gràcia. Va estar acompanyat per Joan Garrobé (guitarra), Lluís Ribalta (bateria i percussions), Enric Colomer (piano) i Sonia Carmona (veu).

Al setembre Joan Isaac es trobava enregistrant el seu nou disc "De Profundis", on participen també Lluís Llach i Ana Belén.

Joan Isaac i Lluís Llach al festival Tenco de Sanremo ( Itàlia ) com a artistes convidats a l'any 2005

Al desembre Moncho va treure un disc íntegrament en català, on hi ha versions de Joan Isaac i una interpretació de Penélope de Joan Manuel Serrat traduïda pel mateix Isaac.

Comença el 2006 amb l'edició de De Profundis (DiscMedi) però ha de suspendre alguns concerts de presentació degut a una crisi coronària lleu. El 26 de febrer canta al Palau de la Música Catalana.

Durant la tardor es presenta la pel·lícula Salvador, amb música de Lluís Llach i l'absència destacada de tota referència a la cançó "A Margalida", el tema que al llarg dels anys més ha reivindicat la figura de Salvador Puig Antich. Al novembre viatja a Veneçuela per actuar a Caracas al costat de Henry Martínez, en un espectacle titulat Entremares. Participa al disc Per al meu amic... Serrat versionant la cançó "La tieta". A més, al llarg de 2006 diversos artistes canten cançons de Joan Isaac: Aramateix, "Manfred"; i Edu Monteagudo i Sabor de Gràcia, "A Margalida".

Joan Isaac presenta el que considera que és el primer disc de la seva tercera etapa. Es tracta d'un recull de dotze cançons pròpies, totes inèdites tret de “Manfred”, que ja li coneixíem des del disc al TNC. Un treball que aporta cançons impactants, com “Els infants”, on descriu els efectes de l'Alzheimer, o “Adéu-siau, Josep Maria”, feta a partir de la mort d'un amic. També hi ha algun tema combatiu però alegre (“A Paula li falten més hores”) i cançons introspectives (“T'estimo en la rutina”). Però el que crida més l'atenció és la participació de Lluís Llach (“Cala la nit a San Remo”) i Ana Belén (“Manfred”).

Joan Isaac

De profundis

Discmedi

Joan Isaac ha estat 15 anys sense actuar i sense enregistrar cap disc, però la veritat és que no es nota, i des que ha tornat als escenaris no para. El seu nou disc és una col·lecció de cançons molt diverses que van des de l'intimisme (de la relació de parella a la pèrdua de l'amic) a la denúncia social de successos com el del Prestige (en la figura de Manfred Gnadinger, Man), tot això explicat amb una sinceritat i una proximitat gairebé descarnades, de les que arriben a fons. Les 12 cançons que conformen De profundis estan escrites, lletra i música, pel propi cantautor barceloní que, a més, ha comptat amb un parell de col·laboracions de luxe: Lluís Llach, al que ha fet cantar en italià, i Ana Belén, que per primer cop ha enregistrat en català. Si calgués resumir aquest nou disc amb una sola paraula, aquesta seria sensibilitat. M.J.

http://www.discmedi.com/catalogo/disco/1221/joan-isaac/de-profundis

De Profundis (Discmedi, 2006)

1. Introducció 2. T’estimo en la rutina 3. Els infants 4. Havana dreamin' 5. Manfred 6. Cala la nit a San Remo 7. A la Paula li falten més hores 8. Em parlaves de l’amor 9. Tot és fràgil 10. Hivern 11. L’home model 12. I passa, passa el temps 13.Adéu-siau, Josep Maria

El 14 de gener va fer al Teatre Municipal de Balaguer el primer concert de presentació, en el marc de la gira Ressons.

Músics: Joan Isaac (veu), Enric Colomer (piano), Joan Garrobé (guitarra), Jordi Camp (baix) i Lluís Ribalta (bateria i percussions).

Uns dies més tard va patir un infart de miocardi en plena promocó del seu disc i va haver de suspendre set dels concerts programats.

El cantautor Joan Isaac sufre un infarto

El cantautor Joan Isaac padeció el pasado martes un infarto de miocardio que le ha obligado a suspender las actividades relacionadas con su disco De profundis (Discmedi). El Departament de Cultura informó de que el cantautor se ha visto obligado a posponer buena parte de la gira de presentación del mencionado disco en Catalunya, dentro del circuito Ressons. En principio, la cancelación de las fechas afectaría hasta el día 19 de febrero en Lleida, permanenciendo como hábil su recital en el Palau de la Música de Barcelona del día 25 del mismo mes. El cantautor, ingresado de urgencia el pasado martes en un centro hospitalario barcelonés, abandonó ayer la UCI con la indicación médica de permanecer en reposo durante un mes. – Redacción

La Vanguardia,pàg.44 28/1/2006

Joan Isaac suspèn part de la gira per malaltia, però actuarà a La Planeta

J Celrà.

Joan Isaac s’ha vist obligat a suspendre part de la gira promocional i de concerts del seu últim disc, De profundis (Discmedi), per problemes de salut. Dimarts passat, el músic va ingressar a l’hospital afectat per una crisi coronària lleu, però que requereix un període de recuperació durant el qual ha de fer repòs absolut.

«Malgrat això, si la seva recuperació es desenvolupa tal com està previst, Joan Isaac podrà reprendre la seva gira», diu un comunicat de la seva discogràfica. La previsió és que pugui tornar a actuar el dia 23 de febrer a la sala El Sielu, de Manresa, i l’endemà a La Planeta, de Girona, i continuar la gira de Ressons el 25 de febrer al Petit Palau de Barcelona. En aquests concerts va acompanyat per un quartet de piano, guitarra, baix i bateria. / X.C.

El Punt, pàg.56 28/1/2006

Joan Isaac reapareix amb quatre concerts seguits

El cantant Joan Isaac, que va haver de suspendre la gira de presentació del seu darrer treball De profundis (DiscMedi, 2006) a causa d'una afecció coronària, reparaiex avui a la sala El Sielu de Manresa, dintre de la programació del Club de la cançó. Aquest serà el primer de quatre concerts que farà consecutivament: Manresa, Girona, Barcelona i Mataró.
A Barcelona, el concert serà al Petit Palau, al Palau de la Música Catalana i comptarà amb la participació de la cantant italiana Petra Magoni. La formació que acompanyarà Joan Isaac en aquests concerts està composada pel baixista Jordi Camp, el bateria Lluís Ribalta, el teclista Eros Kristiani i el pianista Enric Colomer.

http://www.enderrock.cat/noticies/1/enderrockcat

Feliçment recuperat, va retornar als escenaris el 23 de febrer al Sielu de Manresa, just cinc anys després d'aquell 21 de febrer del 2001 en què va inaugurar aquest cicle de concerts.

"De profundis" és el quart disc consecutiu que presenta a la nostra programació, esperem que siguin molts més. Llarga vida al Joan Isaac i al Club de la Cançó.

http://www.clubcantautor.com/artistes/isaac/index4.htm

divendres, 24 de febrer de 2006

Joan Isaac torna avui a La Planeta, ja recuperat de l’infart

Hi presentarà «De profundis», un disc on es despulla «sense cap censura»

Xavier Castillón/Girona

El mateix dia que es publicava el seu últim disc, De profundis, Joan Isaac va patir un infart que va aturar els plans de gira i de promoció. «Físicament, em trobo molt bé, però l’ensurt va ser important», diu el cantautor, que ja ha tornat a la carretera i avui presenta De profundis a La Planeta de Girona (22.30, 8 euros), una sala que té «una significació importantíssima» per a ell, ja que va ser l’escenari de la seva reaparició, el 24 de gener del 1998. «És una sala amb la mida justa per a la meva música.»

Joan Isaac actuarà aquesta nit a La Planeta acompanyat per Enric Colomer (piano), Jordi Camp (baix), Lluís Ribalta (bateria i percussions) i Eros Cristiani (teclats, acordió i programació). «És un grup molt compacte i amb molts de matisos», diu Joan Isaac, que ha reactivat aquesta setmana la gira Ressons a Catalunya i té prevista una altra gira organitzada per l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) perquè pugui presentar la seva música també fora de Catalunya, en localitats com ara Getxo (Biscaia) i Madrid. En aquesta última ciutat no descarta tenir com a convidada la cantant Ana Belén, que a De profundis canta en català el tema Manfred. «En aquests moments, en què s’estan dient tantes mentides sobre el nostre país, té una significació molt important que la intel·lectualitat de Madrid canti en català. La intel·lectualitat espanyola, últimament, no ha estat gaire solidària», va dir dimecres Joan Isaac en una roda de premsa a Barcelona. L’altra col·laboració destacada és la de Lluís Llach a la cançó Cala la nit a San Remo.

Diu Joan Isaac que De profundis, el seu primer disc amb cançons noves des de De vacances (2000), és «un dels discos en què m’he deixat més la pell». I afegeix sobre aquestes 13 noves cançons: «M’hi despullo d’una manera bastant lliure i sense censura. Admiro la gent que escriu històries quotidianes, però jo escric sobretot coses que em passen a mi, que sóc la persona que més conec. Mai no intento explicar-me mentides a mi mateix, i crec que la gent agraeix aquesta sinceritat.» El Punt 24/2/2006

L’artista inicia una gira que s’havia anul·lat per una greu malaltia

El doble retorn de Joan Isaac

DdeG

Joan Isaac estrena a La Planeta els temes del seu nou disc, De profundis (Discmedi, 2006). Des de la profunditat de la seva veu arriben aquestes lletres, ritmes i melodies, que expressen la sensibilitat d'un gran artista.

L'espectacle està concebut instrumentalment per a quartet (piano, guitarra, baix i bateria) i els arranjaments de les noves cançons han estat creats per Olaf Sabater, Manel Camp, Eros Kristiani, Mauro Pagani,nEnric Colomé i Joan Garrobé.

L’actuació d’aquesta nit a Girona havia de ser una de les darreres de la gira, però una greu malaltia cardiovascular va obligar l’artista a suspendre els concerts previstos. Ara, ja recuperat, estrena amb noves forces De Profundis.

Joan Isaac no només ha manllevat el títol del seu darrer treball a l'obra del poeta, novel ·lista i dramaturg irlandès Oscar Wilde, també n'ha demanat en préstec el seu esperit.

Després d'uns anys sense enfrontar-se a la lluita del creador per transformar el silenci en construcció sonora i fer brollar la poesia del buit, Joan Isaac reprèn les tasques compositives i dóna forma a un nou treball de cançons pròpies. Joan Isaac mira al seu voltant i fixa la mirada a històries petites i grans, i s’agraeix que un dia decidís trencar el llarg silenci de quinze anys per tornar a entregar la seva música.

Diari de Girona, 2006-02-24, p. 83

viernes, 24 de febrero de 2006

Entrevista: JOAN ISAAC | Cantautor

"En estos momentos vuelven a ser importantes la emoción y la utopía"

MIQUEL JURADO /Barcelona

El Petit Palau acogerá por primera vez en la noche de mañana sábado uno de los conciertos del ciclo de canción de autor BarnaSants. Un primer encuentro entre la sala y el festival que encerrará también un pequeño componente emotivo, ya que será la primera actuación de Joan Isaac en su ciudad tras el ataque cardiaco que padeció el pasado 24 de enero y del que se halla totalmente recuperado. Isaac aprovechará la ocasión para presentar en sociedad su último disco, titulado De profundis (Discmedi), que esta noche (22.30 horas) también presenta en la sala La Planeta de Girona.

De profundis se abre con una cita de Oscar Wilde: "El que asume el riesgo de las profundidades, asume el propio riesgo". "En estos momentos es un auténtico riesgo lanzarse a la carretera con un puñado de canciones nuevas", explica Isaac. "Este es el primer disco que hago con canciones inéditas desde 2000. Entre medio hubo un disco de canciones ajenas y el directo grabado en el TNC, que fue como un final de ciclo. Había estado 14 años sin cantar y cuando regresé tuve que recuperar el tiempo perdido. Ahora ya puedo mirar hacia delante".

El cantautor presenta mañana en el Petit Palau su nuevo disco 'De profundis'

En De profundis todas las canciones han salido de la pluma de Isaac, tanto la letras como las músicas. "Ha significado una total pérdida de pudor y vergüenza. He intentado explicar las cosas que tenía delante con naturalidad, de forma despojada y, sobre todo, sin autocensura".

En el concierto barcelonés estará acompañado de los cantautores italianos Mauro Paganni y Petra Magoni. No es casual, ya que el barcelonés siempre se ha mirado musicalmente en la escena italiana. "¡Y cada vez más!", afirma. "La canción de autor ha evolucionado de forma muy coherente en Italia y se nota un gran respeto por el género. En España no se conoce la situación de la canción italiana, no hay un intercambio fluido y eso que sólo estamos a 800 kilómetros. Creo que, entre nosotros, soy el único que reivindica la canción italiana". En su nuevo plástico Isaac comparte una canción con Lluís Llach en la que ambos cantan en italiano.

Joan Isaac habla en su nuevo disco de emociones íntimas y de paisajes cercanos sin olvidar un cierto grado de crítica social como en el tema dedicado al asunto del Prestige, en el que, además, le acompaña Ana Belén, que por primera vez ha grabado en catalán. "En estos momentos en los que todo tiene un precio vuelven a ser importantes la emoción y la utopía", afirma.

Si en el primer momento tras su regreso el núcleo central de su público eran gente de su generación -Isaac acaba de cumplir 52 años-, en los últimos años un público cada vez más joven se acerca a sus conciertos. "La generación del posfranquismo con poder económico para consumir cultura no lo hace, pero la gente más joven empieza a interesarse. La canción de autor no se consume superficialmente, necesita una complicidad. Los cantautores estamos muy metidos en el entramado cultural del país. Algunos nombres como Paco Ibáñez, Raimon, Serrat o Llach son referentes muy fuertes y, al mismo tiempo, casi inalcanzables. Tal vez por eso no aparecen nuevas generaciones que tengan esa misma fuerza y penetración en el público".

El País 24/2/2006

El 25 de febrer Joan Isaac va presentar al Petit Palau el seu nou disc “De Profundis”. Un disc amb noves composicions que tenen en comú l'arrelament al més profund dels sentiments. Hi va col·laborar Sònia Carmona, Mauro Paganni i Petra Magoni.

Barcelona

Joan Isaac presenta el seu nou treball, "De Profundis", al Petit Palau

26/02/2006

Joan Isaac va presentar el seu nou disc "De Profundis" ahir al Petit Palau, dins de la programació del Festival Barnasans. Va ser el concert del retorn formal del cantautor als escenaris després d'haver tingut un atac de cor el mateix dia que va sortir el seu últim treball al mercat. En les seves noves cançons, Joan Isaac segueix plasmant les petites coses de la vida que produeixen grans emocions. El públic, fidel, va gaudir del recital.

http://www.324.cat/noticia/110861/altres/Joan-Isaac-presenta-el-seu-nou-treball-De-Profundis-al-Petit-Palau

Con gran gallardía por su parte, el cantautor Joan Isaac reapareció en Barcelona, restablecido ya del infarto de miocardio que sufrió el pasado 24 de enero, y dispuesto a presentar las canciones de su último disco, De profundis, el quinto que publica desde su reaparición pública en 1997.

Tanto el disco como el recital se iniciaron con una breve lectura del enorme Oscar Wilde, a quien siempre parece oportuno dar la palabra: “Qui assumeix el risc de les profunditats, assumeix el propi risc”.

Joan Isaac sitúa sus coordenadas sonoras en la canción moderna continental, primordialmente la italiana. Su concierto en Barnasants contó con dos invitados: el sólido y veterano Mauro Pagani, de quien hemos tenido ocasión de escribir alguna vez, y la joven y saludablemente histriónica Petra Magoni, de la que esperamos poder contar algo en el futuro.

De profundis contiene estupendas canciones, empezando por T'estimo en la rutina, donde el autor sabe encontrar belleza en los más sórdidos e inevitables momentos que caracterizan la vida en pareja. Pero lo mejor de su nueva entrega es, probablemente, Havana dreamin', canción situada en una ciudad lluviosa en la que cuerpos jóvenes se desnudan “en els miralls de Dorian Gray”.

Joan Isaac –que hace un tiempo versionó a Pablo Milanés– enhebró legítimo filin en esta toma. De hecho, el giro latino es algo que se le da especialmente bien. En el concierto, recuperó Sara, una de las cosas más vacilonas y divertidas que ha escrito nunca.

Nuestro cantautor es el hombre de A Margalida, canción insertada en el alma popular, por lo que tiene de crónica, de recuerdo y homenaje al pobre Salvador Puig Antich. Es, también, una canción de amor, y es justamente en este capítulo de la lírica, más que en el de la crítica, donde Joan Isaac da lo mejor de sí mismo en cuanto a autor…

Donat Putx.”Mejor lírico que crítico”. La Vanguardia 27/2/2006

Isaac porta la seva música tranquil·la i sortida del cor al Casal

El cantautor barceloní, que va patir fa pocs dies un greu infart, va actuar en el marc del cicle 'Músiques Tranquil·les'

Per Joan Salicrú

El cicle de 'Músiques Tranquil·les' de la Casa de la Música Popular semblava ahir diumenge dia 26 que s'hagués programat per acollir propostes com la de Joan Isaac, ideals per desgustar a la tarda d'un fred diumenge de febrer i mentre a fora del Casal Nova Aliança plovia amb una certa força. La proposta del músic barceloní, que fa molts pocs dies va patir un atac de cor, va entusiasmar el centenar d'assistents a l'acte, que marcava l'equador del cicle.

Acompanyat per un quartet de piano i teclats, baix, bateria i acordió i amb veu de referències "serratianes", Isaac va presentar les cançons del seu darrer disc, De profundis -en una de les quals hi canta la cantant Ana Belén i en una altra Lluís Llach-, així com algunes peces de la seva ja llarga discografia. A més, també va interpretar un parell de cançons del seu àlbum Joies Robades, de Luís Eduardo Aute i Pablo Milanés, per tancar amb una celebrada Margalida, la mítica peça dedicada a la companya de Salvador Puig Antich.
Isaac va posar els cinc sentits en totes les peces que va tocar i va cantar absolutament de cor. De fet, la satisfacció de l'"humil cantautor" barceloní, com es va autodefinir, era evident per poder tocar en un cicle reservat a artistes de gran nivell i per fer-ho després de l'atac de cor, precisament. El cantant es va encarregar de repetir-ho tan a l'inici com al final de l'actuació. El cantautor barceloní també va recordar durant el concert una anterior visita a Mataró, concretament a la Sala Cabañes, on va actuar com a teloner de Lluís Llach, el seu padrí musical.

El 24 de març presenta De profundis en el Festival Figueres Folk 2006 i el 9 d’abril al Xesc Fortaleza de Palma.

El nuevo concierto de Joan Isaac es un espectáculo de canción de autor. La letra, el ritmo y la melodía del nuevo concierto y el disco DE PROFUNDIS (Discmedi, 2006) se fusionan para dar a la palabra del autor la máxima brillantez. El espectáculo está concebido instrumentalmente para cuarteto (piano, teclados, acordeón, bajo y batería) y los arreglos de las nuevas canciones han sido creados por Olaf Sabater, Eros Cristiani, Mauro Pagani, Enric Colomé y Joan Garrobé. En el disco colaboran ,además, Lluís Llach y Ana Belén.

Desde la profundidad de la voz de Joan Isaac, os proponemos adentraros en las profundidades de las canciones hechas desde el alma de uno de nuestros más grandes artistas.

Joan Isaac, voz

Enric Colomer, piano

Eros Cristiani, teclados y acordeón

Jordi Camp, bajo

Lluís Ribalta, batería y percusiones

L’11 d’abril visita L’illa del tresor de Barril i Ollé.

Joan Isaac obre l’(a)phònica

El cantautor català Joan Isaac obrirà la tercera edició del Festival de la Veu (a)phònica, que enguany compta amb un dels cartells més ambiciosos. Serà avui partir de les 20:30 a la Plaça del Monestir, un dels nous recintes que aquest any acollirà els concerts del festival.

Durant el llarg període en què s'ha mantingut allunyat dels escenaris, Joan Isaac no ha deixat de compondre i ha donat vida a creacions que connecten amb la tradició de la cançó d'autor europea. Poeta i músic d’una sorprenent sensibilitat, Joan Isaac és una de les grans veus que ha donat la cançó en català.

L’any 1998 reapareix amb una de les gravacions més impressionants de la història de la cançó en català, el disc “Planeta Silenci”. A Banyoles, presentarà el seu últim disc. “De Profundis” (Discmedi, 2006); una fusió de lletra, ritme i melodia per donar a la paraula la màxima brillantor. Un treball que el confirma com un dels artistes catalans més importants del moment.

El Punt, pàg.57 24/6/2006

Amb la presentació, davant de més de 400 persones, de De Profundis, el nou treball discogràfic de Joan Isaac, es va estrenar ahir a la plaça del Monestir de Banyoles la tercera edició de l’(A)phònica, un festival de la veu que guanya adeptes any rere any, sobretot per la vocació popular i participativa del cartell. El recital d’Isaac, íntim i càlid, va ser seguit per un altre espectacle gratuït, a la Pia Almoina…

El Punt, pàg.48 25/6/2006

Homenaje a la cantautora Teresa Rebull

Los cantantes Lluís Llach, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Joan Isaac o Josep Tero, entre otros, participarán el próximo día 6 en un homenaje a la cantautora y activista catalana Teresa Rebull, de 87 años. Òmnium Cultural es la entidad organizadora del concierto que, bajo el título Visca l'amor, se celebrará en el Palau de la Música. Con él se quiere rendir tributo a “una mujer de gran calidad humana y una cantautora de una aportación artística incontestable”. La propia Teresa Rebull ofrecerá una pequeña actuación durante el acto. – Efe

El 18 d’agost porta “De Profundis” un altre cop a Barcelona. En aquesta ocasió és a l’Oratori Sant Felip Neri, dins de les Festes de Gràcia.

Durant la tardor es presenta la pel·lícula Salvador, amb música de Lluís Llach i l'absència destacada de tota referència a la cançó "A Margalida", el tema que al llarg dels anys més ha reivindicat la figura de Salvador Puig Antich.

‘A Margalida’

L’any 1977 Joan Isaac va publicar la cançó A Margalida en homenatge a Salvador Puig Antich i des de llavors no ha deixat mai de cantar-la en cap concert ni de presentar- la comentant explícitament el seu significat. De fet, durant aquests prop de trenta anys, la cançó de Joan Isaac ha estat l’únic record perenne que algú ha tingut cap a la seva persona. El temps ha convertit AMargalida en un clàssic i en una de les cançons en català amb major arrelament popular. És per això que em sorprèn tant que el director de Salvador, Manuel Huerga, i tots els seus assessors, invoquin la memòria històrica des d’un oblit tan flagrant. Que a la banda sonora de la película dedicada a Puig Antich no s’hi hagi inclòs una cançó tan carregada de significat em sembla un altre signe decebedor dels temps que vivim.

JOSEP M. OLIVA MUIXÍ

Manresa

21/9/2006 La Vanguardia

¿Dónde está 'Margalida'?

Especialmente feroz fue la inquina que determinada izquierda, con sus múltiples cabezas trotskistas, demostró contra el movimiento libertario, hasta el punto del puro desprecio y la más pura demonización. Esa misma izquierda que, en vida y muerte de Puig Antich, ninguneó severamente a Salvador, hoy ha producido la película.

Creo que transcurrió por la calle de Aragó. La recuerdo como una de mis primeras manifestaciones, y la mezcla de tensión, desconcierto y emoción aún sacude la memoria de mi estómago. Ese aleteo pertinaz de la mariposa del miedo. Había muerto -lo habían muerto- Oriol Solé Sugranyes, y en los círculos libertarios en los que me movía, el dolor era un compañero ansioso de la rabia. La rabia. La rabia se respiraba en el oxígeno compartido de ese día del tardo franquismo, y todos a una llorábamos a Salvador Puig Antich, llorando a Oriol. La breve historia del MIL rubricaba su final trágico con otra muerte, con otra ausencia. Y así, la muerte de Oriol reproducía inevitablemente, en nuestras almas torturadas, el suplicio que vivió Salvador, quizás la víctima más paradigmática de la maldad del franquismo. Algo había sabido de Puig Antich, a pesar de que la edad me había impedido vivir su condena con la intensa emoción de las generaciones que me precedieron, pero fue en la manifestación por la muerte de Oriol cuando lo incorporé a los mitos que jalonarían mi educación sentimental. Después llegó Margalida desde la garganta sensible y casi mística de Joan Isaac, y a partir de Margalida, Puig Antich formó parte de los mitos de generaciones enteras que, sin haber conocido su vida, aprendieron a llorar su muerte. "Crida el nom del teu amant, bandera negra al cor", y las emociones danzaban en los rincones del alma, como duendes de la memoria trágica. Esa canción, ese amor en los tiempos de la cólera y esa amante que tomaba como un beso la canción que Joan Isaac le brindaba están tan profundamente vinculados a la figura de Puig Antich que son como un abrazo, como un todo. Tantos años después aún nos queda, de Salvador, el horror de su condena a muerte, y la delicada belleza de la canción de Margalida. Sin embargo, en la película Salvador, nacida con la gran ambición de recuperar la memoria, la memoria de Margalida ha sido substraída. Por supuesto, el I si canto trist, de Lluís Llach, es un hilo musical delicioso, cuya carga reivindicativa trasciende el momento histórico para el que fue escrita, pero no es la canción de Salvador Puig Antich. ¿Lo puedo afirmar con esta rotundidad? ¿Tienen canciones únicas, inequívocas, los mitos? Éste la tiene, se llama Margalida y ha formado parte de la víctima, del luchador y del mito, desde que el mito se construyó. Su desaparición en la película, es un robo a la memoria sentimental de miles de personas que, con Margalida, aprendimos a amar a Puig Antich. Es, si me permiten, una indecencia. Y más allá de extrañas excusas que no aguantan al primer interrogante, no hay ninguna explicación. Por no haberla, la que nos damos por ausencia toma raíces en el espinoso, árido y tremendo territorio del sectarismo ideológico. Un territorio, no lo olvidemos, que fue el hábitat natural de muchas de las organizaciones clandestinas de aquellos tiempos. Especialmente feroz fue la inquina que determinada izquierda, con sus múltiples cabezas trotskistas, demostró contra el movimiento libertario, hasta el punto del puro desprecio y la más pura demonización. Esa misma izquierda que, en vida y muerte de Puig Antich, ninguneó severamente a Salvador, hoy ha producido la película. Por supuesto, me alegra mucho ver cómo algunos saben superar sus sectarismos adolescentes, a favor de la recuperación de la memoria. Pero recuperar la memoria también incluye recuperar las miserias que el antifranquismo cobijó. La película Salvador no sólo las olvida, sino que algunas de esas miserias la condicionan para mal. Algo de su alma trotskista le debe quedar, pongamos por caso, al bueno de Jaume Roures. ¿Será esa alma la que ha olvidado la canción Margalida? ¿O la que casi despoja a Puig Antich de su carácter libertario? La historia la escriben los que vencen, y ello vale también cuando se escribe la historia de la resistencia. Por supuesto, el anarquismo no venció. Es cierto que tampoco vencieron algunos de los ismos más notorios del izquierdismo radical, pero el paraguas del viejo comunismo amparó a todos los hijos descarriados en una misma épica oficial. El anarquismo se quedó fuera, a la intemperie, sometido al olvido o, peor aún, al revisionismo. Y su memoria aún resulta una incómoda carga para todas las familias de la izquierda marxista, esas que convirtieron el antifranquismo en su coto privado. Algo de ello, quizá mucho, se respira en la película Salvador. ¿Significa todo lo dicho que no me parece una película importante? Para nada. Como alegato contra la pena de muerte, y como visualización de la maldad del franquismo, me parece una película impecable, de una gran fuerza narrativa y también emotiva. Sin duda, hace un servicio a la pedagogía de la libertad. Además, es una película bella. Incluso sublime, en la tristeza. Pero precisamente por la materia sensible que trata, y por estar comprometida, según asegura, con la restitución de la memoria, los olvidos que presenta son aún más imperdonables. Uno no puede construir un gran homenaje a la memoria trágica, y después sufrir unos ataques de amnesia estridentes. Hacerlo contamina el compromiso adquirido. "No sé on ets, Margalida, però el cant si t?arriba, pren-lo com un bes...". ¿Cuántos miles, a lo largo de décadas, habremos gritado, con Margalida, el nombre de su amante? Veíamos la película, y nos venía la cadencia de la canción de Joan Isaac a los labios, como un efecto Pavlov de los sentimientos. Pero la canción no estaba, y su ausencia se convertía, al instante, en una inoportuna protagonista. Lástima. Lástima que incluso aquellos que construyen monumentos a la justicia, se permitan ser tan injustos.

Pilar Rahola

Diario El País. Madrid.

30/09/2006

Entrevista: Joan Isaac

por Santi Mayor Farguell en 'Avui' - 8 de octubre de 2006

Joan Isaac. Cantautor, l’any 1977 va publicar ’A Margalida’ en homenatge a Puig Antich, cançó que no forma part de la banda sonora de la pel·lícula ’Salvador’

Joan Isaac (Esplugues, 1953) va debutar discogràficament el 1974, any de la mort de Salvador Puig Antich, amb ’Rèquiem’. El 1977, a ’Viure’ va incloure una cançó que li retia homenatge, ’A Margalida’, de seguida convertida en una peça de referència de la cançó catalana. El seu últim disc, ’De profundis’, inclou una col·laboració amb Lluís Llach, qui s’ha encarregat precisament de la música de la pel·lícula ’Salvador’, sobre l’anarquista executat. La banda sonora no inclou, amb tot, ’A Margalida’, una absència que s’està qüestionant. Joan Isaac ha transmès la seva opinió a l’’Avui’ a l’entrevista següent.

Com valora l’absència d’’A Margalida’ a la banda sonora de ’Salvador’?
És una sorpresa absoluta i molt desagradable. Em sap molt de greu i moralment aquest oblit m’ha tocat bastant. Ja fa 32 anys que canto ’A Margalida’ a tots els Països Catalans, a l’Estat espanyol i a la resta del món. Tot just fa vint dies que vaig donar el permís perquè la cançó s’editi en un disc que fan a Itàlia sobre cançons anarquistes de tot el món, que inclou peces de Joan Baez i Bob Dylan. Em sembla absolutament increïble que una pel·lícula que es fa al meu país sobre Salvador Puig Antich no la inclogui... Ara bé, tot i que no puc entendre les raons de la no-inclusió, vull subratllar que respecto tant la persona que ha fet la banda sonora com el guionista i el director de la pel·lícula.

Sap les raons per què no l’han inclòs?

S’hauria de preguntar a Manuel Huerga, Jaume Roures i Lluís Llach per què no han inclòs ni una mínima pinzellada d’’A Margalida’. Jo no les sé, les raons, però penso que el responsable de la banda sonora ho és de tot el que no és imatge, com la introducció d’altres cançons: ’Suzanne’ (L. Cohen), ’Nous sommes deux’ (G. Moustaki) i ’We Shall Dance’ (D. Roussos). Per què volen amagar ’A Margalida’? Jo no pretenc els drets d’autor ni res per l’estil, simplement reivindico la memòria musical d’aquest país.

En cap moment es van posar en contacte amb vostè?

Mai. Bé, amb en Lluís Llach vam cantar junts ’Cala la nit’ a San Remo l’octubre passat al Festival Tenco de San Remo, i també al meu últim disc ’De profundis’ l’ha cantat. Sí que vaig comentar al Lluís que suposava que inclouria alguna nota d’’A Margalida’ a la pel·lícula.

Li ho va comentar explícitament?

Sí, sí. I en Lluís em va preguntar si em faria il·lusió i li vaig respondre que no era qüestió que em fes il·lusió, sinó que em semblaria just. Em va dir que intentaria fer-hi alguna cosa.

Des d’aquesta conversa no en va saber res més fins que va comprovar que la cançó no és a la pel·lícula?

Exacte. Sé que en Francesc Escribano (l’autor de ’Compte enrere’) va insistir que s’hi inclogués. Entre altres coses, quan Escribano va fer la presentació del llibre a Edicions 62, jo hi era i vaig cantar-hi ’A Margalida’, perquè em va demanar que hi anés. I amb motiu dels 25 anys de la mort de Puig Antich vaig anar al cementiri de Barcelona a interpretar-la en un acte poètic.

Amb Lluís Llach, n’ha parlat posteriorment?

Li vaig enviar un missatge on li deia que considerava que eren injustos amb mi i que s’havia traït en part la memòria musical d’aquest país.

Llach li va respondre?

Sí, em va contestar que estava constret a unes directrius musicals molt clares, com si d’alguna manera estigués supeditat a la direcció. Jo el respecto profundament, però no ho puc entendre. I subratllo que ’I si canto trist’ (composició de Llach que acompanya els crèdits finals de ’Salvador’) és una grandiosa cançó, en cap cas en poso en dubte la qualitat ni la de Llach, però en aquest país la memòria de Salvador Puig Antich ha estat escampada per una cançó que vaig compondre i que la gent s’ha fet seva. Amb tot, vull que consti que fins ara no havia parlat obertament d’aquest tema amb ningú i que ara ho faig perquè el debat ha sortit a la llum pública. De fet, he rebut adhesions de molta gent que s’ha quedat estupefacta de veure aquest oblit. Fins i tot el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, m’ha trucat personalment.

Ha parlat d’una certa traïció a la memòria musical del país.

Que parlin de cinema, que parlin de negoci, de beneficis a guanyar, però que no parlin de la memòria històrica, perquè a ’Salvador’ hi ha molts oblits. I sobretot que no parlin de memòria musical. Si alguna empremta he deixat en la cançó en català durant aquests 32 anys, i que consti que jo no he estat amant de cap mena de catifa vermella, la meva mínima aportació a la cultura musical d’aquest país potser és una cançó, ’A Margalida’, que es refereix a Puig Antich: "Bandera negra al cor". Potser, com ha escrit Pilar Rahola, això de la bandera negra al cor pot molestar certes sensibilitats. Jo tan sols demano que respectin la cançó, simplement això. I si la gent surt del cinema dient que la hi troben a faltar és perquè deu faltar-hi.

A banda de les constriccions musicals que esmenta com a motiu de la no-inclusió, com és la relació que manté, si n’hi ha, amb Manuel Huerga i Jaume Roures?

No tinc cap mena de relació amb ells perquè no els conec, a cap dels dos. Jo no els conec, però suposo que ells sí que coneixen ’A Margalida’.

A Lluís Llach
Saps molt bé, Lluís, tu que et preocupes dels valors morals, que la generositat dels grans és la seva grandesa. N´has tinguda en aquest cas ? La pregunta te l´hauràs de fer algun dia.

Estrany sentiment. Lluís Llach forma part de la meva educació sentimental de tal manera, que segurament ha conformat alguns dels records més bells dels anys de la bogeria adolescent. Després, amb la serenor, ha quedat allò que el temps no decapita, i moltes són les cadències de Llach que han aconseguit acompanyar-me al llarg de la vida, més enllà de la nostàlgia. Probablement per això, per la densitat d´alguns sentiments, aquest article em resulta enormement incòmode. Neix de l´enuig que les seves paraules –i els seus « oblits »- m´han creat, però també parteix de l´estima a les moltes pells emocionals que m´ha regalat amb les seves cançons. Tanmateix, i molt més enllà del LLach personal que batega a l´interior de molts de nosaltres, el que ha passat amb la pel.lícula “Salvador” i amb l´absència de la “Margalida” de Joan Isaac, és lleig, és necessàriament trist i, situa Llach en un punt de mira que s´ha treballat, incomprensiblement, a consciència. Podia tenir dubtes, però l´entrevista de l´Avui al propi Llach, on intentava justificar el seu capteniment i on arribava a dir que “Margalida no té transcendència a la pel•lícula", em van convèncer de dues coses: una, que el responsable que la cançó no hi fos, és de Llach; i dos, que els motius pels quals no hi és, semblen força impresentables. Semblaria com si Llach no hagués entès res, ja no del que deien Joan Isaac o la mateixa Margalida Bover en aquestes pàgines, sino del paper del propi Salvador Puig Antich en la memòria d´aquest país. Com que m´hi sento apel.lada per motius diversos, tant per “la bandera negra al cor” que va alenar fortament en la meva joventut, com per l´amor a una cançó que ha marcat generacions senceres que mai no van conèixer Salvador, però el van recordar cantant-la, intentaré una resposta serena i alhora crítica a Lluís Llach. Benvolgut Lluís, el primer és la generositat. No hi ha tantes oportunitats per retre homenatge a la memòria musical d´aquest país, i tu, que tens la sort d´estar situat en una talaia privilegiada, tens també la responsabilitat de tibar la corda de l´enaltiment a aquells que s´ho mereixen. Ha existit una oportunitat millor que aquesta, per situar Joan Isaac en el pòdium de respecte, estima i agraïment que s´ha guanyat? Ho veig difícil. Era la pel.lícula, era el mite, era la cancó, era el cantant, era el record. No és que Joan Isaac hagi cantat tossudament “Margalida” durant anys, és que milers de catalans hem cantat tossudament “Margalida” gràcies al Joan. I gràcies a ell, hem viscut la tragèdia de Salvador. Lamentablement, ni tu que tens una biografia musical tan excelsa, has aconseguit formar part del mite. Perquè no és fácil, i perquè Isaac ho va aconseguir, la cancó era un acte de justícia. Saps molt bé, tu que et preocupes dels valors morals, que la generositat dels grans és la seva grandesa. N´has tinguda en aquest cas ? La pregunta te l´hauràs de fer algun dia. La segona cosa que voldria dir-te és que Margalida no només va ser una alegria carnal d´una nit d´estiu. Va ser un amor viscut en plenitud i, sobretot, l´amor que arribaria fins al final, la darrera espurna d´emoció, el darrer batec d´un jove Salvador que tenia una vida, tenia unes idees, tenia un amor, i tot li varen treure. La pròpia Margalida, en unes sensibles paraules que em va escriure, em recorda aquelles cartes des de la presó, la darrera el dia de l´assassinat… Tot això no té valor a la pel.lícula? Doncs aleshores, què heu fet? Tindrà raó Margalida quan feia a l´Avui aquesta esfereidora afirmació: “és una pel•lícula ianqui que utilitza una història real per fer un pamflet”?. No sé Lluís. Que no consideressis la cançó em va semblar ben trist. Però que menystinguis l´amor que tots dos es tenien, em resulta lamentable. I tot plegat lliga amb la qüestió final, tal vegada la de fons, el perfil ideològic de Puig Antich. Estic convençuda que ni Manuel Huerga, ni en Jaume Roures, ni, pel que veig, tu mateix vareu situar la ideologia anarquista de Salvador, al lloc que li corresponia. Massa “modernitat” iupi per part del Manuel? Massa trostkisme per part del Jaume? I en el teu cas? No ens enganyem. La memòria de la resistència també l´han escrita els vencedors, i fins i tot entre les víctimes va haver vencedors. Els anarquistes varen perdre totes les batalles, incloent la del record. Avui n´hi ha que están reescribint la història dels lluitadors, amb tinta falsa. Quina llàstima, tot plegat! Un mite, i se´l despulla de contingut. Una cançó que va marcar el mite, i desapareix. Un cantant que mereixia un petit espai, res, unes notes, i se´l menysté. I un gran cantat, tu, que, en un moment d´or no té la grandesa que hauríem esperat. Ha valgut la pena, Lluís?

Pilar Rahola

Diari Avui. Barcelona

02/11/2006

L’1 de novembre Joan Isaac tancava els festivals musicals de Canet, 30 anys després.

Els festivals musicals de Canet, 30 anys després

Els concerts de 1976 encara van patir la repressió franquista

JORDI GARCÍA-SOLER

Aquest estiu ha fet 30 anys de les més grans edicions de les Sis hores de cançó a Canet i de Canet/Roc, festivals musicals que han esdevinguts mítics. No obstant, la història d'aquests festivals arrenca l'agost de 1969, que va tenir lloc, al Tennis Club de Canet de Mar, un recital de cançó de Lluís Llach, Ovidi Montllor i Francesc Pi de la Serra.

Per això és l'empresa Pebrots, creada per La Trinca, qui es fa càrrec de l'organització i aconsegueix que el 31 d'agost de 1974 més de 15.000 persones omplin a vessar el Camp Municipal d'Esports per veure-hi actuar Toti Soler, Joan Isaac, Dolors Laffitte, Pere Tàpias, Ovidi Montllor, Pi de la Serra i Lluís Llach.

...

Les últimes Sis hores de cançó a Canet van ser les de 1978. Van tenir un aire molt reivindicatiu, en el context de la campanya a favor de la llibertat d'expressió a favor dels Joglars. Amb l'assistència de més de 50.000 persones, hi van actuar Maria del Mar Bonet, Al Tall, Marina Rossell, Joan Isaac, Ramon Muntaner, La Trinca, Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Coses, Pere Tàpias i Els Pavesos, a més de Comediants i Dekaros.

Ara, 30 anys després dels Canets de 1976, molts els recorden encara com a referents mítics de la recuperació de la llibertat.

Lluís Llach, Joan Isaac i Adrià Puntí són alguns dels cantants que actuaran en el Festival Canet Cançó, 30 anys després que aquest festival fos un referent de la cançó d'autor catalana.

El Canet Cançó va renéixer l'any passat i en aquesta segona edició que començarà l'11 d'aquest mes es pretén trencar definitivament amb la nostàlgia i mirar cap al futur de la cançó d'autor. Lluís LLach actuarà el 18 d'aquest mes, el dia 25 ho farà Adrià Puntí i tancarà el festival l'1 de novembre Joan Isaac, amb una interpretació basada en el seu disc "Joies Robades". Precisament ha estat Joan Isaac qui ha rebutjat l'autocomplex que han tingut els cantautors entre la dècada del 80 fins al 2000, ja que segons el cantautor la cançó és un element de cultura i de reivindicació de la llengua. El festival té també una exposició en què es podrà fer un itinerari per la història de la cançó d'autor.

El País, 5 d’octubre de 2006

També el 2006 a Caracas i el 2007 a Barcelona, Joan Isaac va unir la seva veu a la del cantautor veneçolà Henry Martínez, en un espectacle titulat Entremares, un pont entre cultures, la unió de dos mars, el Mediterrani i el Carib, mitjançant les cançons i la poesia. A Entremares els va acompanyar una de les veus més importants de la cançó de Veneçuela, Cecilia Todd, acompanyats tots pel piano de Manel Camp i per Otmaro Ruíz.

ÁNGEL RICARDO GÓMEZ

EL UNIVERSAL

Entremares lleva por título el espectáculo que unirá en un sólo escenario a dos culturas en la pluma y voz de reconocidos artistas. Los cantautores de España y Venezuela, Joan Isaac y Henry Martínez, tendrán una suerte de "contrapunteo amistoso", en el que serán acompañados por un pianista catalán, Manel Camp, otro local, Otmaro Ruiz, y entre tanto hombre también se escuchará la voz femenina de Cecilia Todd.

El mar ha bañado las creaciones de estos artistas desde dos puntos del planeta. Isaac comenta que su azul es pequeño pero con una cultura que lo ha influenciado notablemente. "El Mediterráneo me ha dejado todo un sustrato del mundo griego y el mundo romano que aún subyace, el mundo árabe...", comentó el trovador, quien dice que su cultura se caracteriza por el gusto por la estética y la buena vida. "Es un mundo como muy equilibrado... Es la vida al sol".

Henry Martínez tiene del Caribe, "la genética, la música, la cultura, la sensibilidad, el amor por este Continente que es la gran esperanza del mundo". El compositor se ha alimentado de la idiosincrasia de un venezolano "muy alegre, que olvida rápido y no es rencoroso. Tenemos defectos: no somos constantes, disciplinados, trabajadores, pero estamos aprendiendo en la medida en que nos encontramos con otras culturas".

Ambas aguas confluirán en dos funciones esta noche y mañana, a las 8:00 pm, en la sala José Félix Ribas del Teatro Teresa Carreño, donde los repertorios de ambos compositores hablarán de lo mucho que comparten dos culturas aparentemente diferentes.

El espectáculo producido por Latincolours, España, con la colaboración de Trovadores.net (Cataluña), Jazzmanía Music (Caracas) y el patrocinio de Institut Ramón Llul de Cataluña y la Emisora Cultural de Caracas, se repondrá en España en febrero de 2007.

Cataluña y Venezuela se encuentran en la música esta semana

Caracas, 05 Nov. ABN.- Joan Isaac, por Cataluña, y Henry Martínez, por Venezuela, se unen a Cecilia Todd para deleitar al público caraqueño en un afectivo encuentro llamado Entremares, que tendrá lugar los días martes 7 y miércoles 8, en la Sala José Félix Ribas del Teatro Teresa Carreño.

Los tres cantantes estarán acompañados, a cuatro manos y dos pianos, por el catalán Manel Camp y el venezolano Otmaro Ruiz. Así lo señalaron los organizadores del evento a traves de un boletín de prensa.

Este espectáculo, luego de presentarse en Venezuela, estará de gira por España, en funciones que se realizarán entre febrero y marzo de 2007.

El proyecto Entremares establece el intercambio entre dos compositores contemporáneos, surgidos de dos realidades diferentes. Dos poetas de este tiempo que, desde las orillas de mares distintos, le han cantado al amor, a la desesperanza, a la justicia, a la cotidianidad.

En el espectáculo, Joan Isaac y Henry Martínez trenzarán sus voces, sus poemas y su tiempo en un recital único, acompañados por una de las voces más importantes de la canción latinoamericana: Cecilia Todd.

Henry Martínez nació en Maracay, estado Aragua, en 1950. Tiene una formación particularmente autodidacta, y numerosas de sus composiciones han resultado éxitos populares, siendo A tu regreso, Tiempo de eperanza y Criollísima sus obras más conocidas, esta última difundida internacionalmente por reconocidos cantantes.

Joan Manuel Serrat, Chico Buarque, Pablo Milanés, Mercedes Sosa, Silvio Rodríguez, Martirio, Noel Nicola, Alfredo Zitarrosa, Inti Illimani, Gabino Palomares, Nicomedes Santacruz, Quilapayún, Víctor Víctor, Sonia Silvestre, Gonzaguinha, Milton Nascimento, Ana Belén, Víctor Manuel, Miguel Ríos, Tania Libertad, Miriam Ramos, Irakere, Paul Muriat y la Orquesta Filarmónica de Londres, entre otros artistas y agrupaciones internacionales, han interpretado sus obras.

Por su parte, Joan Isaac nació en Esplugues del Llobregat (Baix Llobregat) y vive en Barcelona, España. Fue el cantante del grupo Nosaltres de 1969 a 1972, año en que el conjunto quedó finalista del popular concurso Noves Veus de la Cova del Drac de Barcelona.

En el 1973 inicia su carrera musical como cantante solista. Tiene publicados dos discos sencillos: Réquiem (Edigsa 1974) y No em robareu la força (Edigsa 1975), así como cuatro elepés: És tard (Edigsa 1975), Viure (Ariola 1977), Barcelona, ciutat grisa (Ariola 1980) e Inesperat (Philips 1984).

Ninguna de estas producciones se ha reeditado en compacto.

Por decisión propia, se ha mantenido alejado de los escenarios desde hace casi 15 años, aunque, excepcionalmente, el 1991 realizó una decena de recitales.

Poeta y músico de una sorprendente sensibilidad, Joan Isaac es una de las grandes voces que ha dado la canción en catalán.

Regresó al mundo de la canción en 1998, con Planeta silenci, que agrupaba diez canciones inéditas y ocho de las antiguas con nuevos arreglos. Público y crítica saludaron el retorno. Planeta silenci fue escogido, entre otros reconocimientos, mejor disco en catalán por la revista Enderroc.

En el 2000, aparece su último trabajo hasta la fecha, De vacances, compuesto íntegramente por temas inéditos.

ABN 08:07 pm 05/11/2006

I tamburi del Vesuvio e Joan Isaac a Maison Musique

Venerdì 10 novembre 2006 a Maison Musique ore 21,30 Concerto TAMBURI DEL VESUVIO (Campania) - Segue serata di Milonga di tango argentino . Sabato 11 novembre - Ore 21,30 - Concerto di JOAN ISAAC (Catalogna) - La canzone d’autore catalana . Con il contributo della Città di Rivoli ecco un concerto coinvolgente per suoni e ritmi che sfumano sapientemente dal partenopeo al mediorientale grazie a un abile dosaggio di arrangiamenti mediterranei: i TAMBURI DEL VESUVIO a Maison Musique venerdì 10 novembre alle ore 21,30. Il concerto è a ingresso libero. Seguirà Milonga con ingresso a 3 E. Con Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonnet, Lluìs Llach, Raimon, Quico Pi de la Serra, rappresenta il meglio della canzone catalana, l’esponente più interessante per la personalità della voce e dei testi e la sensibilità espressa in musica. Grazie al contributo della Città di Rivoli ecco un altro concerto a ingresso libero. Ore 21.30.

El 22 de novembre actua al Paraninfo de la Universitat d’Alacant i el 16 i 17 de desembre al teatre de Capdepera.

· JOAN ISAAC, UNA DE LAS GRANDES VOCES DE LA CANCIÓN EN CATALÁN

· jueves, 16 de noviembre de 2006 Canal: Artes Escénicas

El 22 de noviembre, a las 20.15 horas, el Paraninfo de la Universidad de Alicante acogerá la actuación de Joan Isaac, poeta y músico de sorprendente sensibilidad y una de las grandes voces que ha dado la canción en catalán. Tras un largo periodo de tiempo alejado de los escenarios, Joan Isaac vuelve con De profundis (2006), un nuevo trabajo que transmite sentimientos profundos y paisajes cercanos, con un cierto compromiso hacia temas sociales como el caso del Prestige.

En De profundis, tanto la melodía como las letras han salido de la pluma de Isaac, y uno de los grandes aciertos han sido las colaboraciones con Ana Belén, con quien canta Manfred, y Lluís Llach, que pone su voz en Cala la nit a San Remo, una canción en catalán e italiano. Para el artista, De profundis es el mejor disco que ha grabado hasta el momento a nivel de textos, y confiesa que es “un disco hecho con mucho afecto”. “Cada tema tiene un arreglo preciso, sin que sobre ni falte nada. Sobre todo son canciones muy sentidas, que emocionan a la gente porque le estás explicando cosas muy cercanas, con mucha piel”.

De profundis comienza con una introducción de Oscar Wilde recitada por Sònia Carmona: “El que asume el riesgo de las profundidades asume el propio riesgo”. Y así ha sido para Joan Isaac, que no había grabado un disco con canciones inéditas desde el 2000. Durante este tiempo Isaac trabajó en un disco con temas de otros autores y efectuó un directo grabado en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), pero es consciente del riesgo que un artista asume al lanzarse de nuevo a la carretera con un nuevo álbum.

Nacido en Esplugues de Llobregat, Joan Isaac fue cantante del grupo Nosaltres de 1969 a 1972. En 1973 inicia su carrera como solista y crea los discos És tard (1975), Viure (1977), Barcelona, ciutat grisa (1980), Inesperat (1984), Planeta silenci (1998), De vacances (2000), Joies robades (2002) y Només han passat cinquanta anys (2004), el directo grabado en el TNC. También ha grabado los sencillos Réquiem y Però no em robareu la força, ambos de 1974, y ha participado en diversas obras colectivas como Ernesto Che Guevara (2001) y Canto por el cambio (2004).

Venta de entradas

Librería Compas UA, FNAC, Servicam y una hora antes de la actuación en el Paraninfo.

JOAN ISAAC - SUSO REIXACH Cara a cara des de la profunditat

Tani Bestard | 14 Desembre, 2006 09:45

Dissabte dia 16 i diumenge dia 17 a les 21h. CONCERT al Teatre de Capdepera.

JOAN ISAAC, poeta i músic d'una sorprendent sensibilitat, és una de les grans veus que ha donat la cançó en català. L'any 1998 reapareix amb un dels enregistraments més impressionants de la història de la cançó en català, amb el disc: Planeta Silenci. És elegit el millor disc de l'any de la cançó a Catalunya per la revista Enderrock.

Aquest cap de setmana presentarà les seves cançons més íntimes.

...... Cuarenta artistas rinden tributo a Serrat con un disco triple

Joan Isaac interpreta "La tieta"

El 16 de febrer de 2007 es va presentar Entremares a Barcelona.

Entremares en Barcelona

El espectáculo "Entremares" cruzó el océano y vino a exhibirse a este otro lado de la aventura, a la orilla del Mediterráneo, después de su presentación en Caracas en el pasado mes de noviembre llegó en este febrero a Barcelona, dentro de la programación del festival de canción de autor Barnasants 2007.

En la noche del viernes 16 de febrero la Sala Luz de Gas de Barcelona se llenó de sonoridades cálidas y de sentimientos universales en un abrazo musical entre las culturas venezolana y catalana, un puente que invita a enlazar a ambos pueblos a través de la música.
Las canciones escogidas que sonaron en la noche barcelonesa repasaron los repertorios de Joan Isaac y de Henry Martínez, acompañados de la deliciosa voz de Cecilia Todd y el duelo magnífico entre los pianistas Manel Camp y Otmaro Ruíz, y el bajo de Lorenzo Barriendos.
Un concierto entrañable y equilibrado, compartiendo sensibilidades y repartido entre ambos cancioneros, Cecilia Todd interpretó en versión castellana los temas de Joan Isaac en los dúos que ambos llevaron a escena.

El concierto se cerró con la interpretación conjunta en homenaje a Joan Manuel Serrat de sus temas "Mediterráneo" y "Aquellas pequeñas cosas".

http://desdebarcelona.lacoctelera.net/post/2007/02/18/entremares-barcelona

Fotos: Imma Hernández

Una geografia sentimental, un món imaginari. Un territori delimitat per quatre punts cardinals. D'una banda, la Cançó, els anys de joventutd, la poesia que toca l'ànima per primera vegada; de l'altre, el romanticisme encès de Brel, la mirada airada de Vian la fascinació per la Chanson; una mica més enllà, la força de Paolo Conte, les notes d'Azurro flotant per l'aire,; tampoc no ens podem oblidar dels trobadors d'Amèrica, la sensibilitat de Silvio Rodríguez i Pablo Milanés, les mans encara vives de Víctor Jara. I al bell mig d'aquest univers quadrangular de paraules i melodies, un artista nascut a Esplugues que somnia cançons com ara "A Margalida" que han sabut trobar el camínfins la nostra memòria col·lectiva. Joan Isaac amb la seva veu tant adient pre tendreses com solemnitats i lluites continua sent una de les grans figures d'una Cançó que amb ell i d'altres companys de generació (Ramon Muntaner, Marina Rossell) va esdevenir Nova Cançó. Ara, la col·lecció BÀSICS ens convida a beure del doll generós, el pou profund, d'emocions i grans cançons que és l'obra d'en JOAN ISAAC.

Bàsic (Discmedi, 2007)

1. A Margalida 2. Havana dreamin’ 3. Però prefereixo els teus ulls 4. La bellesa 5. On és la gent...? 6. Alícia i el mirall 7. Sara 8. Il momento per lei 9. Gràcies vida, gràcies 10. Un dia partiré 11. Manfred 12. L’unicorn 13. Adéu-siau, Josep Maria

REEDICIONS DE BMG-ARIOLA

doval | diumenge, 13 de maig de 2007 | 13:35h

Des de fa alguns temps, Picap ha establert un acord de col·laboració amb SONY-BMG , el qual permet la reedició d’algunes joies d’aquell segell que fins ara mai havien estat editades en CD. El primer disc que vàrem publicar com fruit d’aquest acord va ser el “Bac de Roda” d’en Rafael Subirachs , un disc històric amb excel·lents interpretacions de la nostre música popular i amb la interpretació del “Catalunya Comtat gran” , amb el text original de “Els Segadors” una interpretació sorpresa a les “6 hores de Canet” l’any 75 amb Franco encara viu.

El segon disc que hem publicat es el “Gemma, entre fulls” amb les primeres cançons en català d’en Joan Baptista Humet I aquesta setmana sortirà al mercat el tercer CD, i en aquesta ocasió es tracta del millor disc d’en Joan Isaac, “Viure” , publicat l’any 1977, inclou la versió original de la cançó “A Margalida” dedicada a la companya d’en Salvador Puig Antich, assassinat per regim franquista l’any 74. Es tracte de la cançó mes popular i mitificada d’en Joan Isaac en un disc inspirat i de molt bones cançons d’un jove cantautor de 24 anys que ja destacava en el panorama musical del nostre país.

Una petita joia que a partir d’avui ja està al vostre abast.

miércoles, 9 de mayo de 2007

Joan Isaac-Viure

Podria viure sense lluitar per allò que crec que ens correspon:

Un aire nou per respirar....

Però encara sento cada matí, un sol que neix entre els meus dits

Una claror que em fa aixecar, Viure! Viure!

Se ha reeditado “Viure”, un trabajo, a mi entender, clave en la discografía de Joan Isaac. Este disco editado por Ariola en 1977 representa la segunda de sus publicaciones en LP. Consta de diez canciones, cada una de ellas una joya, auténtica poesía comprometida con los tiempos en que se hizo esta obra. Las letras fueron versionadas en castellano por J.M. Caballero Bonald, lo que da una idea de su calidad, y en cuanto a la música, no sabría como expresarme para describir su valor, ya que mi visión es la de una simple aficionada a la canción de autor, pero solo es necesario echarle un vistazo a los artistas que intervienen en la grabación para ver la categoría musical del disco, Jordi Vilaprinyó, Josep Mª Bardagí, Rafael Escoté entre otros.

El disco comienza con la canción que le da título, Viure, una preciosidad y como dice F. González Lucini en su libro “Y la palabra se hizo música”, con esta canción, como con todas sus canciones, Joan Isaac sabe transmitir latidos, pinceladas de vida. La segunda canción, Un día partiré, tiene esa delicadeza propia de este artista y para mi es el contrapunto a Viure, la recuperará en un CD publicado en el año 2000 “De Vacances”

En “Viure”, Joan Isaac incluye por primera vez la más emblemática de sus canciones, A Margalida, canción que posteriormente incluiría en el disco “Planeta silenci” publicado en 1998 y que significó su vuelta al mundo de la música y de los escenarios. También fue incorporada en el disco “Només han passat 50 anys”, que se grabó en vivo en 2004, en el Teatre Nacional de Catalunya, en un concierto memorable al que afortunadamente yo pude asistir. A Margalida es una canción dedicada a la compañera de Salvador Puig Antich, una canción que ha dejado de ser suya para convertirse en popular, y que Joan Isaac lleva por todos los escenarios por donde va. En todos sus conciertos le rinde su particular homenaje y la canta, generalmente, precedida por la lectura de una pequeño fragmento de la carta de Salvador Puig Antich a su compañera Margalida, consiguiendo siempre emocionar al público.

Uno de los temas recurrentes de Joan Isaac a lo largo de su obra es la insistencia en explicar la importancia de LA CANCIÓN. Siempre defensor de la canción de autor, en este disco incluye dos temas que hacen referencia a ello, tres reflexions i una suplica y per això canto cançons. En ellos habla de la fuerza de las canciones, de su función social, esto hecho en unos momentos en que la canción de autor y la poesía hecha música tenía una importancia vital en la sociedad, y como decía Gabriel Celaya y cantaba Paco Ibáñez, la poesía era un arma cargada de futuro. Posteriormente, en su obra Joan Isaac ha seguido componiendo canciones sobre el tema, pero ya visto desde un punto de vista mas interior, cambiando las tornas para explicar lo que significan las canciones para quien las hace, y ahí está una canción preciosa que se llama “Fer cançons” publicada en 2000 en el CD “De vacances”

La calidad que demuestra Joan Isaac en “Viure” no es una excepción en su carrera, tanto en lo que respecta a los trabajos publicados en su primera época, como los publicados en la segunda. En todos destaca el cuidado y el esmero puesto en las canciones y en la presentación de los trabajos. En todas sus canciones publicadas, desde las primeras hasta las últimas, lo que prima es, por encima de todo, la calidad de los textos y su contenido poético y es increible la capacidad de llegar a la gente y de emocionar.

Salvando la distancia entre dos épocas completamente distintas en lo social, la obra de Joan Isaac ha evolucionado de una manera natural, desde sus primeras canciones llenas de la ingenuidad y de la fuerza de su juventud, en unos tiempos socialmente difíciles, hasta las actuales, desprovistas ya de esa ingenuidad, con otra fuerza distinta pero igual de impresionante, la fuerza de la madurez. Su letras, como su voz, han ido creciendo y perfeccionándose con el tiempo. Su último disco hasta el momento “De profundis” es una verdadera joya de la canción de autor actual, muy distanciada en el tiempo de “Viure”, para mi, ambos trabajos son fiel reflejo de los tiempos en que están hechos.

Pienso que Joan Isaac representa en todo su sentido a la canción de autor, la que caracteriza y describe en cada momento la sociedad que nos envuelve. Lo hace desde la autoridad que le da la experiencia de ser uno de los grandes autores desde sus comienzos y haber sabido evolucionar con su tiempo.

Mª Gracia Correa

http://autaria.blogspot.com.es/2007/05/viure-joan-isaac.html

Mentre esperavem l’arribada imminent del nou treball de Joan Isaac, el cantant va presentar un disc que recopilava alguns dels seus millors duets. Són 15 cançons en companyia de reputats col·legues de professió entre els que hi ha Luis Eduardo Aute, Ana Belén, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Els Pets. De les 15 cançons cal destacar que tres són inèdites discogràficament: “A Margalida” feta en col·laboració de Gorka Knörr, que interpreta la seva part en euskera; “Creuza de mä” de Fabrizio de André, interpretada, en part, en català amb Mauro Pagani en directe al Teatre Ariston de Sanremo l’octubre de 2005 i “Hivern”, cantada amb Petra Magoni al Petit Palau el febrer de 2006. Un treball curiós que tant agradarà als seguidors més fidels de Joan Isaac com a aquells que es vulguin acostar a la seva obra per primera vegada.

Duets (Discmedi, 2007)

1. Creuza de Mä 2. La bellesa 3. Manfred 4. A Margalida 5. Les cartes d’amor 6. Però prefereixo els teus ulls... 7. Cala la nit a San Remo 8. L’unicorn 9. Hivern 10. Aquelles petites coses 11. On és la gent? 12. Després d’aquest cafè 13. Sense la lluna 14. Plaça de la Mercè 15. Il momento per lei

JOAN ISAAC DE DOS EN DOS

Per Montse Camps

Joan Isaac publica un disc amb els millors duets de la seva carrera.

Diuen que qui té un amic té un tresor, i si la dita fos certa podríem dir que Joan Isaac posseeix una gran fortuna. Al llarg de la seva dilatada carrera, Isaac ha tingut l'oportunitat de compartir escenari i estudi amb molts amics. Ara els aplega a tots en un nou disc anomenat "Duets".

"Duets" és un treball de recerca en els arxius sonors de la vida de Joan Isaac. Trobades històriques com les del Club Tenco a Itàlia, amb els seus admirats Mauro Pagani o Massimo Ranieri. Isaac al costat de Lluís Llach, de la Bonet i de Serrat, mestres i referències; amb els més joves com Els Pets, i amb els amics de l'altra banda de la llengua com Ana Belén, Aute o Silvio Rodríguez.

El repertori és marca de la casa, i per tant us permetrà sentir el millor Joan Isaac; això sí, amb uns acabats diferents i unes sensibilitats compartides. El nou disc de Joan Isaac s'anomena "Duets" i el publica Vesc amb Discmedi.

Al novembre de 2007 és publica “Si véns amb mi”. Un homenatge a Lluís Llach a través dels seus companys i amics d’arreu del món que interpreten a la seva manera les cançons de l’empordanès. Una visió diferenciada i amb la personalitat de cada un d’ells li dóna una nova dimensió a cada una de les obres.

Joan Isaac “Vida”

Joan Isaac: Verdad y Experiencia

por María Gracia Correa el 05/12/2007

Verdad y Experiencia, así es como califica José Manuel García Gil, un poeta gaditano, a Joan Isaac y a su obra en la presentación de su disco De Profundis.

En estos días se ha publicado un nuevo trabajo de Joan Isaac, Duets, dice la presentación del disco que este autor es una de las voces más admiradas de la cançó catalana, que su capacidad de impregnar de poesía y de sensibilidad sus composiciones lo convierten en una figura clave de la música. Yo también lo creo, y pienso más allá, creo que esta capacidad de Joan Isaac alcanza no solo a sus propias canciones, sino también a las de otros cantautores cuando las adapta al catalán o las interpreta. Sólo hay que escuchar “La tieta” de Serrat o “Vida” de Lluís Llach en su voz, por citar dos colaboraciones recientes, o las adaptaciones del “Unicornio” de Silvio Rodríguez y “La belleza” de Aute, para darse cuenta de ello.

Cuenta Serrat en sus actuaciones, que cuando se escribe una canción en una lengua no es fácil traducirla a otra, porque pierde su magia. Joan Isaac es uno de esos pocos maestros capaces de adaptar grandes canciones a su lengua, conservando la magia de la que habla Serrat.

Conocí la obra de este artista a través de un disco que viene a ser el origen de Duets, y su complemento, se trata de Joies robades. En el CD que se acaba de publicar las joyas no son “robadas”, en su mayoría son propias. Las joyas robadas de Joan Isaac me llevaron a interesarme por la canción de autor en catalán, descubrí a muchos otros autores, todo un mundo de canciones y de poesía.

Duets viene a ser un homenaje a la canción de autor, lo acompañan grandes artistas: Serrat, Aute, Mª del Mar Bonet, Llach, Manel Camp y muchos otros. Son quince piezas, ocho son propias y siete de otros autores. Estas canciones compartidas forman en su conjunto un disco espléndido, que tiene para mi un valor añadido, se incluye una de las más grandes canciones de este artista "A Margalida", una auténtica joya de la cançó. Se presenta en una versión extraordinaria, un mano a mano entre Joan Isaac y Gorka Knörr, dos voces imponentes en dos lenguas distintas, unidas por la delicadeza y la sensibilidad de esta canción.

Próximamente Joan Isaac publicará un nuevo trabajo, “La Vida al Sol”, canciones inéditas que presentará el día 18 de enero de 2008, en el Auditori de Barcelona.

http://www.cancioneros.com/co/77/2/joan-isaac-verdad-y-experiencia-por-maria-gracia-correa

Joan Isaac, ríos de vida y música

Per Carles Gracia Escarp

Joan Isaac sonríe ilusionado a la vida y le vuelve a dar gracias con su música, con una lluvia de música que se ve transformada en nuevos proyectos discográficos que ven o verán la luz en este invierno del 2007 y en el inicio del 2008.

Nada menos que tres discos nuevos en el mercado demuestran la creatividad y la actualidad de la música de Isaac. Discos de contenido diverso, pero que en cualquier caso muestran la apuesta de Discmedi, su compañía discográfica, por el buen hacer del cantautor catalán. Las dos primeras entregas ya están en las tiendas de discos.

BÀSIC
Para empezar una selección de sus canciones que podemos encontrar en el disco Bàsic, una recopilación de sus creaciones de los últimos años y que serán imprescindibles para quien descubra por vez primera la obra de Isaac, y quiera de esta manera repasar lo que ha cantado recientemente, aquí encontrará algunos de sus grandes éxitos:

1. A Margalida 2. Havana Dreami´n 3. Però prefereixo els teus ulls 4. La bellesa 5. On és la gent? 6. Alícia i el mirall 7. Sara 8. Il momento per lei 9. Gràcies vida, gràcies 10. Un dia partiré 11. Manfred 12. Unicorn 13. Adéu siau, Josep Maria

DUETS
Joan Isaac es un hombre de amistades y admiraciones profundas, de devociones intensas y gratitudes sinceras. También es un buen aficionado a las segundas lecturas que, a menudo, son las más interesantes. Y, por supuesto, una de las voces más admiradas de la cançó catalana y un excelso compositor que siempre encuentra el modo de impregnar sus creaciones con una pátina de poesía y sensibilidad que lo han convertido en una de las figuras clave de nuestra música. Únicamente de la conjunción de todos estos factores podría surgir un disco como Duets. Un álbum hecho de encuentros y amores correspondidos. Joan Isaac cantando canciones propias y ajenas junto a Joan Manuel Serrat, Silvio Rodríguez, Luis Eduardo Aute, Roberto Vecchioni, Alejandro Filio o Gorka Knörr, entre mucho otros. Rindiendo homenaje a las canciones que habitan el rincón de la memoria que el cantautor de Esplugues reserva a sus recuerdos más queridos y dejándose homenajear por aquellos que guardan un sitio para él en su altar de las admiraciones.

1. Creuza de Mä (con Mauro Pagani, Badara Seck y Massimo Rainieri)
2. La bellesa (con Luis Eduardo Aute)
3. Manfred (con Ana Belén)
4. A Margalida (con Gorka Knörr)
5.Les cartes d’amor (con Roberto Vecchioni)
6.Però preferixo els teus ulls (con Maria del Mar Bonet)
7.Cala la nit a San Remo (con Lluís Llach)
8.L’unicorn (con Silvio Rodríguez)
9.Hivern (con Petra Magoni i Ferruccio Spinetti)
10.Aquelles petites coses (con Joan Manuel Serrat)
11.On és la gent...? (con Moncho)
12.Després d’aquest cafè (con Manel Camp)
13.Sense la Lluna (con Alejandro Filio)
14.Plaça de la Mercè (con Joan Reig i Lluís Gavaldà)
15.Il Momento per lei (con Mauro Pagani)

LA VIDA AL SOL

Y por último su tercera novedad discográfica, la que nos sorprenderá con canciones nuevas, para lo que tendremos que esperar hasta mediados del mes de enero de 2008, fecha de su puesta a la venta, cuando podremos descubrirla.

De este nuevo disco que sin duda será el de mayor interés por la sorpresa del nuevo material creado tras su problema cardíaco, impulsado, explica Isaac, por “la felicidad que sentí cuando, al salir del hospital, un día claro, el sol me acarició la cara”. Y el cantautor razona: “A partir de aquel momento decidí vivir y escribir a las cosas sencillas de una manera apasionada y cercana... Canciones llenas de luz que quieren recuperar la frescura casi adolescente de los sentimentos más puros”. De este material ya se hizo un preestreno en directo el pasado mes de agosto en las fiestas de Gràcia en Barcelona, de los detalles y las canciones informaremos en este rincón próximamente.

La vida al sol será presentado con todos los honores el próximo 18 de enero de 2008 en el escenario del Auditori de Barcelona, las entradas ya están a la venta en telentrada.

Además Joan Isaac está trabajando en una colaboración para un disco de Luis Eduardo Aute y recientemente se ha reeeditado por primera vez en CD su elepé Viure (1977).

Es evidente que Joan Isaac sigue compartiendo con el mundo ríos de vida y música.

http://desdebarcelona.lacoctelera.net/post/2007/12/05/joan-isaac-raaos-vida-y-maasica

http://open.spotify.com/track/5aBQOESXwAmJCtsUm30hTX

El 2007 enregistra el disc La vida al sol, amb un grapat de cançons del particular univers íntim de l'autor, que sovint és el retrat d'una societat que necessita paraules que recuperin oblits i records. Al gener de 2008 s'edita el seu disc La vida al sol, que presenta a l´Auditori de Barcelona el 18 de gener de 2008.

L'extraordinari moment creatiu de Joan Isaac es manifesta de ple amb La vida al sol, sens dubte el seu millor disc fins el moment. Totalment desinhibit d'antics prejudicis, el cantant construeix un seguit de cançons que van des d'una peça sobre l'amor físic fins a una tendra declaració d'amor a les seves filles que serveix alhora per relativitzar la importància de tots els béns, tant els materials com els espirituals.

El millor Joan Isaac, que demostra un cop més que encara hi ha vida i ha cançons per descobrir.

La vida al sol (Discmedi, 2008)

1. Que tramposa és la vida 2. Breu cançó d’amor per a dues filles 3. La vida al sol 4. No hi ha res urgent 5. No s’hi pot fer res 6. Música 7. Digue’m que no m’estimes 8. Dona d’aigua 9. Conec un lloc 10. I jo al meu racó 11. Quina calma més gran que em dóna la mar 12. Per envellir demano poc

A menudo, tan sólo necesitamos el suave calor del Sol tocándonos el rostro para recordar todo lo que de hermoso y maravilloso puede llegar a tener la vida. En ocasiones, su luz es todo lo que necesitamos para comprender que la felicidad no siempre vive en las palabras grandilocuentes y los grandes propósitos. Al contrario. Es habitual que escoja para vivir los propósitos más modestos y las menudencias de la vida. Y eso es lo que Joan Isaac entendió el día en que abandonaba el hospital ya recuperado de una grave dolencia y sintió el Sol acariciándole la cara. -explica el artista- . Canciones como las de La vida al sol . Poéticas miradas llenas de ternura y sensibilidad sobre el discurrir del tiempo, los amores que nos dejan un dulce sabor en la boca, rincones que amamos a fuerza de volver con los pies o evocándolos con la memoria. Composiciones, las primeras inéditas del autor que ven la luz en los últimos dos años, que nos reafirman en la opinión de que es una de las (pocas) grandes voces de la que nos quedan.

De vegades la vida et dóna una segona oportunitat i quan això passa un pren consciència de la immensa fragilitat que ens envolta i ens condiciona.

Començo a escriure les cançons d’aquest treball immediatament després d’un problema de salut seriós i recordo perfectament la gran felicitat que vaig sentir quan al sortir de l’hospital, un dia clar, el sol em va acaronar el rostre. Aquella escalfor tèbia em va fer entendre que el que és important a la vida són aquestes sensacions primàries però intenses, més que qualsevol actitud heroica de voler canviar el món.

Vaig decidir viure i escriure les coses senzilles d’una manera apassionada. Les cançons de LA VIDA AL SOL parlen de coses i persones molt properes, i d’esbrinar la bellesa en les coses més senzilles i gaudir-ne intensament sense complexos.

Cançons plenes de llum que volen recuperar la frescor gairebé adolescent dels sentiments més purs. Cançons que no miren enrere amb nostàlgia, sinó que volen ser una teràpia necessària a certes alçades de la vida on un creu que ja ho sap tot i en el fons s’adona que tot està encara per descobrir.

Que tramposa és la vida, però, que preciosa que és !

Amb un concert de Joan Isaac el 16 de gener es va inaugurar la temporada 2008 del teatre Kursaal de Manresa.

Entrevista: Joan Isaac El cantautor presenta demà a L'Auditori un nou treball discogràfic titulat 'La vida al sol', dins del marc del festival BarnaSants 2008

"He fet un canvi profund de mentalitat"

J.M. Hernández Ripoll

Ens trobem per parlar de La vida al sol, i cauen quatre gotes. Passejant pels carrerons del Barri Gòtic, de seguida s’intueix que alguna cosa ha canviat en Joan Isaac. Ara se’l veu més tranquil, desestressat. Les seves paraules encomanen optimisme i desprenen una confiança inusual. És una persona diferent de la que entrevistàvem fa un any i escaig, poc abans de patir una sotragrada cardíaca que ha creat un abans i un després en la seva vida i, per extensió, en la seva obra. Demà, a L’Auditori de Barcelona (21 hores), presenta un nou treball en companyia d’un sextet. Un disc sincer que reflecteix la vitalitat juvenil dels que creuen que han tornat a néixer. El cantautor diu haver netejat la mirada a consciència a l’hora de gravar un pom de cançons serenes, sense núvols, amb les quals vol airejar les raons que fan bategar el cor.

‘La vida al sol’ és una obra autobiogràfica?

Encara que sembli un tòpic, les experiències fortes conviden a reflexionar. L’ensurt passat ha provocat en mi un canvi profund de mentalitat que, curiosament, m’ha dut a cercar connexions amb l’adolescència, a recuperar una visió adolescent de la vida.

En quin sentit, adolescent?

Em refereixo a l’etapa en què actues sense pensar en les conseqüències. I a la voluntat de desprendre’s d’aquells complexos de culpabilitat fruit de l’educació, que en realitat no són més que ximpleries. Crec que aquest és un disc que transmet sentiments purs... adolescents. I, en especial, és un disc que estableix un fort lligam amb el meu entorn més immediat.

Se l’ha autodedicat?

Potser sí. Les cançons no parlen de canviar el món i no volen aconsellar ningú, que els cantautors sovint ens posem a adoctrinar. És un disc que parla de l’amor, d’envellir, de les meves filles, del mar, de la música.

Dit així, sona com un cant a la vida...

Un cant molt positiu i, sobretot, lluminós. He decidit seguir endavant amb confiança, sense preocupar-me si agradaré o no agradaré a la gent. Vull escriure cançons que només interessin a aquells que mostrin interès. Ara, també és cert que darrerament he viscut situacions que m’han fet descreure una mica en tot plegat.

Que ‘A Margarida’ no formés part de la banda sonora de ‘Salvador’ n’és una?

Aquesta història amb en Lluís Llach em va saber molt greu. Et penses que les coses són d’una manera i després resulta que no eren ben bé com les imaginaves. Però, no passa res! Penses que has de seguir fent discos, fent cançons i... la vida al sol! Que et toqui l’aire i que tot allò que portes dins s’esbandeixi.

¿La lectura és que s’ha desprès d’una càrrega pesada i ara va més lleuger per la vida?
Ho deixo clar al tall que tanca el disc, Per envellir demano poc, en què expresso que les meves necessitats vitals s’han tornat molt minses. L’ensurt que em va donar el cor és un punt d’inflexió, i arran d’això tot cobra un altre sentit: tirar endavant com sigui, no anar enrere ni per agafar embranzida, i intentar aconseguir una cosa que sempre m’han mancat: l’autoconfiança.

Ha fet dissabte?

Fer dissabte, exacte... Obrir les finestres i que passi el que déu vulgui. És igual. T’adones que ens mengem el coco per resoldre els grans problemes del món, i ens oblidem dels més propers, dels domèstics.

Ja ho deixa clar al primer vers quan escriu allò de: “Que tramposa és la vida”.
La vida és tramposa perquè, per exemple, et dóna amor sense demanar res a canvi, però quan se l’emporta et fa pagar un preu. És una contradicció, la vida és meravellosa i sovint ens trobem creuant deserts interiors que no coincideixen amb aquesta definició.

¿El positivisme del disc és premeditat, o ha sorgit de manera espontània?
Surt a partir de La vida al sol, que és la primera cançó que vaig escriure. Té conya la cosa! Vaig començar a fer-la a l’hospital. Veia el sol per la finestra, però era un sol que no m’escalfava. Enyorava la sensació de sentir el contacte del sol a la cara. Quan vaig sortir... feia un dia esplèndid.

En aquesta cançó utilitza el terme “tornar a néixer”.

Sí. Quan dic: “Tornar a néixer / és bon invent / per oblidar la mala gent / i invertir el temps en estimar-se”. Tornar a néixer és un acte d’humilitat, però també significa dir prou... prou d’actituds estúpides i envoltar-te de la gent que paga la pena.

A la dècada dels vuitanta es va desenganyar de la professió i va deixar de cantar durant 14 anys... Es pot entendre, llavors, que el d’ara és un segon renaixement?

Si aleshores vaig tornar a cantar, és perquè em van convèncer. Jo no vaig moure cap fil. Em van fer veure que ho havia de provar, que potser hi havia gent que necessitava les meves cançons. Vaig renéixer i m’ha anat molt bé: he produït discos, he actuat al Teatre Nacional de Catalunya, que no m’ho hauria imaginat mai.... He pogut cantar al costat de molta gent...

En aquest sentit, per Nadal sortia a la venda una recopilació dels seus duets... No és molta producció per a un mercat petit?

No crec que es trepitgin. El Duets és un disc de llarg recorregut, com el Joies robades. A més a més, és una manera d’estar present.

Una constant en els seus treballs són les versions i per a aquesta ocasió ha triat ‘Et moi dans mon coin’, de Charles Aznavour. Com encaixa un tema fosc com aquest enmig de tanta llum?

Per una raó: perquè sóc un gran admirador de l’Aznavour. Aquesta peça em va impactar quan la vaig sentir per primer cop en veu de Franco Battiato. I encaixa perquè fa referència a un altre contrast de la vida: que es pot estimar des del dolor. En els meus discos m’agrada homenatjar els grans mestres, perquè em considero el seu alumne. Ells em demostren que encara em queda molt per aprendre.

M’equivoco si afirmo que li ha sortit un disc molt italià?

Gens ni mica! La vida al sol és un àlbum de colors molts variats. Hi ha chanson, rumba, jazz, loops electrònics... Però és veritat, és molt italià. Jo sempre he sigut molt italià....

Grazie mille!

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 38. Dijous, 17 de gener del 2008

http://paper.avui.cat/article/cultura/112433/he/fet/canvi/profund/mentalitat.html

ENTREVISTA: JOAN ISAAC cantautor

"La simplicidad debe ser seña de identidad de la canción"

MIQUEL JURADO - Barcelona - 18/01/2008

'La vida al sol', que hoy presenta en el Auditori, nació tras sufrir un infarto

En el disco incluye una rumba, aunque se confiesa "incapaz" de cantar flamenco

Tras dos años de silencio, Joan Isaac presentó poco antes de Navidad un disco en el que reunía todos los dúos que había realizado durante su ya larga carrera; una grabación llena de grandes momentos que, en realidad, sólo era el aperitivo de su nuevo trabajo, La vida al sol, que acaba de aparecer y que el cantautor de Esplugues de Llobregat presentará esta noche en el Auditori barcelonés (21.00 horas) dentro del ciclo de canción de autor Barnasants.

"Son dos discos muy diferentes", explica Joan Isaac. "Me hacía mucha ilusión recuperar todas esas colaboraciones y tenerlas en un solo disco. Es bonito que muchos artistas hayan apostado por mí hasta el punto de cantar en uno de mis discos. En el fondo, me gusta que sean mis amigos en un oficio como el nuestro, en el que es tan difícil tener amigos".

Entre esos amigos que colaboraron en Duets se encuentran Silvio Rodríguez, Joan Manuel Serrat, Mauro Pagani, Lluís Llach, Els Pets, Aute, Ana Belén... En La vida al sol, en cambio, las colaboraciones son mínimas: el violín de Mauro Pagani en un tema y en otro la voz de Alba Guerrero, un nombre al que es necesario seguir de cerca y que será una de las sorpresas que Isaac ha incluido en su concierto de presentación en el Auditori. La canción en la que Guerrero acompaña a Isaac es una rumba que se aleja bastante del estilo habitual del cantautor. "Es una canción que intenta desmitificar las cosas del amor", prosigue Isaac. "Es una rumba, pero eso no quiere decir que intente cantar flamenco, soy absolutamente incapaz de hacerlo. Es un color más que he querido poner en el disco".

Un disco en el que, además de canciones y rumbas, hay toques electrónicos y sonoridades country. "He querido que fuera un disco con muchos colores y formas distintas de cantar. Cada disco es un proceso vital, esta vez es un repaso por mi memoria musical, de todas las músicas que han ido pasando por mi vida. Vengo de la tradición de la canción francesa e italiana, pero he mamado cosas muy diversas, del folk a la electrónica, y todas me interesan".

Hace dos años, justo cuando estaba promocionando su anterior grabación, Joan Isaac sufrió un infarto de miocardio que le mantuvo alejado de la escena durante algunos meses. "Acababa de hacer un disco más profundo, más interno, más existencial, venía de una época oscura en la que habían muerto dos amigos. El infarto fue como un punto y aparte. Mientras estaba en la habitación del hospital sólo soñaba con que el sol me diera en la cara. El día que salí hacía un sol espléndido".

En la portada del nuevo plástico Isaac mira hacia el sol con los ojos cerrados. "Mucha gente, cuando le pasan estas cosas, lo que quiere es sólo mirar hacia el futuro y dejar de pensar en el pasado. A mí, en cambio, me generó la necesidad de recuperar sentimientos de adolescencia. Al empezar a trabajar en este disco tenía sensaciones contrapuestas, por una parte la necesidad de mirar adelante, y por otra, de recuperar la pureza y la pasión de aquellos sueños de adolescente".

Todos esos sentimientos en forma de canción se codean en el disco con una versión de Charles Aznavour (Et moi dans mon coin) y unos arreglos que buscan la simplicidad. "Huyo de las grandes producciones porque cada vez estoy más convencido de que las cosas, para ser efectivas, se han de simplificar al máximo. Si la canción de autor quiere subsistir como género, debe tener unas señas de identidad muy claras y la simplicidad ha de ser una de ellas".

Joan Isaac ha grabado, como ya hizo anteriormente, parte de su disco en Italia. "Me gusta trabajar con músicos italianos porque, en cosas de canción, siempre han ido un poco avanzados. Aquí no se conocen la mayor parte de las cosas muy interesantes que se hacen en Italia en este campo. Allí el cantautor es un tipo importante y la canción un género respetado. Aquí todavía cargamos la rémora de que la canción de autor nació en pleno franquismo y tanto los cantantes como los políticos nos aprovechamos unos de otros. En Francia o Italia no sucedió así y nadie relaciona la canción de autor con ningún tipo de dictadura. Por suerte, los jóvenes, que no vivieron el franquismo, están cambiando las cosas, y la canción, poco a poco, está reencontrando su lugar y convirtiéndose en una marca, como puede ser el jazz o el flamenco, con un público estable".

http://elpais.com/diario/2008/01/18/catalunya/1200622059_850215.html

Joan Isaac: «Ja no vull canviar el món amb les meves cançons»

G.V. / Barcelona

Joan Isaac confessa que dilluns farà dos anys que va tornar a néixer. L’atac de cor que va patir el 2006 li va canviar «la perspectiva en què es veuen les coses » i, amb aquest nou enfocament, va començar a gestar, dies després de sortir d’una llarga convalescència a l’hospital, La vida al sol, disc que arriba a les botigues molt poques setmanes després del seu álbum de duets. «M’he radicalitzat en moltes coses. Ja no vull canviar el món amb les meves cançons. Sovint els cantautors es pensen que tenen la veritat absoluta, i jo no la vull tenir. Desitjo estar més a prop de les coses domèstiques, i si es canvia el món, millor», assenyala el cantautor d’Esplugues, que en aquest renaixement ha volgut, d’una banda, «recuperar els sentiments més purs de l’adolescència, com són l’amistat i l’amor quan no han estat encara contaminats» i, de l’altra, «fugir del sentit de culpabilitat de la gent de la meva generació».

La vida al sol, editat per Discmedi i integrat per 11 cançons pròpies i una versió d’Aznavour, és un disc lluminós que contrasta amb el turment que amagava De profundis (2006).

«A De profundis, que situo entre els meus grans discos, buscava els meus dimonis, i en aquest busco els meus àngels. Jo, als 40, no vaig tenir cap crisi, però sí als 50, que és quan es veu el toro més a prop. De profundis era una conseqüència d’aquesta crisi».

Joan Isaac, en el marc del Barnasants, estrenarà avui a L’Auditori de Barcelona les cançons de La vida al sol, amb una formació que inclou Josep Traver, que segons Isaac «es convertirà en un dels grans guitarristes d’aquest país».

El Punt 18/1/2008

‘La vida al sol’ descubre al Joan Isaac más hedonista

El cantautor estrena en el Auditori su nuevo álbum

ESTEBAN LINÉS

Barcelona

El cantautor Joan Isaac sufrió un infarto de miocardio hace dos años y aquello le “modificó radicalmente la perspectiva de las cosas; decidí, por ejemplo, alejarme de las personas que no me gustan. Y entre todo ello, también, me di cuenta de que con mis canciones no quiero cambiar el mundo, sino hablar y estar cerca de las cosas íntimas y domésticas”.

El proceso ha desembocado en La vida al sol (Discmedi), un álbum compuesto de once composiciones propias inéditas y una versión de Charles Aznavour aquí retitulada I jo al meu racó.

Esta noche se presentará en el Auditori barcelonés (21 h), enmarcado en el programa del festival BarnaSants.

La vida al sol es también el título de uno de los cortes del disco, que ya indica por dónde va a ir la temática del mismo: “Si, per atzar, la vida entén que és massa cruel morir-se aviat, i va i et salva la campana...”. Isaac confiesa que todo el disco y el mismo título transpiran la sensación de disfrutar de la vida “cuando el sol te da en la cara con ese efecto que sólo conocemos en los países meridionales; ello me ha permitido también recuperar los sentimientos más puros y adolescentes y, ya puestos, a quitarme de encima los demonios que algunos de nuestra generación venimos arrastrando”. Una rotura de corsés que se reflejan musicalmente “en una paleta de colores estilísticos que van del country a los toques electrónicos, por ejemplo”.

Todo ello, argumenta el autor de A Margalida, también se produce como una “manera inconsciente de alejarme de una obra tan atormentada como mi disco anterior, De profundis, que, aunque es de lo mejor que he hecho, creo que ahora sería incapaz de concebir... porque ya estoy harto de hacerme tantas pajas mentales”.

En el último año, su actividad artística ha experimentado un gran incremento en forma de conciertos y colaboraciones, así como de edición de discos: un Bàsic a modo de grandes éxitos y, hace menos de un mes, el también memorialístico Duets (Discmedi), donde reúne las colaboraciones con catorce de sus compañeros y amigos de profesión con los que tiene mayor empatía.

Desde hace unos años, su carrera musical ha desarrollado muchos nexos de unión y colaboración con la actual canción de Italia, “un país donde no se vive el concepto del cantautor como si fuese sinónimo de un pasado incómodo y hasta cierto punto arcaico”. Así, parte del disco se ha grabado en tierras italianas, con la colaboración directa de músicos transalpinos como el teclista y acordeonista Eros Cristiani, que será uno de los instrumentistas del concierto de esta noche.

La Vanguardia 18/1/2008

Joan Isaac: lo bueno sale bien

por Xavier Pintanel el 19/01/2008

Reza un viejo eslogan de una empresa de pescado congelado: "lo bueno sale bien". Y es que utilizando buenos ingredientes, siguiendo las instrucciones al pie de la letra y trabajando con amor es imposible hacer una mala cocina. No sé si éste sea el caso de la empresa de congelados pero Joan Isaac conoce la receta y ayer —y en cualquiera de sus conciertos— la aplica al pie de la letra.

Con un gran respeto por el escenario y acompañado de siete grandes músicos —lo mejor de cada casa como es habitual en Isaac— desgranó uno a uno los temas de su nuevo CD, intercalando tres homenajes a Lluís Llach ("Vida"), Joan Manuel Serrat ("La tieta") y Charles Aznavour ("Et moi dans mon coin") con algunos de sus temas de antología. El milagro de Joan Isaac es que, a diferencia del resto de grandes trovadores y con la excepción de "A Margalida", sólo necesita remontarse de dos hasta siete u ocho años atrás para encontrar temas dignos de ser considerados así.

Presentaba ayer su nuevo disco "La vida al sol", canciones compuestas después de "salvarse por la campana" tras superar un susto de salud y en donde se reconcilia con la vida. Es un disco cargado de buenas canciones pero en donde se echa en falta esos tres, cuatro o cinco temazos que hay en cualquier disco de Joan dignos de pasar directamente a cualquier antología de la trovaduría.

Y es que según manifestó este disco lo escribió con ayuda de sus ángeles a diferencia de los otros, más atormentados, que los compuso con sus demonios.

Los que queremos a Joan le felicitamos la nueva compañía pero aviso a navegantes: el cielo no tiene orquestas. Los músicos —gente de mal vivir— van todos al infierno.

http://www.cancioneros.com/co/82/2/joan-isaac-lo-bueno-sale-bien-por-xavier-pintanel

Joan Isaac: Jugar con ventaja

por Jose Luis Martínez González el 20/01/2008

Concierto: Joan Isaac. BarnaSants

Lugar: L'Auditori. Barcelona

Fecha: 18 de enero de 2008

Para los que nos gusta sentir emociones, sabemos que asistir a un concierto de Joan Isaac es jugar con ventaja, en ellos, la emoción y los sentimientos están garantizados, y este concierto no iba a ser la excepción, Joan Isaac presentaba en el Auditori y dentro del marco BarnaSants 2008 su nuevo trabajo “La vida al Sol” un disco con 11 temas propios llenos de vida y escritos con el alma, un disco que nace después de un susto importante, que su corazón le dio hace dos años, y que marcó un antes y un después en su forma de ver la vida, además de estos 11 temas el disco incluye un guiño francés con la canción “I jo al meu racó” versión de un tema del cantautor Charles Aznavour.

Arropado por seis músicos Joan Isaac empezó el concierto como no podía ser de otra forma, con su tema “Gràcies vida, gràcies” para seguir después con otro tema de su anterior trabajo, “T’estimo en la rutina”. Joan Isaac fue desarrollando el concierto intercalando temas de anteriores trabajos, junto con los de su nuevo disco, siendo fiel a su estilo intimista, pero si dejar de lado ritmos con aire country, rumba o caribeños, como es el caso en el tema “Havana dreamin'” que está incluido en su anterior trabajo “De profundis”

También hubo lugar para las versiones de tres grandes maestros de la canción de autor, de Lluís Llach interpretó el tema “Vida”, seguidamente y acompañado al piano por Enric Colomer una magistral interpretación del tema de Serrat “La tieta” para concluir con el tema “I jo al meu racó” versión de un tema del cantautor francés Charles Aznavour y que como comentaba anteriormente podemos encontrar en su nuevo trabajo “La vida al sol”.

Y como es habitual en las grandes ocasiones tampoco faltó la presencia sobre el escenario de algunos amigos de Joan Isaac que le acompañaron en algunas de sus canciones, el primero en aparecer fue el músico Pere Bardagí que acompañó a Isaac al violín, dando a su tema “Que tramposa és la vida” un aire country, también estuvo sobre el escenario la cantaora de Flamenco Alba Guerrero que acompañó a Joan Isaac en su tema por rumba “Digue’m que no m’estimes”. Tampoco faltó una versión de la mítica canción “A Margalida” acompañada por la imponente voz en euskera de Gorka Knörr, versión que podemos encontrar el disco “Duets” de Joan Isaac.

Un concierto en general, como no podía ser de otra forma, cargado de emociones y sentimientos recíprocos, un concierto lleno de colores y de vida, de una vida al sol...

http://www.cancioneros.com/co/83/2/joan-isaac-jugar-con-ventaja-por-jose-luis-martinez-gonzalez

Los colores de la cançó

Joan Isaac

Lugar y fecha: Auditori. Sala

Oriol Martorell. Festival

BarnaSants (18/I/2008)

RAMON SÚRIO

Joan Isaac es un símbolo de la cançó renacido por partida doble; en el sentido vital, por haber superado una dolencia cardiaca, y en el sentido artístico porque, tras un largo periodo de retiro, lleva una década de prolífica creatividad.

Así, si en la primera etapa de su carrera únicamente llegó a publicar cuatro discos, desde su retorno, con Planeta silenci (1998), ya lleva ocho álbumes editados; el último, el flamante La vida al sol, lo estrenó el viernes en el festival BarnaSants acompañado por un sexteto y varios artistas invitados.

Dadas las circunstancias es lógico que el recital empezase con Gràcies, vida, gràcies, un exultante canto al Mediterráneo, a la amistad, a sus héroes musicales y al Barça, que dio paso a otra declaración de amor incondicional en forma de la explícita T'estimo en la rutina. El temario nuevo asomó con la melodía que titula el disco, en cuyo melancólico discurrir fue determinante el fuelle del acordeón. En la misma tesitura de balada se sitúa una Dona d'aigua, bañada por el oleaje de un sintetizador que también fue protagonista de No hi ha res urgent y del grandilocuente crescendo eléctrico de Quina calma més gran que em dóna la mar.

Luego vendría el momento de rendir tributo a los maestros; primero en forma de sentidas versiones del Vida de Llach y de La tieta de Serrat, ambas con el único acompañamiento de piano, y luego en una versión de Aznavour –traducida como I jo al meu racó– a la que se sumaría el violín de Pere Bardagí.

Con la banda al completo se encomendó al swing en la Breu cançó d'amor per a dues filles, mientras hacía hincapié en la dificultad que supone criar adolescentes, reflejándolo en el drama de la anorexia que relata la punzante Alícia i el mirall. La paleta de colores se abrió al country en Que tramposa és la vida, al son en Havana dreamin', al flamenco en Digue'm que no m'estimes –con la colaboración de la cantaora Alba Guerrero– e incluso a un atisbo tecno en Música.

Para el bis se guardó la imprescindible A Margalida, a dúo con el vasco Gorka Knörr, y un emotivo Manfred, dedicado a la memoria del pintor alemán muerto de pena por la tragedia del chapapote gallego.

La Vanguardia 20/1/2008

Una gran noche

Miquel Jurado

La del pasado viernes fue una gran noche para la canción. Para esa canción con mayúsculas pero sin estridencias, ni pavoneos. Para la canción directa y cercana, en la que la poesía se confunde con lo cotidiano y los sentimientos se anteponen a cualquier banalidad de las que abundan en el maltratado panorama musical actual. Y lo fue gracias a Joan Isaac.

El cantautor, uno de nuestros históricos todavía, por suerte en activo, regresaba tras un periodo de silencio causado por una afección cardiaca. Y lo hacía con un nuevo (y magnífico) disco bajo el brazo y una producción escénica de altos vuelos.

Isaac reapareció con los ánimos renovados, desbordaba energía, y su sonrisa entre tímida y asustadiza le acercaba aún mucho más a un público tremendamente caluroso. Planeó el concierto sin concesiones, centrándose en las canciones de su último disco y recuperando algunas del anterior. Rindió su personal y entrañable homenaje a Lluís Llach, Charles Aznavour y Joan Manuel Serrat. De este último ofreció una intimista y sentida versión de La tieta que arrancó una de las grandes ovaciones de la velada.

Rodeado por un grupo de músicos de gran categoría, Isaac se mostró tranquilo y comunicativo. Se paseó con soltura por los mil recovecos de cada canción. En la tanda de bises, invitó al cantautor vasco y ex parlamentario europeo Gorka Knörr a compartir su eterna A Margalida, esta vez cantada en catalán y euskera. Un concierto redondo, intenso y cargado de momentos muy bellos.

El País. 22/1/2008

El 24 de gener visita El club de TV3.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/208909

Joan Isaac: "La vida al sol"

El cantautor català Joan Isaac va tenir un infart venint al programa tot just avui fa dos anys. Avui, ja recuperat, ho celebra cantant "La vida al sol" del seu disc, que es titula igual.

Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

http://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai

"La vida al sol", de Joan Isaac.

Músiques | diumenge, 3 de febrer de 2008 | 17:15h

"Si, per atzar, / la vida entén / que és massa cruel morir-se aviat, / i va i et salva la campana... /Vés-hi i abraça-la!!!"

Fa dos anys, quan començava la gira de presentació de "De Profundis", el disc que acabava de publicar, Joan Isaac va patir un infart va posar-lo en situació delicada. Setmanes després ( va tornar a pujar a un escenari. Va ser al Petit Palau i, finalment, el disc va tenir la seva estrena. L'avís havia estat seriós però la vida havia vençut en el combat.

"Què tramposa és la vida / que amb el temps ens fa savis. / A mi la saviesa / em provoca el contrari, / quan em sento més savi / i més vell menys l'entenc. / Què tramposa és la vida, / què preciosa que és."

Encara que el temps s'ho empassa tot el cert és que una experiència com aquella havia de deixar una petja en l'ànima de Joan Isaac. Una petja que ara, en forma de músiques inspirades i textos carregats d'optimisme i de ganes de viure d'una manera diferent, s'ha materialitzat en un disc nou que porta un títol ben significatiu: "La vida al sol".

"No hi ha res urgent, menys abraçar-te, / visc en precari quan no hi ets."

Un grapat de bones cançons d'amor a la vida, a la gent, a les seves filles, als amics, a tot el que l'envolta...

Tot això m'estic trobant en aquest estimulant i confortable "La vida al sol" que sona en l'iPod de sobretaula mentre escric aquestes notes i que des de fa uns dies ocupa les meves (poques, ai las) estones consagrades a la música.

"Per envellir demano poc, / no vull el cel ni vull tot l'or, / només sentir la primavera / com s'enfila i com s'enreda / per finestres i balcons, / per les valls i pels turons."

Després d'uns anys de retir voluntari Joan Isaac va tornar ara fa deu anys amb "Planeta silenci" i, sobretot, ara en farà sis amb l'irrepetible, descomunal, inspiradíssim "Joies robades". Des d'aquell disc la seva carrera s'ha mantingut en uns paràmetres que el situen en els primers rengles dels nostres cantants veterans.

"Quina calma més gran que em dóna la mar / que m'espanta les pors i els dimonis alats. / Perdoneu si no vull testimonis / d'aquest diàleg intens i callat..."

Calma, equilibri intern, saviesa a l'hora de començar a envellir, donar-li gràcies a la vida, aprendre a valorar allò que de debò compta... De coses així parla aquest darrer disc de Joan Isaac. Un disc que creix i paladejo més a gust en cada nova audició que li faig.

Joan Isaac-La vida al sol

Joan Isaac es una de las grandes voces de la Cançó. Este disco que comento fue presentado el 18 de Enero en Barcelona, en L´Auditori, en un concierto al que yo puse asistir. El público de Joan Isaac es un público fiel, que conoce su obra y su trayectoria, y que sabe que nunca defrauda en sus actuaciones. Este concierto tenía además un valor añadido, se presentaba un disco muy emotivo para sus seguidores, y como no podía ser de otra manera, el artista se volcó con el público, acompañado por un sexteto de músicos de lo mejor, entre ellos Enric Colomer al piano y Pere Bardagí al violín. Un gran concierto, reconocido en los días posteriores por todos los críticos especializados.

Las canciones de “la vida al sol” tienen un color especial, aunque básicamente cumplen con la línea a la que nos tiene acostumbrados como compositor, en su esencia son diferentes, porque surgen de un cambio fundamental en la vida del cantautor. Hace dos años, justo cuando se publicaba su anterior disco “De profundis”, Joan Isaac sufrió un infarto del que afortunadamente se recuperó, y este disco del que hablo es la manera en que el artista da gracias a la vida por darle una segunda oportunidad; se salvó por la campana, lo dice en el tema principal, que escribió estando todavía en el hospital:

“Si, per atzar,

La vida entén

Que és massa cruel morir-se aviat,

I va i et salva la campana

Vés-hi i abraça-la……..

I estrena, amor, la vida al sol”.

(Si, por azar, La vida escribe Que es demasiado cruel morirse pronto, Y va y te salva la campana…Ve y abrázala….. I estrena, amor, la vida al sol.).

Como en todos sus trabajos, en este disco el autor le da un repaso a la esencia de la vida. En “De profundis” se introducía en las profundidades, en los abismos de los sentimientos; aquí en “La vida al Sol” se detiene en las cosas sencillas que lo rodean y que nos rodean a todos, la familia, los hijos, la belleza de las cosas simples, el mar, la música, pero no se olvida de las trampas de la vida.

“Breu Cançó d´amor per a dues filles” y “Conec un lloc” son dos temas dedicados a su universo familiar, en ellos, de la manera más bonita, deja claro lo que de verdad tiene importancia en la vida cuando la vida se pone en juego. También lo deja ver en “Quina calma més gran que em dona la mar”, “Per envellir demano poc”, “Música” y en su tema principal “La vida al sol”, pero en éstas lo hace desde un punto de vista íntimo y personal, poniendo por delante que en realidad, en la vida, la única compañera de viaje es la soledad.

Pero como decía antes, no se olvida de las trampas de la vida, de los deseos y de las circunstancias que se imponen sin pedir permiso, y no se puede hacer nada para evitarlo. Dos canciones que me gustan especialmente van en esa dirección: “No hi ha res urgent” (Nada hay urgente) y No s´hi pot fer res” (No se puede hacer nada).

En la obra de Joan Isaac son fundamentales las letras, pero también lo son las músicas, que acompañan los temas de una manera natural, dándole a cada canción una identidad peculiar.

Si tuviera que destacar una canción del disco, tiro para mi tierra. Entre todas, yo me quedo con una, “Digue´m que no m´estimes”, o lo que es lo mismo “Dime que no me quieres”. Es una canción que tuvo mucho éxito en el concierto, muy aplaudida por un público que se puso varias veces en pie en el teatro y que tuvo que volver a cantar en los bises. Le acompañaba en el concierto, y también en el disco, una artista flamenca, una nueva voz, Alba Guerrero, una canción con aires flamencos con la que acabo mi comentario:

“Jo no voldria estimar-te,

Per no trobar-te a faltar,

Ni dir-te adéu i penjar-te,

I poc després tornar a trucar.

Jo no voldria enyora-te

Si t´he deixat fa uns instants,

Ni vull fer mil tombarelles

Si d´improvís t´estic besant.

Digue´m que no m´estimes

Digue´m que no.

Digue´m que no em desitges,

Digue´m que no.

Que em fa més por estimar-te

Que emmalaltir del cor.

Digue´m que no.”

“La vida al Sol” ha sido publicada por Discmedi en enero de 2008. Todas las letras y músicas compuestas por Joan Isaac, a excepción del tema “I jo al meu racó”, adaptación libre al catalán del tema “Et moi dans mon coin” de Charles Aznavour.

María Gracia Correa

Bardóci, un doble CD para Sergio Bardotti

REDACCIÓN el 13/02/2009

El Club Tenco de Sanremo, en ocasión del Premio Tenco 2008, ha recordado a Sergio Bardotti, traductor, productor y seguramente el agitador cultural más importante de Italia.

http://www.cancioneros.com/co/309/2/bardoci-un-doble-cd-para-sergio-bardotti

BARDÓCI (Ala Bianca, 2008)
Inediti e rarità di Sergio Bardotti

Progetto e produzione artistica: Enrico de Angelis e Sergio Secondiano Sacchi
Coordinamento e produzione esecutiva: Roberto Molteni (per Club Tenco) e Toni Verona (per Ala Bianca Group srl)
All’interno testi e note relative a canzoni e interpreti - disegno di copertina: Sergio Staino - grafica: Roberto Molteni – fotografie di Roberto Coggiola e Roberto Molteni
I Dischi Del Club Tenco – Ala Bianca Group srl 2008

14 Joan Isaac: Le barche sono fuori (S.Bardotti - N.Giacomelli - B.Dimey - C.Aznavour)

El 16 d’abril participa amb Teresa Rebull a l’auditori de la universitat Pompeu Fabra a l’acte Vivències i Cançons per la Memòria.

El 2 de maig va presentar La vida al sol al Teatre Zorilla de Badalona.

Concierto por el bar Pastís

El próximo día 9 de julio, Paco Ibáñez, Lídia Pujol, Francesc Burrull & Laura Simó, Miquel Pujadó, Jango Edwards, Mayte Martín, Pi de la Serra, Joan Isaac, Miquel Àngel Pascual (La Trinca), El Sobrino del Diablo, y otros músicos ofrecerán un concierto en la sala Luz de Gas de Barcelona para evitar el cierre del histórico bar de Barcelona Pastís, ubicado junto a Las Ramblas. Un local fundado en 1947, de fuerte ambiente francés, arrabalero y bohemio.

El 20 de juliol va presentar el seu nou treball discogràfic a Esplugles, als jardins de Can Tinturé.

Mantens un lligam amb la ciutat d’Esplugues?

La meva mare viu a la Plana. És el meu poble, sempre intento venir-hi a cantar. La meva aventura musical va néixer fa 40 anys en aquesta ciutat amb Marcel Casellas, Jaume Abad i Carles Collazos. Tornar a les arrels és quelcom molt emocionant. Hi tinc una vinculació musical i afectiva.

Et vas formar musicalment a la teva ciutat?

Primer a l’Escola de Música i, també, amb professors particulars d’Esplugues.

Com recordes la teva adolescència?

Els moviments culturals passaven per la Biblioteca d’Esplugues, on la senyoreta Natàlia n’era responsable. Recordo, per exemple, com el Grup de Teatre Independent va representar una obra de Bertolt Brecht, i nosaltres vam posar-hi la música. Per a mi, la biblioteca i l’escoltisme van ser els elements integradors de la cultura catalana. Segueixo vinculat al Moviment d’Escoltes d’Esplugues.

Tocar a Esplugues és tocar a casa?

Reconec el públic. HI ha un agraïment recíproc, sempre m’han tractat molt bé i jo he sempre he destacat que sóc d’Esplugues.

Quins canvis destacaries de l’actual Esplugues?

Ha sofert una transformació social molt important. Hi ha molts moviments culturals i més mitjans municipals. Als anys 68-70 no n’hi havia. Però, encara mantinc un vell somni: un teatre auditori en condicions. Crec que Esplugues és una ciutat que està en plena efervescència, amb una programació cultural interessant. Cosa difícil, tenint en compte la proximitat de Barcelona.

Un racó al qual t’agradi tornar?

Sempre m’ha fascinat el carrer de l’Església i els carrerons dels voltants. La pujada em porta molts records d’adolescència. És una zona preciosa, que he fet descobrir a molta gent que no és de la ciutat.

Presentes La vida al sol, un treball ple de llum.

Arran d’un problema important de salut et replanteges moltes coses. Sóc un cantant autobiogràfic i reflecteixo allò què em passa. La vida al sol és el resultat d’una nova visió més optimista i menys angoixada sobre com viure la vida.

es”

Yolanda Viñals

10 L'agenda cultural i d'activitats d'Esplugues Núm.6 JULIOL 2008

El 19 d’agost, com ja és habitual des de fa uns anys, va tornar a participar en les Festes de Gràcia dins de les Nits del Claustre a l’Oratori Sant Felip Neri. I aquest any el carrer Joan Blanques de Dalt van dedicar la decoració del carrer a la cançó Gràcies vida, gràcies de Joan Isaac.

Una Calle y una Canción

por María Gracia Correa el 13/08/2008

Gràcies, vida, gràcies es una de las canciones más emblemáticas del cantautor catalán Joan Isaac. Con ella presentó en el Teatro Nacional de Catalunya, en marzo de 2004, su espectáculo Només han passat cinquanta anys, que fue grabado en directo y posteriormente publicado en disco. Es una canción particularmente hermosa, un canto a la vida que refleja paisajes interiores del artista; está llena de sentimientos que se transmiten a quien la escucha. Se encuentra publicada en dos de sus discos, De Vacances (2000) y Només han passat cinquanta anys (2004).

Es una canción fundamental en la obra artística del cantautor, también lo es para sus incondicionales, y estoy segura que para toda la gente que la haya escuchado en alguna ocasión con la atención que merece. Así parecen entenderlo también los organizadores de las fiestas del barrio de Gràcia, en Barcelona, que este año le dedican a la canción de Joan Isaac, la decoración de la calle Joan Blanques de Dalt. La adornan con flores, hojas y luces para iluminarla; explican en la web: http://www.festamajordegracia.cat/ que una parte de la calle recibirá a los visitantes con un estallido de colores vivos de primavera, y otra parte, con los colores suaves y cálidos otoñales; una mezcla de colores llenos de vida, como la canción que han escogido.

Este año los organizadores intentan enfocar las fiestas de Gràcia en una dirección más auténtica, con un carácter más vecinal, huyendo de la masificación. Se eliminan los actos más multitudinarios, y se potencian, entre otras actividades, las actuaciones en directo más intimistas. En esta línea se encuentra la programación musical que se lleva a cabo en el Oratorio de San Felipe Neri, “Les Nits al Claustre”, donde actuará Joan Isaac el día 19 de Agosto de 2008.

En este mismo espacio actuó el artista en 2007, quedando reflejada su actuación en un documento fotográfico donde se trasluce perfectamente el clima intimista y de complicidad con el público que crea Joan Isaac durante sus actuaciones: http://www.flickr.com/photos/thundershead/tags/joanisaac/

Los datos del concierto:

Joan Isaac

Nits del claustre, Lloc: Oratori Sant Felip Neri, carrer Sol, 8.

Data: Dimarts, 19 Agost, 2008 - 22:30

En Joan és un símbol de la cançó que no deixa de regalar-nos emocions, il•lusions i colors plens de matisos encada una de les seves creacions. Cançons que transmeten una mirada poètica a la vida i que fan que apreciem en primera persona els petits i fonamentals detalls de l’existència. Enguany presenta La vida al sol, Un grapat de cançons del particular univers íntim de l’autor que sovint és el retrat d’una societat que necessita paraules que recuperin oblits i records. sensibilitat de la música i la paraula ompliran el claustre de màgica complicitat.

Venta d’entrades anticipades: Federació Festa Major de Gràcia, Igualada 10.

http://www.cancioneros.com/co/139/2/una-calle-y-una-cancion-por-maria-gracia-correa

...

El cantautor Joan Isaac ha sido homenajeado en una de las calles del barrio, dedicándole la decoración festiva de la calle Joan Blanques de Dalt a su canción Gràcies, vida, gràcies, que ha obtenido el segundo premio por el conjunto de su ornamentación.

...

Gràcies vida, Gràcia y a Joan Isaac

En la noche siguiente fui a ver al gran Joan Isaac en el mismo escenario, deleitó con sus temas de La vida al sol, disco que ya adelantó en exclusiva en Gràcia en las fiestas del año 2007, de nuevo en plenitud de forma y con su banda al completo: Enric Colomer al piano, Josep Traver a las guitarras, Eros Cristiani en teclados y acordeón, Jordi Camp al bajo y Lluís Ribalta en batería y percusiones, qué buenos músicos!. Isaac estaba emocionado por el reconocimiento a su canción Gràcies vida gràcies en las calles de Gràcia y cantó pletórico y lleno de energías por un año más en este escenario en el que se encuentra tan cómodo. Gràcies, vida, gràcies por Joan Isaac.

Pude guardar un recuerdo de su inmortal "A Margalida" y lo he subido en el siguiente vídeo al youtube, aunque con poca calidad de imagen en un plano general, la voz de Isaac llega en grande:

Gràcies, vida, gràcies, la canción de Joan Isaac homenajeada en la calle Joan Blanques de Dalt del barrio de Gràcia de Barcelona. En el vídeo la decoración y la letra de la canción en castellano para quien no la conozca.

Vídeo de la Calle Joan Blanques de Dalt con el ambiente festivo de Gràcia y la decoración en homenaje a Gràcies, vida, gràcies.

http://desdebarcelona.lacoctelera.net/post/2008/08/20/joan-isaac-gracies-vida-gracies

Recordem la cançó A Margalida amb Joan Isaac

03/09/2008

De memòria amb Àngel Casas a Catalunya Ràdio

http://www.catradio.cat/audio/275196/Recordem-la-canco-A-Margalida-amb-Joan-Isaac

El 19 de setembre fa un concert al cinema Vigatà (Vic) programat dins del MMVV (Mercat de Música Viva de Vic)

5/12/2008

16.30 El club. Magazín de tarda. L’actriu Carmen Sevilla visita el programa per parlarnos de la seva trajectòria professional i personal. I comptarem amb la presencia de Marisol Bastida, dona del desaparegut cantautor Joan Baptista Humet i del músic Joan Isaac.

Homenatge a Joan Baptista Humet

…

El recuerdo protagonizado por la cançó adquirió caracteres excepcionales al coincidir en el escenario de la sala anexa del Palau Sant Jordi de Barcelona una amplia pléyade de primeras figuras, circunstancia que se ha producido en muy pocas ocasiones a lo largo de la historia del género como Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell o Joan Isaac a los que se les unieron otros nombres propios más alejados estilísticamente, como Ana Belén, Víctor Manuel, Dyango, Moncho o Pegasus.

….

La Vanguardia 17/12/2008

Una vintena de cantautors catalans han homenatjat Joan Baptista Humet en un concert a l'annex del Palau Sant Jordi de Barcelona. Ha estat un concert emotiu en el qual s'han pogut sentir cançons com "Busco una flor", "Gemma", "Clara" o "Quiero vivir". De fet, tot el repertori del concert tenia l'aprovació del mateix Humet que va ajudar a organitzar-lo. Humet, però, no l'ha pogut veure, ja que va morir el 30 de novembre d'un càncer d'estómac. El concert s'havia de fer inicialment al Teatre Nacional de Catalunya, però les entrades es van esgotar ràpidament i l'organització va acordar un canvi d'escenari, amb més aforament. Les noves entrades per al concert a l'annex del Palau Sant Jordi també es van esgotar en qüestió de minuts.

Joan Isaac va interpretar “Busco una flor” acompanyat pels músics que van acompanyar habitualment a Humet (Joan –Eloi Vila, Enric Colomer i Josep Maria Francino.

Las pequeñas cosas de Pan Brumisti

REDACCIÓN el 23/12/2008

En el doble CD participan, entre otros, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Luis Eduardo Aute, Joan Isaac y Pedro Guerra, todos ellos cantando en italiano composiciones propias.

http://www.cancioneros.com/co/204/2/las-pequenas-cosas-de-pan-brumisti

17.Il momento per lei (Sergio Secondiano Sacchi - Joan Isaac) *Joan Isaac y Mauro Pagani

Bibliografía

Joan Isaac - Viquipèdia
Joan Isaac ("El cant fràgil" per X. Planas/J. Vilarnau)
Web de l'Arxiu Històric de l'Ajuntament de Girona
Hemeroteca - LaVanguardia.com

Pàgines

Trajectòria artística II 1998-2008

Joan Isaac llena un vacío discográfico de 14 años con "Planeta silenci"

El cantautor mezcla temas clásicos con nuevas composiciones

Joan Isaac presenta cançons del seu darrer disc

"La 'cançó' todavía arrastra la mochila de la reivindicación"

Las joyas traducidas de Joan Isaac

D'aquesta actuació en sortirà el CD Només han passat cinquanta anys (DiscMedi). En aquest disc s’hi inclou un homenatge a la cançó italiana i a un dels seus més grans representants, Paolo Conte, amb una versió d’Azzurro.

Joan Isaac

Només han passat cinquanta anys

5. Sara amb Manel Camp

8. Domani amb Mauro Pagani

1. Ciao, come stai? amb Mone

2. L’unicorn

3. Aniversari

4. Però prefereixo els teus ulls amb Maria del Mar Bonet

5. Les cartes d’amor amb Roberto Vecchioni

10. Només han passat cinquanta anys

El 33 ofereix divendres el primer dels dos concerts que el cantautor va oferir al Teatre Nacional de Catalunya els passats 5 i 6 de març de 2004.

Un doble CD recoge las canciones más carismáticas de la 'cançó' catalana

· JOAN ISAAC, UNA DE LAS GRANDES VOCES DE LA CANCIÓN EN CATALÁN

· jueves, 16 de noviembre de 2006 Canal: Artes Escénicas

JOAN ISAAC - SUSO REIXACH Cara a cara des de la profunditat

...... Cuarenta artistas rinden tributo a Serrat con un disco triple

Joan Isaac interpreta "La tieta"

Joan Isaac, ríos de vida y música

Entrevista: Joan Isaac El cantautor presenta demà a L'Auditori un nou treball discogràfic titulat 'La vida al sol', dins del marc del festival BarnaSants 2008

"He fet un canvi profund de mentalitat"

J.M. Hernández Ripoll

Joan Isaac: «Ja no vull canviar el món amb les meves cançons»

Joan Isaac: lo bueno sale bien

Joan Isaac: Jugar con ventaja

Joan Isaac: "La vida al sol"

Bardóci, un doble CD para Sergio Bardotti

Una Calle y una Canción

Recordem la cançó A Margalida amb Joan Isaac

De memòria amb Àngel Casas a Catalunya Ràdio

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors