dimecres, 13 de gener de 2016

JOAN ISAAC, UN LLADRE DE JOIES REINCIDENT

L’any 2002, Joan Isaac va  fer un parèntesi en la seva carrera de lletrista i compositor per posar-se, com a intèrpret, al servei d’altres creadors, i ens va oferir, amb Joies robades, un recull de cançons d’autors com Jacques Brel, Chico Buarque, Pedro Guerra i un llarg etcètera que va tenir una molt bona acollida. Set anys més tard va reincidir amb Auteclàssic, un àlbum dedicat a adaptacions al català de temes de Luis Eduardo Aute, en el qual també va col·laborar el mateix autor. I com que el dos demana el tres, ara apareix, publicat per Picap, Joies italianes i altres meravelles, un àlbum –il·lustrat per Daniel Sesé- per al qual en Joan s’ha envoltat de cantants amics que comparteixen amb ell la interpretació d’un grapat de peces de qualitat indiscutible, arranjades per Conrad Setó, Francesc Burrull, Eros Cristiani i Josep Traver amb talent i amb una instrumentació limitada però exquisida. Recordo que en Conrad sovint em deia: “De vegades, menys és més”.

És prou sabut que Joan Isaac és el cantant català més proper a la cançó italiana, una cançó que a Catalunya va arribar amb força fins a la dècada dels seixanta –artistes com Renato Carosone, Domenico Modugno, Mina, Rita Pavone, Jimmy Fontana i molts d’altres sonaven amb freqüència per la ràdio- però que després, com ha passat amb la cançó francesa, ha estat ignorada gairebé del tot pels mitjans de comunicació. A causa d’aquest ostracisme, autors i intèrprets tan notables com Roberto Vecchioni, Gianmaria Testa, Francesco Guccini, Angelo Branduardi i tants d’altres són il·lustres desconeguts a casa nostra, mentre que els temes de monstres com Lucio Dalla, Franco Battiato i Paolo Conte han arribat amb comptagotes, i només a aquells que podríem anomenar els happy few. Per això cal agrair a en Joan que posi al nostre abast algunes cançons italianes bellíssimes –tot i que, com el títol de l’àlbum fa evident, també n’hi ha d’altres procedències- que ha sabut fer seves amb respecte i, alhora, sense mimetismes estèrils.
L’àlbum comença amb “Ferragosto”, de Samuele Bersani i Sergio Cammeriere, una bella combinació de records d‘infantesa i d’exaltació del poder de la fantasia com a transformadora de la realitat. Fem després un salt al Brasil, en companyia de la meravellosa veu de Sílvia Comes, per reivindicar, amb “Gent senzilla” –de Vinicius de Moraes, Chico Buarque i Garoto- les existències anònimes i dignes de tanta gent que el poder ignora o utilitza. Tornem a Itàlia, per sentir  “Que n’és de bella, la lluna”, una exaltació del somni, l’amor i la bellesa, interpretada a duo amb el seu autor, Giorgio Conte, excel·lent autor que, malauradament, sempre ha restat massa a l’ombra del seu molt més conegut germà Paolo. Tot seguit, Luis Eduardo Aute canta amb en Joan una versió en català de la força recent “Atenes en flames”, una denúncia d’aquest “Occident narcís i insolent / que a trossos es trenca”, i en Joan reprèn en solitari la seva “Cala la notte a San Remo”, cançó damunt la qual pengen els records de les vetllades del Premi Tenco i el fantasma estimat i inoblidable de Fabrizio de André.

La cançó següent és una de les més populars de la primera època de Lucio Dalla: “Piazza grande”, una esplèndida melodia –que pren una enorme volada gràcies als diversos canvis de tonalitat- que embolcalla la història d’un sense sostre feliç de la seva condició, que voldria “morir (..) voltat de gats sense cap amo ni senyor.” I després de Dalla, arriba el torn d’un altre gran artista desaparegut abans d’hora, l’abans esmentat Fabrizio de André, amb una versió –compartida amb Roger Mas- de “Via del campo”, visió tendra d’una jove prostituta on se’ns diu com a conclusió: “Dels diamants no creix ni un bri d’herba, / però dels fems sempre neixen flors.”
Passem llavors una estona a Cuba en companyia de Silvio Rodríguez per sentir la “Petita serenata diürna”, del veterà membre de la la no tan nova “Nueva trova”, i Maria del Mar Bonet s’afegeix a la festa per col·laborar en “La lluna i el capità” (d’Enrico de Angelis, Tosca i L. Fiori), una preciosa cançó d’amor plena de matisos i vestida amb colors suaus i delicats. Arriba tot seguit Eugenio Finardi, per intervenir en el seu tema “Faula”, una cançó de bressol que combina la tendresa amb una fina ironia, i en Joan resta novament sol per acostar-nos el tema de Vinicio Capossela “Modí”, una cançó que podríem resumir com “la presència d’una absència”.

Francesco de Gregori –que va compartir amb Lucio Dalla, un any abans de la seva mort, l’espectacle Work in progress, que vaig tenir la sort de veure al teatre Leman de Ginebra- és un dels cantants italians en actiu més coneguts i estimats al seu país. En Joan, juntament amb Enric Hernàez, interpreta la seva cançó “Mira, jo no sóc aquell”, una visió desenganyada de la celebritat, i una meditació punyent sobre la pròpia individualitat i sobre la situació de l’artista en el món que l’envolta. L’extremeny arrelat a Madrid Luis Pastor interpreta després amb Joan Isaac el seu tema “Sóc”, una esplèndida cançó sobre la construcció del “jo” a partir de les capes successives de vivències que ens afaiçonen i ens transformen. Joan Manuel Serrat –potser recordant aquell “El sur también existe” que va cantar fa anys amb paraules de Mario Benedetti- intervé en “Torno al sud”, de Pino Solanas, amb música de l’enorme Astor Piazzolla. I l’àlbum es clou amb la cançó d’Ivano Fossatti “D’amor no en parlem mai més”, un tema senzill i púdic sobre el pas del temps per damunt de les vides i dels sentiments.

El temps també ha passat mentre durava aquest viatge constel·lat de joies i meravelles. I, en baixar del tren, ens queda el cor esquitxat de bellesa i el desig de refer ben aviat el camí de la mà d’aquest farmacèutic d’Esplugues que, si ha sabut fer-nos estimar aquestes cançons i els seus creadors, és perquè ell mateix els estima i els comprèn profundament.

Miquel Pujadó

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada